Carta als bisbes espanyols sobre el "deure moral de preservar la unitat espanyola". La meva pròpia experiència personal (5/5)

Carta d'un claretià a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE)
Pere Codina
Pere Codina
Claretià

En l'última dècada ha anat augmentant progressivament el nombre de ciutadans de Catalunya que s'afirmen sobiranistes i expressen obertament el seu desig -i la seva esperança- de deixar de viure sotmesos a Espanya. Crec que la meva pròpia experiència es fon com una més en aquest creixent col·lectiu estadístic. Per aquest motiu considero important brindar una mostra que es podria repetir fins a la sacietat sense canvis significatius. Hi ha un sentiment general d'agraïment cap als polítics «de Madrid», l'envaniment ens ha obert finalment els ulls fins i tot als políticament reticents: «Es pot enganyar una persona una infinitat de vegades. Es pot enganyar una infinitat de persones un cop. No es pot enganyar una infinitat de persones una infinitat de vegades».

Si en el moment del canvi de segle, algú m'hagués predit que jo acabaria afirmant-me sobiranista, no li hauria fet cap cas i m'hauria posat a riure.

Vaig néixer el 1940, acabada la Guerra Civil. Uns anys més tard vaig saber que el mateix dia en què jo vaig néixer, es publicava un decret (un més) prohibint als mestres l'ensenyament de la meva llengua a l'escola, amb l'amenaça de multes més que respectables per als que fessin servir el català i advertint que «proves prima facie  seran suficients».

La primera informació sobre la repressió contra la meva llengua i la meva cultura em va arribar quan jo devia tenir uns vint anys. Concretament va ser en un període en què, un cop acabats els estudis de filosofia i poc abans d'anar a cursar els meus estudis teològics a Salamanca, vaig viure un parell d'anys fora del seminari. La primera lectura que em va obrir els ulls va ser un dossier presentat davant l'ONU en què s'acusava de genocidi cultural el règim del general Franco: les proves documentals eren aclaparadores. Jo desconeixia tot el que allí es documentava. Aquella lectura, i altres que van seguir, van fer de mi un convençut «catalanista»: em limitava a conrear amb més cura allò que, segons anava veient, altres menyspreaven i conculcaven.

I, tot i això, jo vaig seguir creient en la possibilitat d'una Espanya en la qual poguéssim cabre tots i en què tots ens respectaríem a tots. Mai no he entès com la simple presentació o exposició del que considero la meva pròpia identitat pugui ser interpretada com una agressió pel meu interlocutor. Per part meva, tenia cura d'alimentar el meu esperit i la meva ment amb la lectura d'autors que em permetessin mantenir i avivar les actituds. Concretament, per aquells anys, devorava els llibres i els escrits del malaguanyat historiador Jaume Vicens i Vives, fins al punt que la seva mort prematura (1960) la vaig sentir durant un temps com una orfenesa intel·lectual... Amb ell, jo també creia, il·lusionat, que a Espanya hi cabíem tots, sense que ningú no hagués de renunciar a res. El fet d'haver viscut uns anys al centre per raó dels meus estudis va reafirmar en mi aquesta manera de veure les coses. I amb aquest esperit vaig celebrar el final del franquisme i vaig votar la Constitució ja que creia trobar-hi un camí obert -i per fi legal- per a tot allò que esperava: una Espanya plural i oberta, segura de si mateixa, que ja no interpretés les diferències com amenaces, sinó que les valorés com una riquesa comuna, etc.

Així ho he vingut pensat pràcticament durant tota la meva vida: les diverses contrarietats i contradiccions polítiques amb què hem anat topant al llarg d'aquests anys (23-F, LOFCA, LOAPA...) no passaven de ser peripècies ocasionals que, si bé en dificultaven la marxa, no aconseguien tirar per terra la meva visió primera.

Fins que va arribar la segona legislatura d'Aznar, aquella en què va obtenir una majoria absoluta. Llavors va començar la meva crisi política, perquè vaig començar a veure-hi clar: anava veient, cada dia amb més nitidesa, que aquella Espanya que jo havia imaginat i esperava -«una Espanya no excloent i no assimiladora, despresa per fi de la matriu castellana del passat, una Espanya democràtica, oberta i plural en què tots poguéssim tenir cabuda»- aquella Espanya, la veia cada vegada més allunyada de la realitat. Dia a dia anava creixent en mi el convenciment de sentir-me estafat: a mesura que passaven els dies, anava descobrint que la meva il·lusió d'il·lusionat s'estava mostrant com el que realment era: una il·lusió d'il·lús.

I, no obstant això, avui en dia em sembla incomprensible que aquella crisi no passés en mi de ser una crisi: els dubtes que m'acuitaven anaven sent cada dia més nombrosos i més aguts. Però no els veia encara com una ruptura. Fins que finalment la ruptura va arribar... quan algú em va fer caure la bena dels ulls. I aquest «algú» va ser, ni més ni menys que el Tribunal Constitucional. Des de llavors, li estic summament agraït per haver-me parlat clar d'una vegada. Jo, personalment, vaig interpretar així la seva sentència sobre l'Estatut de Catalunya: «Perdeu tota esperança els que n'esperàveu una altra cosa. Espanya és el que nosaltres decidim. No pas el que vosaltres voleu. Vosaltres limiteu-vos a pagar els impostos. I no hi ha res més. Ara, no ens vingueu amb romanços, que arribaríem tard als toros».

Més clar, aigua! Nosaltres, els catalans, no teníem res a dir, res a aportar i res a fer-hi: si una afirmació de Catalunya s'interpretava com un atac a Espanya, alguna cosa estava fallant. Vaig sentir que el Tribunal Constitucional -jutge i part en la causa- m'excloïa d'una Espanya en la qual durant tants anys havia cregut... M'havia imaginat una Espanya més àmplia, més lliure i més moderna, però veia que els seus horitzons seguien tan petits, limitats i vils com en el passat. I amb la mateixa actitud de qui: «menysprea el que ignora» i «fa servir el cap només per envestir», que ja Machado havia denunciat en el passat.

Els representants espanyols, polítics i eclesiàstics s'omplen la boca parlant de diàleg. Però mai no han fet un pas per propiciar-lo. Davant les queixes tradicionals d'un poble que tradicionalment se sent mal tractat, no han sabut donar una altra resposta que la tradicional i insistent cantarella del «victimisme» o «ploramiques»...

No voldria acabar aquesta fraterna confessió sense tornar a insistir en el capítol dels agraïments cap a aquelles persones, grups o entitats que o bé ens han obert els ulls davant la realitat política o bé ens estan confirmant en la bondat de la decisió presa. En aquest capítol ocupa un lloc assenyalat la Conferència Episcopal Espanyola. Els seus escrits cantant les excel·lències de l'Espanya única, unida i oficial han fet efecte, certament... tot i que potser no el que esperaven els signants dels successius documents. Els impulsors de la causa sobiranista els estan summament agraïts per la seva aportació. Jo, personalment, hauria esperat de vostès i els hauria agraït alguna cosa diferent: hauria desitjat que la doctrina que pretenien impartir hagués estat una mica més eclesial i una mica menys espanyola, o que en comptes de citar només (i encara de forma fragmentària i fora de context) unes paraules del Papa Joan Pau II als bisbes italians a propòsit del separatisme (es veu sense cap mena de dubte que és l'única citació que tenen), haguessin citat, per exemple, el discurs del mateix Papa davant les Nacions Unides, o l'encíclica Mater et magistra , o el Compendi de Doctrina social de l'Esglési a, que per a altres temes no els cau de les mans. Hi haurien trobat la doctrina sobre el dret dels pobles, sobre les minories culturals, sobre l'exercici de dret d'autodeterminació... La veritat, fa la sensació que estan una mica perplexos en aquest camp del magisteri. En cas de necessitat, no ho dubtin: tenim per aquí bons especialistes en el tema que els podrien proposar centenars de textos de magisteri que ensenyen una doctrina molt diferent de la que vostès pretenen ensenyar.

En fi, i per acabar, confesso que globalment m'omple de tristesa la situació present. No hauria volgut arribar-hi mai. Però, ara per ara no se'ns ofereix cap alternativa raonable: l'única que se'ns ofereix -discursos a part- és aquesta: o renuncieu a la vostra identitat catalana, i llavors sereu uns espanyols més, o bé us entesteu a mantenir la vostra cultura, la vostra llengua, la vostra història i la vostra identitat i llavors sereu de per vida "espanyols de segona". Té cap sentit que Catalunya aporti al conjunt d'Espanya el 19,6% de la riquesa global, i que no pugui aspirar a tenir la més mínima quota de decisió política en el conjunt?

Així ho sento i així ho expresso. Sense acritud. Sense ressentiment i sense animadversió envers ningú. Tampoc envers vosaltres, senyors bisbes. Però sí amb aquesta ombra de tristesa de qui creu que les coses haurien pogut ser diferents, si s'haguessin propiciat camins de diàleg i de respecte a la pluralitat...

I per acabar, demano al Senyor, Pare de misericòrdia, que vessi sobre tots nosaltres el seu Esperit, perquè «la nostra Església sigui, enmig del nostre món dividit per les guerres i discòrdies, instrument d'unitat, de concòrdia i de pau».

Els he exposat moltes discrepàncies però els asseguro que aquestes discrepàncies no són suficients per trencar per la meva part la comunió eclesial amb que, malgrat tot i per damunt de tot, ens manté units l'Esperit de Jesús, el Senyor.

Atentament, en el Senyor.

Pere Codina Mas,
sacerdot claretià.

Lliuraments anteriors:

6.213 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament