Quan un agafa la responsabilitat d’un càrrec públic per primera vegada a la vida, per petit que sigui, es passa el primer mes sense saber gaire bé el que està passant i com ha de funcionar. És més o menys la mateixa sensació que quan un trepitja per primera vegada la universitat. 

El passat 27 de setembre vaig estar en una mesa en un barri on va arrasar “Ciudadanos”. Durant tot el dia no va aparèixer cap apoderat de dita formació ni molt menys va ser present a l’hora del recompte.

Encarem una mini legislatura per arrencar l’engendrament d’un nou Estat. No sabem si serà un nou estat de la Unió Europea o no, però el que ningú ens podrà treure serà la procedència geogràfica: serem un Estat d’Europa.

Enmig de la batalla política del procés català, la història ha esdevingut víctima d’alguns disbarats remarcables. La història, com l’economia, és una ciència social, i com a tal està subjecta a interpretacions, molt cops interessades. En tot cas, tot té un límit, i els dirigents actuals de l’Estat espanyol l’han superat amb escreix.

El triomf de l'opció independentista en el 27S ha estat total i abassegador. Tenim el Parlament de Catalunya més democràtic que mai. I tenim el Parlament de Catalunya més independentista que mai. I tindrem, cap dubte al respecte, el President de Catalunya més independentista, amb el permís, naturalment del President Macià. 

Els resultats de les eleccions del 27S ens han mostrat dos milions de catalans amb dret a vot decidits a ser independents, una xifra que fa pocs anys, quan vàrem endegar el projecte de Reagrupament, quan ni Esquerra ni Convergència treballaven per aquest objectiu, no ens haguérem atrevit ni tant sols a somniar.

Banalitzar el feixisme a Espanya els ha funcionat sempre. Aquesta actitud els permet fer una "transició"  democràtica sense cap trauma, assumir tota l'herència del franquisme tant de persones, com de símbols com de base ideològica sobre la qual muntar la "democràcia".

El proper 27 de setembre ens enfrontem a la jornada més important dels últims 300 anys de la història de Catalunya. La jornada on ens juguem el ser o no ser com a Nació. El ser o no ser de la llengua catalana, de la cultura catalana, de la nostra idiosincràsia que ens fa ser el que som: catalans.

Feia temps que no treballava amb el número 39. Per a mi, era, senzillament un número compost divisible per 3 i que és podia descompondre així: 3x13. Avui, ves per on, m'interessa des del punt de vista polític. A la llista de Junts pel SÍ, la posició 39 l'ocupa en Marc Viñolas, el secretari general de Reagrupament.

El mes de setembre d’aquest any 2015 el vivim amb gran intensitat. No cal dir que això és cert per als que desitgem veure com el nostre país avança cap a la plena normalitat política, però cal tenir present que la situació és intensa també per a aquells que no pensen com nosaltres.