Cartes inèdites de Batista i Roca

Tant els catalans de casa com els de fora no hem d’oblidar mai el nostre passat i la història del nostre país que ens ensenya el que hem de fer millor i el que també hem d’evitar de repetir en un futur.
Josepa Gomis
Josepa Gomis i Ollé
Associada a Reagrupament

Els forts llacos que existeixen entre Catalunya i països d’arreu del món marquen una història de col·laboració i construcció de lligams entre el nostre país i terres estrangeres que han enfortit els passos de tots els catalans que hem decidit sortir del país a descobrir terres noves. A prop d’on visc jo, Cambridge, Josep M. Batista i Roca va ser un d’aquests personatges que, degut a l’exili en temps de la guerra del ’36, va haver de marxar de la terra i establir-se a l’Anglaterra on va trobar una segona pàtria.

A Cambridge, Batista i Roca va fer una amistat molt forta amb Geoffrey Walker, fellow  del Fitzwilliam College, a qui vaig tenir l’honor de conèixer en persona i amb qui vaig mantenir una conversa llarga recordant la figura de Batista i Roca. Em va explicar com Batista i Roca va convèncer el llavors professor de castellà, J.B.Tread, per començar els estudis de català a la Universitat de Cambridge, els quals incloïen Literatura i Història des de la Renaixenca fins la guerra civil. Ell mateix va organitzar i donar les classes fins l’any 1962, any en què Geoffrey Walker el va reemplaçar. Batista i Roca, a la seva mort, va decidir deixar part dels seus béns al Fitzwilliam College per tal d’establir el que s'anomena ‘Batista i Roca Fellowship’, un guardó que anualment es dóna a un estudiant de català de postgrau per un treball de recerca que beneficiï ‘qualsevol aspecte de la vida pública catalana’.

En una de les cartes inèdites que Batista i Roca va escriure durant l’exili, pregunta:

  ‘Què en sabeu de l’estat d’ànim de la gent de baix ?’(16/3/45)

Es referia, és clar, als catalans que van restar a Catalunya i dels quals no hi havia notícies. Nosaltres, els catalans que vivim a fora també ens ho preguntem moltes vegades. No obstant això, gràcies a la tecnologia existent avui en dia, la comunicació entre països és immediata. Utilitzant aquest mitjà, vaig enviar una petició a tots els catalans a l’exterior que tinguessin interès a prendre part en un projecte de Memòria Col·lectiva. Els vaig demanar que m’enviessin un missatge reconfortant i optimista per a la ‘gent d’allà baix’, fent servir la definició de Batista i Roca. Com a resultat, he rebut una llista llarga de missatges d’arreu del món. Per exemple, des de Berlin, Pilar Sagues diu:

  ‘Ho haurem de fer nosaltres, i ho sabrem fer’.

I des de Londres Miqui Mel diu:

  ‘El 2014 entre tots aconseguirem allò que semblava impossible’.

A diferència dels catalans, com Batista i Roca, que van marxar de Catalunya en temps d’exili, els catalans d’ara hem anat a l’estranger voluntàriament però, això sí, i com va dir Josep Trueta en una de les seves cartes, ‘a propagar pel món el que som nosaltres’ (1945). La preocupació dels catalans a fora es fa palesa arreu del món i tots estem pendents del procés ja que, com diu en Josep Lluís de Carolina del Nord,

  ‘Els que vivim a fora volem que Catalunya sigui un pais normal que ens acull’.

I, des de Paris, la Judit ens comunica:

‘M’agrada pertànyer al món, però la nostra Catalunya em té el cor robat. La meva besàvia murciana deia el mateix i agraïa com el nostre ‘petit país’ l’havia acollit. Un país on tothom ha tingut, té i tindrà un espai… un país que construirem entre tots’.

I, des de Munic, l’Anna Ginesti diu:

‘Admiro l’energia de la societat catalana per agafar el timó de la història i desitjo que s’encomani a tots els pobles del món’.

Tant els catalans de casa com els de fora no hem d’oblidar mai el nostre passat i la història del nostre país que ens ensenya el que hem de fer millor i el que també hem d’evitar de repetir en un futur. També com va dir Batista i Roca en el seu dia:

‘Després de la crisi profunda que hem sofert i totes les tragèdies passades en la revolució, la guerra civil, l’exili i les persecucions, el simple retorn al passat, com si res no hagués esdevingut, no sembla ésser un programa suficient per entusiasmar a la gent’ (16/1/45)

Així doncs, es important avançar però sense perdre la memòria. Recordant la nostra història podrem avançar sense defallir. Recordar és vital per a un poble. No obstant això, és cert que el món de fora no pot accedir ni entendre la història que aquest grup, en particular, comparteix. Es forma un cercle impenetrable, un món interior que es recorda a ell mateix. És important trobar la manera de divulgar la nostra memòria col·lectiva perquè, seguint el que ens diu en Maurice Halbwachs, ‘per recordar, necessitem els altres’.

Tenint aquest pensament en compte, he organitzat una exposició a la Casa Orlandai de Sarrià, Barcelona, del 3 de febrer fins el 20, titulada ‘Querimonia Blues’ amb la intenció d’exposar imatges que fan referència a la memòria col·lectiva del poble de Catalunya i, en concret, de l’exili de 1940 dins el marc familiar dels Pirineus. Fer-la a la Casa Orlandai és adient, ja que aquest edifici representa un punt de referència important per a la població de Barcelona. Un edifici amb una història i memòria pròpies que desperten la memòria del poble en general. Com llegim a la entrada del edifici de la Casa Orlandai,

‘Una imatge pot ser un cant d’alegria, l’expressió fàcil d’un món personal que creix en llibertat amagant la sorpresa enredada en les paraules inspirades per la màgia i l’esclat de la música interior’.

He convidat a dos artistes anglesos, Robert Good i Rebecca Ilett, perquè reflexionin sobre la memòria pertanyent al poble català, en concret les imatges que seran exposades a la Casa Orlandai, amb la intenció d’introduir-se, amb el seu treball, dins la reflexió d’un poble i respondre des del punt de vista i mentalitat exterior. Amb aquesta exposició pretenc de continuar enfortint els lligams que personatges importants de la nostra història com Batista i Roca, conjuntament amb els catalans que voluntàriament han emigrat a l’estranger en busca d’un món millor i que han enviat els seus comentaris per afegir els seus pensaments a la memòria d’un poble que continua i continuarà bategant amb forca i energia. Així com diu Xavier Bordas des de Varsòvia:

‘Lluny de casa, rebent forces també de les arrels d’altres pobles, a vegades s’aprecia mes la importància de vetllar per les pròpies arrels i conrear la pròpia cultura. És qüestió de ser o no ser, to be or not to be ’.

3.170 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament