Anar a Madrid i a què fer-hi

Boi Fusté
Boi Fusté
Associat a Reagrupament

Portem 30 anys de postfranquisme i tots els espanyols hem contribuït a legitimar un model de democràcia, model que certament no té la consistència d’altres països del costat. La Constitució espanyola estableix un model territorial que garanteix, al meu entendre, un fet que destaca per la profunditat del missatge: Espanya és una Nació conformada per Regions i Autonomies, amb una llengua dominant, el castellà (espanyol), i una història, que com sempre és versionada des de la perspectiva dels guanyadors bèl·lics.

En els temps del franquisme, la idea força que més transmetia el “régimen” era la unitat de la “Pàtria”. Un dels argument de Franco per fer l’aixecament militar contra la República va ser precisament la lluita contra els separatistes, “rojos” i maçons. Aquest discurs fet per Franco el 1938 ho diu tot: “España se organiza en un amplio concepto totalitario, por medio de instituciones nacionales que aseguren su totalidad, su unidad y su continuidad. El caràcter de cada Región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad la española.”

Els poders militar, econòmic i eclesiàstic van acceptar la transició perquè el pacte polític mai no va posar en dubte la unitat territorial d’Espanya. Aquest aspecte va ser fonamental, per primer cop des de l’any 1939 es legitimava la unitat i la Nació espanyola com a únic referent polític intern i mundial.

És clar que, de vegades i aparentment, sembla que Catalunya ha pogut avançar cap a quotes de sobirania, però no és or tot el que llueix. Anem a pams, la classe política hegemònica accepta el model d’Estat, tot i que sap que el poder de Catalunya serà de gestió, a canvi, donarem suport a lleis que moltes vegades afavoreixen a tothom menys a Catalunya, i el més greu, cada vegada que hem ajudat amb els vots dels diputats catalans a aprovar els pressupostos espanyols, hem legitimat l’espoli català dut a terme per l’Estat espanyol.

Alguns diuen i defensen que ser una autonomia d’Espanya ens ha permès avançar, i ho defensen a partir d’unes concessions anomenades transferències de competències, que són sempre de gestió, de vegades sense els recursos suficients i sempre sense poder polític. És important saber que totes les “lleis que fa el Parlament català”, estan supeditades a les lleis espanyoles, “Constitució espanyola dixit”, sense excepció.

La pregunta pertinent que escau seria què collons anem a fer a Madrid? Les respostes poden ser variades, però al meu entendre, n’existeix una que confirma la inutilitat de tal acció, som responsables de legitimar un Estat que mai no respectarà el Dret Internacional (dret dels pobles a l’Autodeterminació). La resta de respostes i accions serveixen estrictament als partits i a la majoria dels seus dirigents, però fins ara serveixen ben poc a Catalunya.

Quan els espanyols ens diuen per activa i per passiva que som espanyols, hem de reconèixer que tenen raó, passaport espanyol, document nacional d’identitat espanyol, carnet de conduir espanyol, Constitució espanyola, exèrcit espanyol, església espanyola, xarxa de ferrocarrils espanyola, xarxa de carreteres espanyoles, partits hegemònics espanyols, nosaltres, legalment,  no som res més que uns espanyols més. Això és tenir Estat.

Recordo, ara ja fa uns quants anys, jugant al carrer, que em deien, “perro catalan habla cristiano”; dur, era molt dur, a casa només és parlava el català. Ara ja no em diuen gos, no en tenen necessitat, ara tot és legal, una Constitució espanyola que determina com a única llengua oficial el castellà, el Parlament espanyol amb espanyol i prou, un Tribunal constitucional espanyol que determina que el poble català no existeix i la sobirania resideix únicament i exclusiva al poble espanyol, jurídicament el poble català no existeix.

Tres segles de domini castellà i de vassallatge ens ha empobrit mentalment, tot i que hem pogut tenir estones brillants a nivell individual, com a poble, poca cosa. Hem tingut una part de la burgesia destacada pel seu col·laboracionisme amb Espanya,  hem tingut uns treballadors esquerranosos però que han estat poc conseqüents amb Catalunya i dels intel·lectuals què hem de dir, uns quants fan país escrivint a La Vanguardia , anomenada no fa gaire, española, i uns poquets adquireixen compromís patriòtic. Si som aquí,  i ho hem d’admetre, és perquè Espanya no només va guanyar el 1714, ens ha anat guanyant cada dia, setmana, mes i any des de llavors.

Tornant a la pregunta de per què ens cal anar o no a Madrid, i  fent una mica de retrospectiva nacional, arribem als fets, fets que ens diuen si hem avançat o no. El darrer Estatut com el tenim, ribotat i sentenciat per l’Estat espanyol, la quota de solidaritat intern territorial la marca l’Estat espanyol, la xarxa de comunicacions la decideix l’Estat espanyol, las qüestions dels fluxos migratoris, i posteriors tractaments, las toca l’Estat espanyol. Catalunya va a Madrid i la compensació que n’obté, sempre és de gestió, mai de capacitat política, Catalunya no pot tenir ni seleccions que la representin formalment, l’Estat espanyol ho impedeix, el mateix passa amb la nostra llengua, és l’Estat espanyol i els seus eurodiputats, en aquest cas sumen el PSOE i el PP que ho eviten.

Anar a Madrid, a fer què? A cobrar un bon salari com a diputat o senador i rebre bones dietes i viatges pagats per anar a la capital, és aquest el preu de la traïció dels nostres representants. Si és així, potser costarà poc entendre com lluitadors per la independència de Catalunya han anat modificant el seu discurs, uns atemperant-lo, pluja fina, d’altres simplement canviant-lo, ara toca el dret a decidir sense límits, però uns i altres no fan cap pas per modificar la situació. Som on som i això és una evidencia, com ho és el fet que mai no podrem tenir majoria de diputats catalans al Parlament espanyol, per tant, ni podrem modificar una Constitució que ens atenalla, ni fer possible un Estat ni federal ni confederal i menys declarar-hi la independència de Catalunya. Per aquests i d’altres motius, algú pot explicar i justificar la presència dels nostres representants a Madrid, jo no puc, però hi insisteixo, després de la mort del dictador, tenim més Espanya Nació i menys Catalunya Nació, i anar a Madrid, que jo sàpiga no ha modificat aquesta situació.

Sé positivament que en aquests moments existeix una certa motivació, per arribar a la formació d’una eina que aglutini el màxim d’independentistes, sobiranistes, catalanistes i patriotes per fer front a les properes eleccions estatals, i a mi em sembla bé, com també em sembla bé el treball unitari i de coalicions que tant Reagrupament com ERC i d’altres fan ara, amb una salvetat, treballar per fer la Gran Coalició per a les eleccions del 2014, sí, treballar per anar a Madrid, no.

Hem de ser capaços de visualitzar el maltractament permanent de l’Estat espanyol a Catalunya, hem de dir prou, i si no tenim prou dignitat, acabem amb la comèdia, acceptem que som espanyols i anem per feina, que tenim molts aturats, una crisi que va per llarg i potser rebrem un tracte com a ciutadans espanyols de primera com la resta de l’Estat espanyol. Mentrestant, jo personalment intentaré donar-me de baixa com a espanyol, perquè ni me'n sento, ni ho vull ser. 

4.385 lectures

Comentaris (2)

A Madrit a pactar engrunes, no!
Certament, cada cop tinc menys ganes de votar a les estatals. Només votaré si s'hi presenta una unió d'independentistes disposats a defensar-hi a cada sessió la sobirania de Catalunya. Per a anar a pactar engrunes, mai més!
Batalla a la que no et presentes, derrota segura
Molt bo el teu article com quasi tots els que fas.
Però anant al fons de la questio, podriem refer la pregunta, què passaria si cap partit català que defensi l, estat propi obté representacio a Madrit?
Es ben clar que segurament aquestos diputats poden no ser decissius, segurament el PP pot obtenir majoria absoluta, i segurament encara que no fos aixi, dificil veig que ens otorguen el pacte fiscal, concert econòmic ni molt menys la independència. Però no oblidem mai la realitat, aquestos son diputats catalans que van a un Parlament, igual que Parlament es l, Europeu, i els catalans si volen guanyar alguna cosa han d, anar a per totes i amb anim de victòria o al menys d, obtenir el major nombre de representants per l, Estat propi possible.
Si a les eleccions a Madrit, PSOE, PP i CYU obtenen tots els diputats en Madrit es riuran altra vegada mes quan es parle de que creix l, independentisme, jajajaja, creix l, independentisme? si, igual que al Parlament de Catalunya.
Oblideu les derrotes del passat, deixem endarrere l, actitut derrotista, aquesta guerra nomes es guanyara quan s, obtinga la victòria definitiva, obtenint 69 diputats que proclamin, naturalment, unilateralment la sobirania independencia i la construccio d, un Estat propi.
Però fins arribar ahi, primer s, han d, obtenir molts alcades independentistes, molts regidors independentistes, i molts diputats a madrit independentistes.
O creieu que s, aconseguirà la victòria definitiva d, un bufit quan es passe de tenir 14 diputats al Parlament a 69? Els creixements o davallades sempre son progressius, i eleccio en la qual no avances o no et presentes a la batalla i obtens alguna cosa en possitiu, evidentement fas un pas endarrere cap a la independencia.
Boi jo compartisc amb tu que no vull tornar ni anar a Madrit a demanar res, perque segurament res ens donaran, però si la nostra veu no s, escolta amb forsa a la metropoli aixo vol dir que no existim, que no tenim veu, que no sortim en pantalla, en tv, en diaris, revistes, ni tan sols en facebook, jajaja.
Amunt, endavant, Visca Catalunya LLiure.

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament