Economia i Estat propi (I). L’espoli fiscal

Encetem una sèrie d'articles sobre 'Economia i Estat propi' a càrrec de l'economista Jordi Gomis, associat a Reagrupament
Economia i Estat propi (I). L’espoli fiscal

Catalunya, com a regió més industrialitzada al sud de Suïssa, només comparable a la Llombardia italiana, té un potencial de riquesa i benestar únic al sud d’Europa, tal com demostren les dades econòmiques. Som la segona economia europea en % exportador després dels Països Baixos.

Algú em podrà replicar que si tan clares són les dades econòmiques, per què estem en una situació tan negativa? La resposta és ben senzilla, ningú, sigui família, empresa o territori que es dediqui a regalar cada any el 10% del que produeix a un tercer, no pot tenir un nivell de vida a l’alçada del que treballa i del rendiment que treu del seu treball; i això és el que passa a Catalunya.

I un any rere l’altre, estem permetent que els recursos que haurien de ser per als nostres fills i generacions futures siguin utilitzats per altra gent, fent que nosaltres no els puguem reinvertir, i per tant, anem perdent competitivitat sense remei. Avui dia, som l’únic territori del sud d’Europa que viu per sota de les seves possibilitats, i estem aportant al rescat d’Espanya, 30 cops més que el que Àngela Merkel i els alemanys estan aportant a la Unió Europea. Al gràfic es pot apreciar els milers de milions d’euros que han marxat de Catalunya des de l’any 1986 fins el 2008, n’és només una petita mostra, ja que l’espoli fa molts anys que dura, com demostra el llibre Geografia de Catalunya  de Francisco Clos y Calcat, que ja l’any 1896 demostrava que els catalans pagàvem 5 cops més impostos que la resta d’habitants de l’estat.

Des del 1986 fins avui, l’espoli fiscal a Catalunya a suposat l’estratosfèrica xifra de 213 mil milions d’euros, o el que es el mateix, uns 30 mil euros a cada català. Amb aquests diners s’haurien pogut fer totes les infraestructures que avui encara no tenim, com ara l’autovia A-2 entre La Jana (Castelló) i la frontera amb l’estat francès, el corredor mediterrani, l’autovia de l’eix transversal, l’A-27, i un llarg etcètera d’infraestructures que generarien un efecte multiplicador de la nostra riquesa ja que facilitaria la connexió entre la nostra indústria i els seus clients del nord d’Europa.

Evidentment, la  magnitud de recursos que Espanya xucla de Catalunya fa automàticament inviable el pacte fiscal que proposen alguns, ja que és evident que els espanyols no cediran en aquest aspecte, atès que actualment som la seva font de riquesa més important. Depenen dels nostres recursos i no poden cedir. No cal dir que, amb tots aquests recursos, no caldria fer retallades, sinó que podríem incrementar el pressupost de la Generalitat en un 50%. Si algú en dubta només cal que compari la situació de territoris similars que gestionen la totalitat dels seus ingressos com ara Euskadi o Holanda. Això afecta la nostra inversió, la taxa d’atur, les pensions, la formació de les generacions futures, la sanitat pública, i limita fins a límits insospitats les nostres possibilitats de creixement i reinversió.

És per això que des de Reagrupament fa temps que diem que l’única solució és la Independència, la Declaració unilateral d’Independència al Parlament de Catalunya, ja que és l'única manera de tenir l’oportunitat de crear un país ric i pròsper, simplement perquè és l’única opció viable que depèn única i exclusivament dels catalans. Sense un Estat propi, no disposarem mai dels nostres diners, mai no tindrem un pacte fiscal en el qual els espanyols cedeixin voluntàriament els recursos de què ara disposen, els veritables utòpics són aquells que pensen que poden convèncer els espanyols que cedeixin en aquest aspecte. El futur és ser un Estat dins la Unió Europea.

Proper article de la sèrie:

  • Economia i Estat propi (II). Funcionaris
12.847 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament