El deute odiós

Miquel Manubens
Miquel Manubens
Associat a Reagrupament

És just ara que estem en un greu moment econòmic, quan tenim més a favor les balances polítiques. Tenim un govern central que fa trampes amb els números, i alhora tenim un govern català al qual li interessa airejar el màxim possible els dèficits. I aquí és on entra un concepte econòmic molt interessant, el “deute odiós”.

El “deute odiós” es aquell deute que un poble, un cop aconseguida la independència no té per què pagar. Aplicat per primera vegada el 1898 per a establir com a il·legítim el deute que Filipines tenia amb Espanya, una vegada que Espanya havia estat derrotada i havia perdut la seva colònia davant els Estats Units (vegeu http://en.wikipedia.org/wiki/Odious_debt ).

Molta gent afirma que en cas d’independència ens haurem de repartir amb Espanya els actius i els passius. Analitzem-ho. Els actius en infraestructures seus no ens els podrem emportar. Els actius en empreses abans de l’Estat, la major part d’aquestes 37 grans empreses espanyoles amb les quals es reuní Zapatero fa uns dies, que malgrat representar el 50% del PIB espanyol només tenen un milió de treballadors, tampoc no ens les podrem emportar, ja s’han preocupat de privatitzar-les, i donar la seva gestió als amics dels dos grans partits espanyols. Veiem doncs que l’import més gran a repartir que tenim amb Espanya és el dels seus dèficits.

Perquè mes enllà de establir quants diners ha pujat el dèficit fiscal des de 1975 fins el moment de l’independència, es tractaria de demostrar que hi ha hagut mala fe per part del govern central, que el seu deute i el de les seves comunitats autònomes obeeixen a un pla per a perjudicar Catalunya i, per a, robant-nos recursos, beneficiar la resta, com està perjudicant també al país això de tenir unes empreses de serveis, suposadament de mercat lliure, que malgrat tenir la major part dels seus beneficis a Catalunya, els inverteixen a altres llocs. I dintre d’aquests comptes es podria posar tot el malbaratament, totes les coses que en altres llocs paguen els governs mentre que aquí són de pagament, tots els serveis que ells tenen gratis i aquí són de peatge.

No podem reclamar el dèficit fiscal perquè a tot arreu hi ha dèficits fiscals, malgrat que siguin molt menors, però podem considerar com a “deute odiós” tot aquest malbaratament i discriminació, i per tant a partir d'això reclamar, en primer lloc, no ser solidaris amb els seus deutes, però, en segon lloc, reclamar aquests diners discriminatoris.

Així doncs fóra important, ara que el tema econòmic català comença a sortir a la premsa internacional, que alguns agents econòmics fessin saber que, en cap cas, si aconseguim la independència no assumirem uns deutes que no són nostres, al contrari, que podem demostrar i demostrarem, que aquest suposat deute és un “deute odiós” segons les lleis internacionals, i que en tot cas, si existeix algun deute, aquest és a favor nostre, i que podria equivaldre al dèficit fiscal acumulat des de 1975 en aquesta “democràcia” de monarquia tarongera.

9.076 lectures

Comentaris (0)

Post comment

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament