Ciudadanos, un cop superada la fase embrionària, és a dir, l’època del cartell electoral del Rivera despullat, va decidir apostar com a color de referència pel taronja. A mi aquesta aposta no em va semblar casual: des del principi la vaig relacionar amb el moviment orangista britànic, que té la seva màxima expressió a Irlanda del Nord.

Ja han passat més de cinc anys des que, el març de 2010, Reagrupament va aprovar un dels documents cabdals de la seva història, la proposta “Organitzant el nostre futur lliure” , una obra que fou el resultat de la participació de centenars de persones 

Aquest proper diumenge 20 de desembre caldrà altre cop anar a votar.

És cert que genera desgana, però serà imperatiu anar-hi, perquè sempre que hi hagi una oportunitat caldrà seguir anant a votar “Sí a la independència ”.

Diuen que els catalans ens perd l’estètica, que mai som capaços d’unir-nos (només cal veure la nostra economia), que som covards perquè no ens agrada prendre decisions per no haver d’assumir la responsabilitat de les conseqüències, ... en definitiva el que ens volen dir és que no tenim Sentit d’Estat.

Després de la moguda setmana d’investidura, en la qual el president Mas no ha pogut obtenir la majoria suficient per renovar el seu mandat, molts ulls s’han girat cap a la CUP intentant entendre el perquè de tot plegat.

Les primeres garrotades espanyoles han sorprès els nostres ardits parlamentaris amb els pixats al ventre. Declaren la guerra a un país antic i violent i, en comptes de serrar les files, els nostres guerrers s’entretenen desfullant la margarida: Mas, març, Mas, març... 

Després d'haver escrit uns quants articles a «La Veu», permeteu-me que el d'avui tingui un to una mica més personal. Quan encara no havia sentit el cuc de la política, o potser sí, però les meves circumstàncies personals m'impedien dedicar-m'hi, sentia allò de... «Hi ha enemics, enemics ferotges i companys de partit».

Unes declaracions recents del Secretari General de l'ONU, el senyor Ban-Ki Moon sobre Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació, van aixecar una tirallonga de reaccions positives, algunes, crítiques d'altres, que convé aclarir per desfer malentesos.

Permeteu-me que us parli en primera persona, però resto entre desconcertat i fastiguejat davant les negociacions de Junts pel Si i la CUP. I crec que l’independentisme que representem tants ciutadans i ciutadanes d’aquest sofert país, també.

En aquests moments de desconnexió d'Espanya en els que ens trobem, és adient tornar a recordar l'article "L'Estat al marge" que va fer fa uns mesos l'expresident de Reagrupament, Joan Carretero. En l'article parla de la necessitat d'aquesta desconnexió pel que fa a lleis, tribunals o sentències de l'Estat espanyol.