Economia mundial amb Windows: Errada crítica del sistema. Reiniciem?

Miquel Manubens
Miquel Manubens
Associat a Reagrupament
Els locals de lloguer

Avui, encara que no ho sembli, un dels majors problemes econòmics que tenen les empreses i les botigues és el del cost dels lloguers. Si us n'adoneu, la major part de botigues tancades corresponen a edificacions noves. Són minoria les empreses o botigues que tanquen tenint el local en propietat. Els lloguers dels locals són molt cars perquè encara estan al nivell de la bombolla immobiliària. I això ho ha provocat l’alça excessiva dels preus dels habitatges.

Fa anys una hipoteca te la donaven a 12 o a 14 anys. En permetre fer hipoteques a 30 o a 35 anys, i oferir desgravacions fiscals en la declaració de la renda, la gent no parà compte als imports totals sinó només a l’import mensual del rebut. En augmentar els preus dels habitatges, ho feren alhora els dels locals comercials. En teoria el govern oferia desgravacions fiscals al ciutadà, però això augmentava la seva capacitat de crèdit i de retruc beneficiava als bancs. Era com si l’estat subvencionés els interessos bancaris. Per contra, les empreses no podien desgravar els interessos de la hipoteca. Aquí hi ha l'origen de la bombolla immobiliària, i no ha estat culpa, com ens volen fer creure, de la gent que només cercava resoldre la seva necessitat d'habitatge.

El sector públic

I en aquest món a l'inrevés també succeeix que els horaris dels empleats públics siguin més curts que els del sector privat. És un absurd que qui viu dels impostos treballi menys hores que la resta (i aquests darrers no tenen pas el lloc de treball assegurat).

Ara arreu planegen retallades. El govern regional català també, i a aquest respecte penso que seran insuficients, perquè si es manté l’espoli fiscal i l’economia no comença una línia ascendent, caldrà mes retallades. I sense inversions en obra pública, i sense ajuts a les empreses per al seu I+D o per a la renovació de maquinària, és impossible que l'economia millori amb rapidesa. Fixeu-vos que només es posen pedaços. Ja se senten veus, fins i tot de gent molt rica, avisant que els impostos per als rics no poden continuar sent tan baixos. Però no veig cap governant plantejar-se resoldre aquest contradicció.

El problema més important, pel que fa a les retallades, és precisament la manera nacional de veure què és l'Administració publica. Per una banda, hi ha la visió espanyola on tots tenim dret a tot, on fa anys que paguem impostos (que ve d’imposar, no ho oblidem), i on si el poble del costat té una escola, o un poliesportiu o un CAP, nosaltres també hi tenim dret, malgrat que després els veiem sempre buits. Racionalitzar els serveis, tant en la sanitat com en l’educació, és una simple qüestió de ràtio, i no de retallar el consum dels bolígrafs o del paper de vàter, i encara menys perjudicar el servei. Per altra banda, hi havia la visió catalana, consistent en què tots paguem contribucions (hi contribuïm) per a subvenir les despeses comunes, les quals han de ser les justes i necessàries, sense luxe ni malbaratament. Dissortadament, gràcies als socialistes, la mentalitat catalana canvià, i ara costarà molt d’esforç redreçar-la.

La crisi sistèmica

Cada setmana el govern central (sigui del color que sigui) es treu de la màniga un nou invent per intentar sortir de l'actual crisi econòmica. Però això no té solució. I no té solució perquè el problema és que la major automatització i robotització ens porta, ara per ara, a un futur amb uns nivells crònics d’atur. I tampoc no veig que els sindicats plantegin, d’una vegada per totes, que és necessari repartir el poc treball entre tots d’una manera més justa i equilibrada.

Ni podem pagar tants funcionaris (amb jornades més curtes i treball de «per vida»), ni pot ser que a l’empresa privada hi hagi tants aturats, ni el sistema podrà finançar eternament uns índexs d’aturats tan alt, sense prendre recursos a altres prestacions socials.

 I ja sé que és la xocolata del lloro, però o se suprimeixen privilegis (com el de tenir una illa de vacances per a funcionaris), i molts altres que hi ha per als funcionaris fins a tota la classe política, o la sensació que tindrà la gent és de presa de pèl, i és qüestió de temps que la indignació vagi molt mes enllà de quatre tendes d'acampada muntades en una plaça.

El sistema fiscal

A banda de repartir el treball de manera més justa cal, amb urgència, canviar tot el sistema fiscal i deixar de basar-lo en les rendes del treball. O desapareixen els impostos sobre les nòmines dels ciutadans, tant si es diuen IRPF com si es diuen quotes de la SS, o s’haurien de posar aquests mateixos impostos a les màquines que substitueixen les persones. Una cosa i l’altra perjudiquen les empreses, i per tant, son errònies.

Gent autoqualificada de progressista manifesta que els robots haurien de pagar IRPF. Com si dels robots no en paguéssim els costos de compra i del seu finançament (i manteniment). Aquesta mena de pensament «progre» ens portaria a fomentar una societat similar a la dels amish americans.

Si suprimim l'IRPF i les quotes a la SS, tampoc no hi hauria causa per a l'economia submergida, la qual segons la FUNCAS suposa el 20 per cent de l’economia i el 20 per cent de l’ocupació totals. Penso que exageren, excepte que es refereixin a les vendes de drogues o d'armes que financen les entitats bancàries espanyoles, i potser sigui per això que la FUNCAS coneix xifres tan acurades...

Si es manté aquesta estafa de la globalització i tenim clar que els europeus, pel fet de tenir retribucions i prestacions socials diferents, mai no podrem competir en preus amb els orientals, l’únic sistema fiscal que fóra just i alhora produiria creixement econòmic, seria el que gravés les propietats, tant les immobiliàries com les financeres. El gran absurd és que les grans fortunes paguin un 1 per cent d’impostos, i en canvi el treballador mig pagui gairebé un 45 per cent (IRPF+Seguretat Social).

Si es paguen més impostos hi ha menys renda disponible, i per tant menys consum. És absurd que les petites empreses paguin un 30 per cent d’impost de beneficis i en canvi les grans multinacionals se'n salvin pagant molt menys fent totes les martingales legals possibles. Qualsevol impost a les empreses productives o de serveis perjudica el treball, per tant, tal com estem, s’han d’eliminar tots, excepte els que gravessin les propietats, tant particulars com empresarials: les propietats sobre la terra, sobre els immobles, sobre les accions d'empreses i sobre els objectes de valor superior a 15.000 € (automòbils, joies, or, plata, etc.). Això portaria que no servís de res posar propietats a noms de empreses per a eludir impostos.

L'estafa de la globalització

Voldria que mireu per casa i analitzeu en què us ha beneficiat la globalització. Exacte, ens ha portat tota una munió d’estris xinesos que s’espatllen a la mínima ocasió, i que fins i tot de vegades tenen errades de fabricació. Per què en compreu? Quantes empreses catalanes que ho feien millor han hagut de tancar? Els polítics europeus diuen que necessitarem molts més immigrants per a mantenir el sistema. Quin sistema? El de forçar la congelació salarial? El de poder produir cada cop més barat per competir amb els xinesos? Tot això són «cuentus»!

Necessitem tot el contrari: aturar la immigració sense ofici, automatitzar les empreses al màxim, repartir el treball solidàriament i que la despesa pública sigui la necessària i imprescindible per a mantenir els serveis socials de qualitat. Si per això s'han de tancar les fronteres europees, que ho facin. I que, a més a més, creïn un aranzel específic per a cada país importador, inversament proporcional al benestar social del país importador. I si es fes aquesta política econòmica, no necessitaríem importar mà d’obra sense formació per a «mantenir el sistema de benestar social», al contrari. Aquest és un altre engany que també serveix per a reduir els salaris dels europeus.

Si Europa no s'hi avé, mes ens valdria fer-nos americans. Els americans prediquen la globalització però només l'apliquen per al seu benefici, i no com els babaus dirigents europeus, que s’han cregut aquest conte de la globalització com si d’una religió es tractés. Si aconseguim la independència, econòmicament la millor solució fóra constituir-nos en estat lliure associat als Estats Units d'Amèrica, perquè posats a fer el que diuen ells, almenys obtenir-ne els mateixos beneficis, no com els idiotes «dirigents» europeus que no pensen en els interessos dels ciutadans europeus, sinó només en els de les grans corporacions.

Quants anys trigaran els alemanys a adonar-se que la política restrictiva envers els països del sud europeu acabarà per portar a la recessió a Alemanya? Qui els comprarà ara els Audis i els Mercedes ? Qui els demanarà els préstecs per a pagar aquells automòbils que fins ara deixaven al 8 per cent i el BCE us cobrava a l'1 per cent? Babaus!

Els invents econòmics de Reagan i Tatcher

Fa anys es van inventar la borsa de nous valors i en resultà un parany per a estafar els estalvis dels treballadors. Terra va ser un exemple molt clar de com es poden col·locar 12.000 M€ en borsa i fondre’ls en menys d’un any. Ara, amb la recent crisi econòmica, ocasionada per una colla d’estafadors que han robat no només estalvis sinó fins i tot plans de pensions, tampoc els polítics n’aprenen. Però aquí algú hi està guanyant o fent net, i si els que realment hi guanyessin fossin quatre taurons, els estats els expropiarien i acabat el problema. Per molt menys d’això han bombardejat Líbia, no? Els diners són com l’energia, no es destrueixen, només canvien de mans. I, sobretot, s’han de privar totes les pràctiques borsàries de recent invenció, com això de poder comprar o vendre accions sense tenir-les i sense tenir els diners («shorting » o vendre a curt). Com pot ser que els governs ho hagin permès?

I per a solucionar tot plegat cal també fomentar l’honradesa obligatòria de dalt a baix. Suprimir qualsevol privilegi en allò públic i eliminar qualsevol possibilitat de trampa legal en allò privat. No només s’han d’eliminar les SICAV i les fundacions de les grans empreses, sinó que també hi ha d’haver un major control de la despesa de l’administració, des dels petits privilegis fins a les retribucions dels polítics. És una barbaritat que la major empresa de distribució espanyola sigui propietat d’una fundació. Però això què és? Quina ètica es aquesta? I perdoneu-me però no veig, en els partits polítics actualment representats als parlaments europeus, cap que digui res de tot això. Continuen fent les coses com si aquesta crisi fos una grip que es cura amb uns quants dies de repòs. I no es així, aquesta crisi es un gran avís que les coses han de canviar, i molt. I finalment, i perdoneu-me per l'autopublicitat, al final del meu llibre Històries de distracció massiva hi ha una frase de Francesc Pujols que defineix clarament la situació: «Catalunya és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets a la civilització europea que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó».

6.887 lectures

Comentaris (4)

Persones físiques i jurídiques
Hi ha dues classes d'agents econòmics: les persones físiques i les jurídiques o societats. A l'àmbit local les jurídiques tenen l'avantatge de no estar limitades pel cicle vital de les persones físiques i els seus beneficiaris gaudeixen de la responsabilitat limitada. A l'àmbit estatal i mundial la capacitat d'acció de les jurídiques és incomparablement superior. L'economia està a les mans de societats anònimes i la seva funció és acumular riquesa i poder. Hi ha diners per a grans transaccions, comprar bancs i caixes, pous de petroli o estats sencers, però no n'hi ha per mantenir els llocs de treball ni per cobrir les necessitats humanes bàsiques. De la crisi, n'ha de sortit una nova economia que vagi directa a cobrir necessitats humanes.
David, t'he trobat aquesta resposta interesant malgrat que una mica depressiva
TREMENDA ESTRATÈGIA DE PODER: Per Luciano Pires

Alguns coneguts van tornar de la Xina impressionats. Un producte del qual Brasil fabrica un milió d'unitats, Xina, en una sola fàbrica, enprodueix 40 milions.
La qualitat és equivalent i la velocitat de distribució impressionant. Els xinesos col·loquen qualsevol producte en el mercat en qüestió de setmanes, a preus que són una fracció dels brasilers.

Una de les fàbriques s'està traslladant a l'interior perquè els salaris de la regió en què es troba instal·lada són massa alts: 100 dòlars. Un obrer brasiler guanya $ 300 mínim, que sumats als impostos i altres beneficis equivalen a 600 dòlars. Quan els comparem amb els 100 dòlars que reben els xinesos sense pràcticament cap altre benefici ens trobem davant d'una esclavitud groga i la alimentem.

¿Hores extraordinàries? A la Xina ¡Oblidi! La gent allà està tan agraïda de tenir una feina que treballen hores extres a canvi de res

Darrere d'aquesta situació hi ha la gran trampa xinesa. No es tracta d'una estratègia comercial sinó d'una estratègia de poder per conquerir el mercat occidental.

Els xinesos estan traient profit de l'actitud dels comerciants occidentals, que prefereixen tercerizar la producció quedant-se només amb el que li agrega valor: la marca.

Difícilment podrà vostè comprar a les grans xarxes comercials dels EUA algun producte made in USA. És tot?? Made in Xina amb una marca nord-americana. Les empreses guanyen riuades de diners comprant als xinesos per centaus i venent després per centenars de dòlars. Només els interessa el lucre immediat a qualsevol preu. Tot al cost de tancar les seves fàbriques i generar una brutal desocupació. És el que podria anomenar estratègia del preu.

Mentre els occidentals tercerizar les seves empreses i guanyen en el curt termini, la Xina aprofita aquest enfocament i instal unitats productives d'alt rendiment per dominar en el llarg termini.

Mentre les grans potències mercantils es queden amb les seves marques, amb el disseny .. en les seves urpes, els xinesos es queden amb la producció, assistint, estimulant i contribuint al desmantellament dels escassos parcs industrials occidentals.

Molt aviat ja no hi haurà més fàbriques de sabatilles esportives o de calçats en el món occidental. Només existiran a la Xina. De manera que en el futur proper veurem com els productes xinesos augmenten els seus preus produint un shoch manufacturer com va passar amb el shoch petrolier en els anys 70. I llavors ja serà massa tard.

Aleshores el món s'adonarà que aixecar noves fàbriques tindrà costos prohibitius i s'ha de rendir al poder xinès. Es donarà compte que va alimentar a un enorme drac i es va convertir en el seu ostatge. Un drac que augmentarà gradualment els seus preus, ja que serà qui dicti les noves lleis del mercat i serà després qui mani doncs tindrà el monopoli de la producció. Ja que serà també l'amo de les fàbriques, dels estocs i dels llocs de treball i regularà els preus.

Nosaltres, els nostres fills i els nostres néts assistirem a una inversió de les regles de joc actuals, el que produirà en les economies occidentals l'impacte d'una bomba atòmica xinesa. En aquest moment, quan el món occidental es doni compte, serà massa tard.

Aquest dia els executius occidentals miraran tristament les ruïnes de les seves antigues fàbriques, els seus tècnics jubilats jugant a les cartes en les places i ploraran sobre la ferralla dels seus parcs fabrils destruïts. I recordaran aleshores, amb molta nostàlgia, del temps en que guanyaven diners comprant fardells de
mercaderies dels esclaus i venent cares les seves marques registrades als seus coetànis.

I llavors, entristits, obriran els seus rebosts i es menjaran les seves marques que ja estaran passades de moda i que per tant hauran deixat de ser poderoses, perquè totes han estat copiades

REFLEXIONI I COMENCI JA A COMPRAR PRODUCTES DE FABRICACIÓ NACIONAL, FOMENTANT L'OCUPACIÓ AL SEU PAÍS, PER LA SUPERVIVÈNCIA DEL SEU AMIC, DEL SEU VEÍ I FINS I TOT DE VOSTÈ MATEIX, I LA DELS SEUS descendents.

Pensi a més, que estem avui alimentant el drac que ens menjarà en el futur!
4 1=5 1 4=5
David II, la resposta es El Corte Inglès, potser?
Globalitzacions
M'ha agradat molt l'article. Només volia comentar que fa anys recordo que es va alertar que l'aixecament d'aranzels als productes tèxtils de la Xina provocaria la caiguda dels preus i la ruïna dels comerciants, importadors i majoristes del ram. Bé, a la Xina continuen produint a preus de misèria, el tèxtil no paga aranzels a la UE, tot el material que es ven és de la Xina i jo pago el mateix per un jersei que 10 anys enrera.

On s'ha "perdut" la diferència?

Total 4 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament