Carta als bisbes espanyols sobre el "deure moral de preservar la unitat espanyola". La «Nació» (2/5)

Carta d'un claretià a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE)
Pere Codina
Pere Codina
Claretià

Parlen vostès en el seu document de la «llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya». No ho dubto. Aquesta antiga nació que és Espanya té, certament, una llarga història d'unitat cultural i política. La complicació arriba quan, en parlar la CEE de «nació», deixa entendre que és «la» única nació, mentre que per a nosaltres es refereix a «una» nació, al costat de la qual n'hi ha almenys una altra, la nostra, a la qual se li nega el pa i la sal. El problema no és «Espanya» com a tal, sinó «aquesta» Espanya, «aquest model» d'Espanya -de matriu castellana- que se'ns vol imposar. Entenem que, en usar aquest llenguatge, la CEE es desentén d'una possible interpretació «plural» de la Constitució i ha optat per una concepció unitària d'Espanya. Aquesta opció suposa al nostre entendre una concepció exclusiva i excloent d'Espanya: som molts els que quedem fora de «aquesta» Espanya.

Els catalans creiem que som una nació. Però des de Madrid se'ns diu que d'això, res. No deixa de ser curiós que siguin altres -i no nosaltres mateixos- els que pretenguin definir i, de fet, imposar la nostra pròpia identitat... Alguna cosa falla quan algú s'entesta a ensenyar història per obrir-nos els ulls i dir-nos «el que som» ... 

Jo em pregunto i els pregunto: Quan ha deixat Catalunya de ser nació? Les Corts de Catalunya existeixen ja l'any 1214, i constitueixen el Parlament legislatiu o normatiu més antic de l'Europa continental, més antic que el Parlament d'Anglaterra, que data del 1265. El poble de Catalunya sempre s'ha considerat a si mateix «nació». I en el concert històric de nacions era considerada com a tal, fins que la derrota soferta per Catalunya en la Guerra de Successió (1714) va motivar que la part vencedora, i des d'ara dominadora, li negués el reconeixement oficial de nació de què fins aleshores havia gaudit.

Cap català que aspiri a un coneixement crític i documentat de la seva pròpia història, desconeix avui -per molt secreta que fos- la «Instrucció secreta» que el fiscal del Consell de Castella, senyor José Rodrigo Villalpando, va cursar als Corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716. Els hi deia:

  • [...] «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porque la sujeción obliga con la fuerza [...] Pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz , altivo y amante de las cosas de su País, y por eso parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» [...].

A ningú no se li escapa el peculiar esperit que respiren les disposicions de la «Instrucció secreta». Es digui com es vulgui, però de fet es tracta d'un nacionalisme expansionista i assimilador, com a aplicació concreta del consell que donava el Comte-Duc d'Olivares en el seu Gran Memorial quan li recomanava: «Treballi i pensi amb consell mudat i secret, per reduir aquests regnes que es compon Espanya, a l'estil i lleis de Castella sense cap diferència ».

D'altra banda, la política lingüística de Don José Rodrigo de Villalpando seria ratificada i teoritzada pocs anys més tard per Benito Jerónimo Feijoo, quan afirmava: «La introducció del llenguatge foraster és nota indeleble d'haver estat vençuda la Nació, a la qual es va desposseir del seu antic idioma. Primer es treu a un Regne la llibertat que l'idioma.» (Teatre crític universal , Tom I, Disc. XV, V).

És possible que se'm retregui anar a buscar la història molt lluny. I jo responc que «de aquellos polvos, esos lodos ». Encara que, per a expressar millor la situació i el procés, potser, ens resulti més adequat el refrany equivalent en llengua catalana: «Cada gota fa el seu fang». És a dir, cada llei, cada decret limitador sorgeix el seu efecte. Efecte que es va sedimentant. Al llarg dels tres últims segles, tots els poders públics espanyols han estat unànimes en aquella decisió inicial: «sostenella y no enmendalla ». 

¿Nacionalisme o nacionalismes?

Si no hi ha acord a l'hora de definir el subjecte de la «nació», menys n'hi haurà a l'hora de definir una realitat tan complexa com el «nacionalisme».

Però tenim, al meu entendre, un punt d'acord en el desacord. Distingim entre «estat» i «nació». Donem a «nació» una càrrega cultural, social: «Conjunt de persones d'un mateix origen i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una tradició comuna» (Diccionari RAE, s.v. 'nació', accepció 4), mentre que reservem per a la paraula «estat» tot l'aparell polític, organitzatiu, governatiu. 

És nacionalisme tot intent per aconseguir que «estat» i «nació» aconsegueixin ser realitats coextensives, és a dir, que on arribi una arribi l'altra. Pel mateix, i segons sigui la situació vigent que es prengui com a punt de partida, es comprèn que els nacionalismes puguin tenir dos objectius de signe contrari: o que «un estat» aconsegueixi ser «una nació», o que «una nació» aconsegueixi ser «un estat».

Del que s'ha dit és fàcil deduir que a Espanya es donen dos nacionalismes antagònics...: el nacionalisme d'un Estat («Espanya») , que vol reduir la totalitat de la ciutadania a la uniformitat d'una sola nació (amb matriu castellana), i el nacionalisme d'una Nació (Catalunya) que pretén aconseguir un Estat per protegir la seva nació d'incessants i seculars amenaces assimiladores.

Insisteixo una vegada més en el meu propòsit d'exposar «objectivament» la nostra visió, lògicament «subjectiva», de les coses, de la mateixa manera que no pot deixar de ser «subjectiva» la que vostès «objectiven» en el document. No oblidem aquella definició irònica, però real, de «ideologia»: «És aquella visió interessadament deformada de la realitat que els altres acostumen a tenir» ... 

Es donen, doncs, dos nacionalismes antagònics..., però enfrontats en lluita desigual. A la vista dels resultats, i davant la història, apareix clar que l'únic nacionalisme que compta i que mereix anomenar-se'n és el nacionalisme d'Estat, ja que és l'únic que té a les mans totes les «armes» útils per aconseguir el seu objectiu: lleis, tribunals, mitjans de comunicació, burocràcia, exèrcits. Per si això fos poc, el poder uniformador de l'Estat pot aconseguir fàcilment -i només ell ho pot aconseguir «sense que se'n noti la cura»- el certificat de «normal»: a l'empara d'aquesta forçada «normalitat», es considera «normal» tot acte nacionalment assimilador exercit per l'Estat. És, per això mateix, un nacionalisme «no dit», un nacionalisme opac, ja que no necessita, ni tampoc no li convé, presentar-se com a «nacionalista»: senzillament, ells -el Govern, l'Estat- representen el poder «nacional», i no un contuberni nacionalista qualsevol. Aquest «nacionalisme no confessat» es vol presentar com «no-nacionalisme», però li passa el mateix que al mal alè: el noten els altres... 

Els nacionalismes van sempre de dos en dos. I cada parell es composa de nacionalismes de signe contrari. Hi ha, en primer lloc, el nacionalisme d'Estat que és, per definició, agressiu, laminador, assimilador, poderós i, com deia abans, opac. Si no existís aquest nacionalisme d'Estat, no tindria raó de ser la resposta a aquest que sol ser el nacionalisme de Nació (no pas Estat): aquest nacionalisme no pot ser més que defensiu, reivindicatiu... i, fet i fet, impotent.Comparat amb el nacionalisme d'Estat, que és l'únic eficient, qualsevol nacionalisme de Nació que es reivindiqui, mai no podrà superar la condició d'aprenent. Desproveït com està de les «armes» poderoses i discretes que només el nacionalisme agressiu d'Estat pot gestionar, el nacionalisme defensiu de Nació serà sempre incapaç d'«aconseguir l'efecte sense que se'n noti la cura»... 

Lliuraments anteriors:

6.285 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament