Bombardejar-nos cada 50 anys

Josep Sort
Josep Sort
President de Reagrupament

Una de les afirmacions més catalanòfobes que han fet mai els espanyols la trobem en els escrits del president de la República espanyola, Manuel Azaña. Aquesta icona dels progres espanyols, aquest fenòmenu  va escriure en el seu diari que bombardejar Barcelona cada cinquanta anys ha estat una mena de regularitat històrica. I que aquesta mesura ha demostrat ser prou útil i necessària, és a dir beneficiosa – pels interessos dels governants de torn, pels qui tenien els canons, òbviament. La frase és brutal, i deixa ben a les clares quin és el tarannà de l’esquerra espanyola . Perquè quan aquest individu escrivia això, era la dreta  espanyola , feixista i troglodita, amb l’ajuda dels nazis alemanys i dels feixistes italians, la que ho practicava a cor què vols, destruint literalment per terra, mar i aire, les ciutats catalanes (Barcelona, Granollers, Lleida, entre moltes altres….). Provocant milers de morts, homes, dones i nens d’arreu de Catalunya. Dit sigui de passada, només per aquesta frase, aquest individu hauria d’haver estat executat per connivència amb l’enemic. I per malparit.

Ja fa temps que una servidora pensava que els espanyols tenien mono de bombardejar-nos. Ells saben perfectament, més que ningú, que si afluixen ni que sigui una mica la pressió que ens atenalla, Catalunya pot assolir tots els reptes que es planteja. I el primer i més immediat i necessari és el de la seva Llibertat. El de la seva Independència. No poden doncs, consentir-se signes de feblesa, de defalliment. És una qüestió no només política, sinó també, en primer lloc, psicològica.

La sentència del Tribunal Constitucional de marres sobre l’Estatut del 2006, del nyap, que li dic jo, en aquest sentit, es pot considerar com un nou bombardeig sobre Catalunya. Un que feia més de cinquanta anys que esperaven. És públic i notori que els espanyols van acceptar l’estatut del 1979 perquè no tenien cap més remei. A més, encara se’n van sortir prou bé, perquè en els anys 70, la por de l’stablishment  era molt real. Tant que alguns van optar per cardar el camp i no van parar fins a Moscou. Per si les mosques. O les bombes.

Trenta anys després, però, els espanyols ja no han pogut més. Davant la constatació que l’independentisme a Catalunya està trencant tots els dics de contenció, es diguin peix al cove pluja fina , han optat per treure els nous canons  i disparar a discreció. No amb bales, és clar, que això ja no es gasta en l’Europa d’avui en dia, però sí amb les seves unitats de xoc,  amb una sentència que posa Catalunya en una situació d’emergència nacional.

Bé, corregeixo, situa la Catalunya autonòmica, en una situació d’emergència nacional. Als independentistes no, que ja fa anys que ens hi trobem i actuem en conseqüència. Em refereixo als sectors que fins al divendres encara pensaven que amb els espanyols es podia arribar a una entesa: que si federalisme, que si plurinacionalitat, que si Espanya plural i totes les mandangues a l’ús. La sentència progressista  del TC tot això ho arrassa, ho destrueix, ho impossibilita.

Tots aquells i aquelles que no volien trencar amb Espanya, s’han adonat que ha estat Espanya qui ha trencat amb ells. Matxacant-los i fent un salt enrere de més de trenta anys. De fet, tots els que van viure i van acceptar la transició, s’adonen que han de tornar a començar de cap i de nou.

Passa que ara, la societat catalana és molt diferent de la de fa trenta o quaranta anys. I el nostre futur com a nació, com a poble, es juga en les properes eleccions. Cal una resposta a l’alçada de les circumstàncies. Qualsevol resultat que no sigui situar al capdavant de l’agenda política la proclamació immediata de la Independència de Catalunya, ens pot costar, ara sí, el futur com a poble. I convertir-nos en una minoria ètnica, que cal preservar i folcloritzar. Això sí, dins una gàbia o com deia en Cardús, dins una ratera.

9.338 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament