El fracàs dels autonomistes

Jordi Gomis
Jordi Gomis
Associat a Reagrupament

Han passat ja uns mesos, i no cal ser “Rappel” per augurar-li un magre futur al govern d’Artur Mas. El seu objectiu principal de la legislatura, anomenat primer concert econòmic, i després posat al bany maria per convertir-se en un mer pacte fiscal, serà un gran fracàs. Seran 4 anys perduts per a Catalunya, on els catalans continuarem essent cada cop més pobres a causa de l’espoli fiscal al qual estem sotmesos i que ens roba 3.000 euros anuals a cada català, 12.000 anuals a cada família, un total de 22 mil milions d’euros que regalem alegrement perquè comunitats com Castella-Lleó continuïn tenint un creixement del PIB positiu després de 3 anys de crisi, i que permet que l’estat es gasti 3 mil milions d’euros en un tren d’alta velocitat Madrid-Extremadura.

Tot i així, després que Jordi Pujol hagi reconegut obertament el seu fracàs durant els seus 23 anys de presidència, els seus successors continuen insistint en la mateixa via. Els catalans continuem anant amb el lliri a la mà, i no coneixem el caràcter espanyol. Fent un repàs a la història, veurien com es van deixar perdre les colònies americanes per no voler ser més laxos en l’espoli fiscal esprement fins a la última gota dels seus recursos, com van perdre Portugal per no voler donar el braç a tòrcer. Potser qualsevol política més realista els portaria a fer concessions, però això no ho faran mai perquè no entra en el seu ADN. Com a mostra només cal repassar la llengua pròpia dels espanyols; al seu refranyer, tenen expressions que demostren clarament aquest tarannà, com ara la que resa: “antes de que Dios fuese Dios y los peñascos, peñascos, los Ortiz eran Ortiz, y los Velascos, Velascos”. Que caram volem ensenyar a un poble que es creu previ a Déu?

Doncs bé, en Mas i companyia pensen que poden aconseguir que l’espoli fiscal disminueixi. Algú dels que llegeix l’article realment hi està d’acord? És que 30 anys de monarquia borbònica no són suficients per demostrar que això no és possible? Cal que passin 30 anys més?

I a l’estratègia completament errònia de CiU, cal afegir-hi el desvergonyiment dels diputats catalans del PSC al Congrés espanyol. Sense anar més lluny, l’alcalde del meu poble (Alcover), en pocs mesos s’ha pronunciat votant en contra de que la llengua catalana sigui oficial el congrés, i ara fa una setmana va votar en contra juntament amb els altres 24 diputats que es diuen catalans, a que ens retornin una petita part dels diners que ens deuen. En concret, els altres diputats catalans reclamaven una tercera part del que invertiran per fer l’AVE a Extremadura. Ara, el que més m’entristeix es que sense entrar a valorar si com a alcalde del meu poble ha actuat bé o malament, tingui encara moltes possibilitats de sortir re escollit. Jo penso, que els alcoverencs, per dignitat no ho hauríem de permetre. Regireu entre les altres candidatures, els que sigueu independentistes teniu opcions, i els que sigueu autonomistes també. Però de veritat voleu fer alcalde una persona que ha estat capaç de votar tan clarament en contra del bé dels catalans?

Com a poble, els catalans ens ho hem de fer mirar. Molt senzill és blasmar la classe política, però el cert és que si estan on estan és perquè els hi hem donat la majoria. Per tant, som els votants els que hem de començar a canviar d’actitud, si volem que els nostres polítics canviïn la seva actitud.

Lluny d’aquells que defineixen la política com “l’art del possible”, un dels polítics més astuts del S.XX, de nom Winston Churchill, deia que la política era “l’art d’equivocar-se menys vegades que el teu contrari”. Doncs bé, els catalans acumulem ja moltes dècades d’errades i equivocacions, fins a cometre el sacrilegi de deixar un dels mentiders més compulsius que ha donat la política espanyola que un bon dia sortís al balcó de la Generalitat i ens deixéssim entabanar pel seu famós “apoyaré el estatuto catalán que salga del parlamento de Catalunya”, o donant suport a la reencarnació del Conde Duque de Olivares mitjançant el pacte del Majestic. Encara que si haguéssim estudiat millor el tarannà del veí, sabríem que tenen un refrany que versa: “Donde dije digo, digo Diego”. Hi ha un personatge que un dia va dir: “que n’aprenguin”, jo només vull acabar dient “quan n’aprendrem?”

4.982 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament