Dia Internacional dels museus 18 de maig

F. Xavier Hernàndez
F. Xavier Hernàndez
Associat a Reagrupament

La Catalunya independent necessitarà bons museus. En els darrers decennis els diferents partits dinàstics que han governat la institució autonòmica, així com les diputacions i l’estat han generat una política de minorització dels nostres museus i del nostre patrimoni que ha comportat desgavell i fragmentació. Per tant, i en la perspectiva de la independència, s’hauran d’emprendre accions correctives urgents i aquestes hauran de ser absolutament pragmàtiques i possibilistes.

D'entrada caldrà emprendre una tasca d’unificació des del punt de vista de la gestió. En una Catalunya independent no tindrà sentit mantenir xarxes de Museus de la Generalitat, diputacions, ajuntaments...  Caldran polítiques comunes i d’eficiència. Una de les vies possibles passarà per la reordenació dels museus i centres d’interpretació públics com a consorcis o fundacions amb una agència pública nacional, que estableixi projectes estratègics, que en supervisi la gestió i distribueixi els recursos a partir de criteris de eficiència.

L’agència promourà un finançament asimètric que potenciï projectes estratègics d’interès nacional i que recompensi els museus i centres d’interpretació més competitius. Cal promoure eficàcia, imaginació i bona gestió, i s’han d’estimular polítiques a tal efecte. L’agència també podrà tutelar aquells museus privats que ho desitgin i n’establirà criteris de qualitat per al seu funcionament. L’establiment d’aquest organisme s’haurà de fer amb pragmatisme atenent als models francesos i alemanys i procedint a retocar, successivament, la Llei de Museus.

El feudalisme establert en els nostres museus que consisteix a repartir càrrecs directius o tècnics com aquell que dóna baronies o canongies s’ha d’acabar. Massa inútils i desvagats han acabat com a directors de museus o com a tècnics responsables amb decisió a la Generalitat. Necessitem, en direccions i  càrrecs, gent honrada i tècnicament competent. La gent amb coneixement ha d’ocupar els càrrecs a partir de proves o control públic. D’altra banda hem d’atreure creatius, únicament ens en sortirem si som capaços d’atreure gent amb talent i imaginativa que endeguin museologies i museografies competitives.

De manera immediata s’han de regular els estudis de museologia i museografia, amb facultat universitària pròpia, i s’ha de promoure la recerca i la innovació en aquest camp establint vincles universitat-administració-empresa.

La política nefasta, dominant fins ara, que ha supeditat la política museal a la construcció d’edificis (és a dir, a l'especulació del totxo) s’ha d’acabar de  soca-rel. Els edificis s’han de construir quan esdevingui necessari. Ara, en massa casos, es fa a la l’inversa: primer construir, remodelar o dissenyar un edifici i després pensar què s'hi posa. La política museal en cap cas no ha de ser un apèndix per justificar la política especulativa que fins ara han promogut les nostres administracions.

El factor privat en el desenvolupament museològic s’ha de considerar des de dos punts de vista. D’una banda, s’ha d’estimular la creació de museus privats i sostenibles de qualitat, de l’altra hem de potenciar empreses amb alt valor afegit quant a recerca, innovació i disseny en el camp de la museografia. Un país que és primera potència quant a densitat i qualitat del seu patrimoni ha de comptar amb una indústria cultural museològica potent.

La Catalunya cultural es va construir a partir del voluntarisme de milers d’estudiosos que van ser capaços d’endegar museuets i centres d’estudis locals. Aquesta tradició s’ha de recuperar. Els petits museus locals són una important via d’actuació futura. La sensibilització i la conscienciació són absolutament fonamentals per aconseguir una política museal sana.

Les polítiques museals s’hauran de conjuntar amb polítiques globals que posin en actiu el nostre patrimoni i en garanteixin la defensa, d’acord amb la promoció d’una ciutadania que entengui el valor i el poder del patrimoni com a complex cívic i econòmic.

Finalment, tot això s’ha de fer a partir del que tenim. Res de grans reformes holístiques utòpiques, ni dissenys faraònics ni somnis de grandesa. D’entrada, s’ha de millorar i optimitzar el que tenim. S’ha d’acabar el tancament o minorització de museus en pro de projectes grandiloqüents. La millora passa pel dia a dia i pels objectius a curt i mig termini. El que Popper entenia com "enginyeria fragmentària" és allò que necessitem.

Francesc Xavier Hernàndez. Historiador i museòleg  

6.303 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament