Carta als bisbes espanyols sobre el "deure moral de preservar la unitat espanyola". La «unitat» (3/5)

Carta d'un claretià a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE)
Pere Codina
Pere Codina
Claretià

Podem llegir en el seu document: «S'ha de preservar el bé de la unitat, al mateix temps que el de la rica diversitat dels pobles d'Espanya». Aquesta és una frase d'una gran bellesa retòrica, però que en la concreta realitat quotidiana se'ns mostra com un oxímoron. Unitat i diversitat són, de fet, dues realitats irreconciliables a l'Espanya constitucional d'avui: de fet, l'única relació real i constitucional que entre ambdues es pot donar avui és només una relació de proporció inversa...

Evidentment, el problema no rau en «la unitat», ja que «la» unitat només existeix en els manuals teòrics. El que realment existeix és «una» (forma de) unitat concreta (entre moltes possibles). Personalment estic d'acord amb la seva afirmació que «la unitat» (abstracta) és un bé moral. Però el model concret d'unitat que patim, jo ​​ho percebo com un mal, perquè a mi em perjudica: se'm convida «al bé moral» d'una unitat, però se m'exigeix ​​prèviament que renunciï a una identitat cultural. Com puc estar d'acord amb una unitat de la qual positivament em sento exclòs? Ens dol constatar que aquesta «unitat / uniformitat» s'aconsegueix a força de laminar una minoria cultural, la nostra, a la qual se li nega l'estatut de tal. S'aconsegueix a força d'excloure els que no s'ajusten a la matriu oficial, els diferents. Temps hi va haver, i no gaire llunyans, en què algú es va atrevir a parlar d'una «Espanya plural». Avui dia, aquesta afirmació sona a herètica. És més. Des de fa unes setmanes, el PP ens està recordant insistentment que «Catalunya és plural». Espanya, no.

«La rica diversitat dels pobles d'Espanya»...

Aquesta és una de les frases que més solem escoltar... i és també una de les que més ens indigna. Per retòrica, per buida i, la majoria de les vegades, per hipòcrita. Perquè abunden les llagoteries barates allà on no hi ha voluntat de promoure reals actuacions proactives, o quan el que es pretén és dissimular actuacions repressives. Que de tot hi ha hagut!

Perquè, si deixem de banda les grandiloqüents declaracions que defensen la gran riquesa (teòrica) de la diversitat, i ens cenyim als fets concrets: lleis, pressupostos, polítiques ... algú pot presentar una llista, per breu que sigui, que demostri que els polítics espanyols de qualsevol signe hagin afavorit les peculiaritats dels pobles que no estan configurats històricament segons la matriu castellana? Catalunya aporta el 19,6% del pressupost de l'Institut Cervantes, però ha de pagar de la seva butxaca qualsevol atenció o promoció de la seva pròpia llengua. No oblidem que la llengua és una mostra d'aquesta «rica diversitat dels pobles d'Espanya» que vostès parlen en el seu document. Rica, sí. I costosa, també.

Pel que fa a la relació unitat  / diversitat , em sento en la fraterna obligació d'assenyalar el sentiment generalitzat que tenim a Catalunya que tradicionalment hi ha hagut i hi ha poca o nul·la col·laboració per part de l'Església Espanyola (castellana) en la cura -i ja no diguem promoció-d'aquesta diversitat que tan bellament elogien. O si prefereixen en llenguatge invers: a Catalunya es té la sensació que l'Església Espanyola ha mantingut tradicionalment una col·laboració excessivament gelosa amb el poder central en el seu afany per reduir la diversitat cultural dins del regne. Tres segles d'experiència ininterrompuda obren els ulls al més obcecat: la majoria dels bisbes (no catalans) imposats a les diòcesis catalanes s'han mostrat més gelosos per construir el regne del seu senyor rei, que per posar-se al servei del Regne de Déu. He dit la «majoria», i no he dit «tots», perquè seria injust no reconèixer que excepcionalment hi ha hagut bisbes identificats amb el poble a què havien estat destinats i no només amb el poble de què procedien. Dit això, incloc una petita mostra del que va ser tònica general:

  • Pel Decret de Nova Planta (1715) Felip V suprimeix el «privilegi d'estrangeria», que ell mateix havia aprovat quinze anys enrere i pel qual s'establia que «los estranjeros no puedan obtener beneficios ni oficios eclesiásticos en Cataluña». En les lleis i disposicions diverses que concretaven el principi referit s'especificava que tan sols «gente de Cataluña o que nacionalizasen catalanes» podien exercir càrrecs religiosos. El 1715 es va suprimir aquesta limitació. Els episcopologis i abaciologis donen fe del zel i de la rapidesa amb què a partir d'aquell moment es van aprofitar les noves oportunitats legislatives... 
  • «Amonestamos a todos los Predicadores (atendido el mandato de Nuestro Rey que Dios guarde) procuren que se extienda la lengua castellana, predicando en ella, a lo menos, los sermones Panegíricos .» (Decret del bisbe de Vic, fra BARTOLOMÉ DE SARMENTERO, 10 de desembre 1769.)
  • A principis del segle passat, dos exgovernadors civils en províncies catalanes, JOSÉ MARTOS O'NEALE i JULIO AMADO (aquest, a més, periodista) van escriure un llibre sobre la seva experiència política a Catalunya: Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo,  Madrid 1901, i hi aconsellaven «confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las conciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas » (p. 183-184). Com és fàcil d'entendre, no es tractava de consells perquè es comencés a actuar d'aquella manera... sinó perquè no es deixés de fer allò que s'estava practicant des de feia més de dos segles!

Personalment, m'agradaria poder trobar raons per agrair a l'Església espanyola, als seus bisbes, una actitud davant la diversitat, davant les diferències, que es pugui reconèixer d'alguna manera com a diferent de la política assimiladora dels polítics, una actitud que fos de veritat cristiana, en una paraula. I he de confessar que no les trobo. I em sap greu. Perquè crec que la fe cristiana -experimentada i viscuda com a font de llibertat i de comunió- ha de ser una fe «normativa», és a dir, ha d'arribar a configurar tota la nostra vida i tot el nostre ésser. Això vol dir que si, d'una banda, creiem que hem estat creats «a imatge i semblança de Déu» i, de l'altra, creiem que aquest Déu ens ha estat revelat com a Trinitat, la nostra vida cristiana ha de configurar-se a la imatge del Déu trinitat, que realitza la unitat no eliminant les diferències sinó integrant-les en la unitat. Aconsello fer atenció al llibre del teòleg francès CHRISTIAN DUQUOC, Dios diferente. Ensayo sobre la simbólica trinitaria . (Sígueme. Salamanca 1978, 119 pp.), i més en concret al capítol 6 («Dejar a Dios en libertad» ) i a la Conclusió. Hi llegim, per exemple: «Entenem aquelles paraules de Sant Pau: "Ja no hi ha ni grecs ni jueus..." com si Crist hagués acabat amb els grecs i amb els jueus. Però el que fa Crist és confirmar-los en les seves diferències. El que ha abolit ha estat la "lluita a mort" per la unitat » (p. 119).

Lliuraments anteriors:

6.400 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament