Cafè turc

Jaume Fernàndez
Jaume Fernàndez
Associat a Reagrupament

A finals del segle passat vaig visitar per primer cop Istanbul. Entre les nombroses descobertes del pont entre orient i occident que és l’antiga Constantinoble, em sorprengué concretament la diferent forma de fer el cafè dels turcs. Encara recordo vivament, com en unaampla cafeteria turca de l’avinguda Divan Yolu , molt a prop de Sultan Ahmet, vaig engolir com si fos un espresso una tassa de cafè turc fins al fons.

No crec que oblidi mai l’aspror del marro; per sempre més ha estat per a mi aquesta experiència gastronòmica, motiu de prudència.

Segurament, a aquesta alçada, us estareu preguntant que té a veure la meva particular passió turca amb la política catalana. Doncs la resposta és justament l’excés de marro i la falta de cafè.

Des de l’estiu passat, amb l’èpica formació de la llista transversal de Junts pel Sí , hem assistit a una evaporació progressiva de la idea original. Recordareu perfectament que es parlava de fer una llista de país, plena d’independents, gent amb mèrit i capacitat, que representés la complexa i diversa societat catalana. Noms com Raül Romeva, Lluís Llach, Muriel Casals i Carme Forcadell semblaven avalar-ho. Després la composició final de les llistes, ja denotava que les coses ben bé no eren el que semblaven, i el poder dels partits, CDC i ERC, van copar pactadament la gairebé totalitat dels llocs. Tot plegat, sumits en la gran il·lusió, semblava una qüestió menor. Amb l’atropellada composició del govern, després de tres mesos d’espera; es posà de manifest que la qüestió dels independents anava encara més a la baixa, i només Romeva aconseguia cartera de conseller. Llavors, sumits en el neguit que ens produïa una possible repetició de les eleccions, vam respirar alleugerits, i no vam qüestionar el poc o escàs nivell de molts dels consellers que teòricament han de conduir la pàtria a la llibertat.

En aquesta darrera fase, veiem com convergents i republicans van nomenant delegats territorials de les distintes conselleries, amb l’únic criteri de la filiació política; esdevenint doncs aquests, mers comissaris polítics al territori.

Aquí ja hi ha hagut alguna veu discordant, com per exemple la del diputat independent, Germà Bel,que ja qüestiona obertament que siguin els partits els que nomenin als delegats territorials. Com bé diu Bel, un país que fa això no apunta bé.

No havíem quedat que faríem un país nou? Algú ha vist mai fer quelcom de nou repetint els errors del passat? No seria desitjable comptar en el govern, que pretesament ha de fer la desconnexió amb Espanya, amb els millors elements possibles? És normal escollir consellers/eres per parentiu directe amb càrrecs de partit o per nexes de confiança amb consellers anteriors, encara que els manqui experiència, formació i coneixement del sector?Qui va a la batalla sense els seus millors soldats?

Són moltes les preguntes, i cadascú pot trobar les seves respostes. En una societat occidental del primer terç del segle XXI, sembla que la democràcia està segrestada pels partits polítics i el seu cada cop més escàs nombre de militants.

A finals de l’any passat vam assistir a l’esperpent que encara no 4.000 militants de la CUP decidien si un candidat, Mas, votat per un milió i mig de persones, podia ser president de Catalunya o no.

Ara veiem com els pocs milers de militants d’ERC i de CDC esdevenen la pedrera que dóna fisonomia a un govern que tantes il·lusions té dipositades i que tanta responsabilitat assumeix. Tot plegat no sembla la solució més intel·ligent per superar una cruïlla històrica d’aquesta mida.

Fa temps que dic, i els meus llargs anys de militància política m’ho avalen, que bona part de la gent capaç, preparada i dinàmica, s’allunyen de la militància política. El descrèdit en general de la política, accentuat per la corrupció, fa que els partits es buiden d’aquella saba que els donava vida d’antuvi. Ara, exceptuant honroses excepcions, queden en la militància, molts nostàlgics de les sigles, bastants hooligans , i lamentablement massa elements que busquen en la política recompenses pecuniàries i d’ego, que no saben aconseguir en la vida civil.

Com us deia al principi, desaparegut el líquid del cafè turc, només queda el marro, aspre, terròs i amarg. Lamentablement, els nostres partits cada cop tenen més marro i menys cafè. Com diu Germà Bel, no apunta bé.

4.420 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament