Carta als bisbes espanyols sobre el "deure moral de preservar la unitat espanyola". La «solidaritat» (4/5)

Carta d'un claretià a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE)
Pere Codina
Pere Codina
Claretià

A propòsit de la solidaritat, repetiria el mateix que he dit abans a propòsit de la unitat. «La» solidaritat com a síntesi de totes les virtuts no existeix més que en la teoria. El que hi ha són les solidaritats concretes, amb unes condicions bàsiques perquè es puguin considerar mínimament solidaritats i uns condicionants concrets que impedeixen que qualsevol solidaritat concreta pugui ser considerada una solidaritat «ideal».

Hi ha algunes condicions bàsiques perquè una situació social de compartició es pugui considerar solidaritat. Cal, per exemple, que la solidaritat sigui voluntària, que sigui raonable i que sigui transparent. I res d'això no ho trobem en el repartiment econòmic entre les autonomies d'Espanya.

En la proposta de Pacte Fiscal que va aprovar el Parlament català, i que Rajoy va rebutjar, es tenia positivament en compte una quota explícita de solidaritat: proposava, això sí, que aquesta solidaritat es mogués dins d'uns límits democràticament pactats, raonables i transparents. Només així es podria parlar de solidaritat, cosa que no succeeix amb el model actual: tot es concreta en unes aportacions econòmiques no pactades, no raonables i no transparents. I ja se sap que on no hi ha transparència, cadascú pot dir el que li vingui de gust sense que ningú li ho pugui contradir.

Per començar no hi ha transparència. Catalunya és una de les que més aporten, i, no obstant això, als catalans se'ns penja l'estigma d'insolidaris. I un comença ja a estar-ne fart. És cert que el 2008 es van publicar les anomenades «balances fiscals» com un primer intent de transparència, però va ser fàcil trobar excuses per no donar-hi continuïtat. És molt demanar que hi hagi transparència?

Se'm dirà que és una apreciació subjectiva, però els catalans que hem llegit i hem entès mínimament les balances fiscals, les publicades oficialment o no, veiem que -comparativament amb el que és pràctica comuna en altres països- la quota de solidaritat que s'imposa a Catalunya és desproporcionada i es tradueix en índexs creixents de pobresa a Catalunya. A Alemanya la quota màxima de solidaritat entre estats (länder ) és del 4%, mentre que, per a Catalunya, és del 8,7% i per a Balears del 14,2% (dades oficials de 2008)...

És molt demanar que la quota de solidaritat sigui raonable? És raonable que una quota clarament generosa en un inici, es perpetuï de manera indefinida i fomenti societats subsidiades? ¿És raonable que la quota de solidaritat vagi en detriment de qui l'aporta, fins al punt de reduir el seu nivell de vida, o fins al punt d'haver de veure com comunitats subsidiades es permeten «luxes» que les comunitats subsidiadores no es poden permetre? És raonable que no se'n pugui parlar, de tot això, posant els números sobre la taula?

Lliuraments anteriors:

6.439 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament