Una oportunitat de dir a l’Estat espanyol que la seva tan preuada democràcia es sustenta en la sobirania popular que ara han tirat pel terra. No és qüestió de fer valoracions quantitatives com fan els dos grans partits nacionalistes espanyols (PP i PSOE). Tot i que només haguessin declarat inconstitucional una sola coma, el mal ja estaria fet. El desgreuge cap a la sobirania popular de Catalunya seria evident, i és aquest el fet que tots els sobiranistes hem d’aprofitar.

A la manifestació de dissabte defensarem la dignitat de la nostra nació i el dret inalterable de poder decidir. La manifestació serà una festa i hi tenim cabuda tots, els que volen la independència, els del concert econòmic, els que volen que se’ls respecti, els defensors de la democràcia o simplement els habitants de Catalunya en general. Cal anar-hi si volem seguir existint com a poble.

Els independentistes som demòcrates, per tant hem de donar exemple de respecte pels que pensen diferent. El que hem de fer és aconseguir que la nostra opció sigui majoritària, i per això hem de donar-la a conèixer d'una manera clara i diferenciada. Per tant no és desertant del camp de joc, on es desenvolupa l'acció, que ho farem. Semblem una colla de hamletians: “ser o no ser”.

Voldria saber, al món sencer, on es podria trobar un màxim mandatari d’un país que es negués a manifestar-se darrera una pancarta que digués “som una nació” i “nosaltres decidim”, sobretot en veure agredida la potestat política i jurídica de la gent que representa. Si amb tot el que ha plogut no sap que allò que presideix és una nació, i si encara li ofèn que el seu poble pugui decidir, es fa difícil pensar que en vulgui ostentar la presidència.

Al pla Montilla per rentar-se la cara li falla però una component bàsica: la gent. Pots pagar la festa a Òmnium, pots dictar els titulars de premsa, però no pots comprar la gent,  José.  De manera que existeix una possibilitat de, per comptes d’utilitzar la bona fe dels incombustibles sobranistes que es desplaçaran a la capital, resulti que siguin els independentistes qui s’aprofitin de la presència institucional. I tenim un avantatge: podem ser molts.

Els que creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya han de servir perquè una candidatura transversal compromesa amb la nació catalana declari la independència de Catalunya: "Parlament sobirà. Independència i república catalana", "Pel parlament sobirà que proclami l'estat català" o "Unitat i independència" i animo els associats de Reagrupament a fer que aquest bloc independentista sigui el més nombrós de la manifestació. Que la mani del dia 10 no sigui la mani del seu estatut! Que la mani del dia 10 sigui la mani de la independència de Catalunya!

He de confessar-los que vaig dubtar de la conveniència d’anar o no a la manifestació de dissabte que ve. Però passat el moment d’incertesa inicial, poc a poc m’he anat adonant dels avantatges d’assistir-hi. De fet acaba d’expressar-ho molt bé el senyor Duran, que aquest diumenge ha “advertit” que la manifestació pot convertir-se en un "aquelarre independentista" si els partits catalans no són capaços de subscriure una resposta unitària a la sentencia.

Aquestes consultes han deixat fora de joc tot el Parlament que han vist com els avança un TGV a velocitat de creuer on hi van pujades més de 500.000 persones que ja han dit que sí a la Independència de Catalunya. Ja no poden dir que és un debat que no interessa la gent, no poden posar per davant la crisi econòmica, ja que la millor manera de sortir de la crisi seria precisament assolir la Independència i poder administrar-nos nosaltres mateixos els nostres diners. Ens ofereixen el concert econòmic quan han fracassat amb l’estatut, si pretenen aconseguir el concert econòmic ens han de dir amb qui i com s’ho faran.

Fa temps que no m’amoïnen ni l’estatut ni el tribunal constitucional si no és per refermar que l’única cosa profitosa que pot fer Catalunya és marxar d’Espanya. Fa anys, doncs, que vull i participo en tot allò que crec que ens encara a la independència, així doncs, fa temps que he renunciat a pedagogies, a peixos al cove, a ous i gallines i a pluges fines. En el fons, sento un profund agraïment al TC per haver provocat que moltes persones s’hagin adonat que Catalunya no té cap possibilitat d’existir dins d’Espanya.

Hi ha motius, és clar, per no anar-hi. Per exemple no fer el joc als polítics autonomistes acusats de corrupció i culpables de l’atzucac que vivim ara. Provoca certa repulsa compartir manifestació amb el genuflexe Montilla o amb en Mas, qui va vendre aquest estatut a Zapatero. Però en provoca molta més compartir sofà amb els membres del Tribunal C., la senyora Sánchez Camacho o en Rivera.