Més clar, aigua. Sota el lema “La Catalunya que sap on va” aposten de manera inequívoca per Espanya. Amb el PSC, Catalunya no va enlloc, es queda on és ara, o sigui una autonomia espanyola, rebaixada i sotmesa a l’espoliació sistemàtica de l’Estat. Amb la independència Catalunya podria evitar el seu propi enfonsament, però el que realment vol evitar el PSC no és l’enfonsament de Catalunya, sinó el d’Espanya, encara que per a això s’hagi de sacrificar la gallina dels ous d’or.

"El repte polític de CiU passa per contestar a la qüestió següent: Com fer país a Catalunya i alhora gestionar la Generalitat? O bé, el que és el mateix: Com governar i alhora reivindicar? Doncs, fàcil: 1) Posar un horitzó (espanyol, perquè ha de servir de pastanaga als catalans). 2) Fer-se el ploramiques (amb una TV3 submisa). 3) Aclaparar el discurs català de laments i greuges. 4) Oferir mà estesa a l’Estat espanyol (per si deixen anar alguna oportunitat per posar al cistell). Sona? “peix al cove”? éeepaal·laaaaa! Premi pel caballero !"

"La candidatura a què doni suport Reagrupament, però, ha de ser abans que res efectiva. Hi ha persones que aporten aquesta efectivitat i d’altres que segurament no. Aquesta efectivitat ha de ser el límit de l'amplitud. Hi ha persones que s’estimen més ser cap de sardina que cua de lluç, en canvi, n'hi ha d’altres que des del primer moment han optat per renunciar a liderar grups poc nombrosos encara que “ideològicament concrets” i han decidit integrar-se a Reagrupament sense aspirar a ocupar cap càrrec."

Una oportunitat de dir a l’Estat espanyol que la seva tan preuada democràcia es sustenta en la sobirania popular que ara han tirat pel terra. No és qüestió de fer valoracions quantitatives com fan els dos grans partits nacionalistes espanyols (PP i PSOE). Tot i que només haguessin declarat inconstitucional una sola coma, el mal ja estaria fet. El desgreuge cap a la sobirania popular de Catalunya seria evident, i és aquest el fet que tots els sobiranistes hem d’aprofitar.

A la manifestació de dissabte defensarem la dignitat de la nostra nació i el dret inalterable de poder decidir. La manifestació serà una festa i hi tenim cabuda tots, els que volen la independència, els del concert econòmic, els que volen que se’ls respecti, els defensors de la democràcia o simplement els habitants de Catalunya en general. Cal anar-hi si volem seguir existint com a poble.

Els independentistes som demòcrates, per tant hem de donar exemple de respecte pels que pensen diferent. El que hem de fer és aconseguir que la nostra opció sigui majoritària, i per això hem de donar-la a conèixer d'una manera clara i diferenciada. Per tant no és desertant del camp de joc, on es desenvolupa l'acció, que ho farem. Semblem una colla de hamletians: “ser o no ser”.

Voldria saber, al món sencer, on es podria trobar un màxim mandatari d’un país que es negués a manifestar-se darrera una pancarta que digués “som una nació” i “nosaltres decidim”, sobretot en veure agredida la potestat política i jurídica de la gent que representa. Si amb tot el que ha plogut no sap que allò que presideix és una nació, i si encara li ofèn que el seu poble pugui decidir, es fa difícil pensar que en vulgui ostentar la presidència.

Al pla Montilla per rentar-se la cara li falla però una component bàsica: la gent. Pots pagar la festa a Òmnium, pots dictar els titulars de premsa, però no pots comprar la gent,  José.  De manera que existeix una possibilitat de, per comptes d’utilitzar la bona fe dels incombustibles sobranistes que es desplaçaran a la capital, resulti que siguin els independentistes qui s’aprofitin de la presència institucional. I tenim un avantatge: podem ser molts.

Els que creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya han de servir perquè una candidatura transversal compromesa amb la nació catalana declari la independència de Catalunya: "Parlament sobirà. Independència i república catalana", "Pel parlament sobirà que proclami l'estat català" o "Unitat i independència" i animo els associats de Reagrupament a fer que aquest bloc independentista sigui el més nombrós de la manifestació. Que la mani del dia 10 no sigui la mani del seu estatut! Que la mani del dia 10 sigui la mani de la independència de Catalunya!

He de confessar-los que vaig dubtar de la conveniència d’anar o no a la manifestació de dissabte que ve. Però passat el moment d’incertesa inicial, poc a poc m’he anat adonant dels avantatges d’assistir-hi. De fet acaba d’expressar-ho molt bé el senyor Duran, que aquest diumenge ha “advertit” que la manifestació pot convertir-se en un "aquelarre independentista" si els partits catalans no són capaços de subscriure una resposta unitària a la sentencia.