Davant l’extraordinari moment que vivim i més encara quan estem commemorant l’11 de setembre, convé fer un breu repàs a la història, un repàs que convé de forma especial compartir-lo amb els més joves, amb aquells que fins i tot no tenen edat per votar.

Entre Catalunya i Espanya mai ha existit un pacte. De fet, la convivència, igual que en tots els àmbits de la vida, és possible sense necessitat d’un pacte. La mostra fefaent d’això és que catalans i espanyols hem conviscut durant 300 anys sobre la base d’una clara imposició dels segons respecte dels primers.

Han calgut just aquests dies, 2.278 per veure realitzat un somni, el nostre somni,  el somni d’una candidatura unitària que declari de manera unilateral la independència de Catalunya.  Finalment companys! Finalment! En escriure això m’envaeix un sentiment reconfortant de victòria anticipada.

M' hi esforço i no aconsegueixo entendre perquè uns quants, al meu parer equivocats, molt equivocats, poden aconseguir fer callar a la majoria de la població independentista i ens posen en el risc de perdre. Suposo que no cal que us digui que parlo del tema que, per a mi, és prioritari: guanyar la independència.

Els estats membres de la Unió Europea, cada dia que passa, cada atzagaiada que protagonitza el govern espanyol, es mostren cada cop més desacomplexats respecte al procés d'independència encetat a Catalunya en els darrers anys. És un canvi que cada cop és més perceptible. 

La celebració de la VIII Assemblea Nacional de Reagrupament va servir per  tancar una etapa de Reagrupament i per obrir-ne una altra. D'acord amb els estatuts de la nostra organització ni el president Carretero ni la vicepresidenta Carandell podien continuar en els càrrecs i per això la nova Junta Directiva Nacional va nomenar Ignasi Planas, el candidat més votat, com a nou president de Reagrupament.

Quan, el 2008, en Joan Carretero va tirar endavant aquest moviment polític que és Reagrupament, ni ERC ni CDC tenien el plantejament independentista que tenen ara, i les CUP ni tant sols existien en l’àmbit nacional. 

La setmana passada centenars de voluntaris de l’ANC van repartir mig milió d’exemplars d’un diari gratuït que, segons explica el web de l’assemblea, se centrava “en la relació Catalunya-Espanya”. A primera vista pot semblar un esforç balder, atès que de premsa gratuïta que ens parla d’Espanya ja en tenim molta, començant per La Vanguardia.

La novel·la "2001: A Space Odyssey", d'A. J. Clarke, convertida en una de les primeres grans pel·lícules de ciència ficció (S. Kubrick, 1968), comença amb un suggeriment interessant: a algú que té un raonament ben estructurat, provinent (aquest algú) de ves a saber quin món de quina galàxia, fa tres milions d'anys se li va acudir la idea d'enviar uns estris per l'espai per tal de plantar llavors de coneixement a altres móns habitats per éssers més primitius. 

Força gent opina que l'anomenat "procés" fa figa i que bona part de la ciutadania està deixant de banda l'independentisme per tornar al recte camí de l'autonomisme. Realment ningú pot afirmar-ho ni ningú pot negar-ho de manera fefaent, atès que només un referèndum podria aclarir aquesta qüestió i és absolutament cert que no està convocat ni n'estarà si l'hem de pactar amb l'estat espanyol, el governi qui el governi.