Hi ha també una àmplia majoria que espera un senyal. Els separadors els han transformat en “rupturistes”: Què fer-hi, a Espanya, si no ens hi volen? Aquesta munió està en totes les formacions, en l’abstenció i en altres posicions polítiques. Molts d’ells han viscut l’experiència de les Consultes. El seu pensament s’ha convertit en gest. Han votat independència. Podrien allistar-se fàcilment a un projecte independentista. 

La idea és la mateixa d'RCat, però com diem la majoria de reagrupats, no som aquí per treure’n profit personal ni per encastellar-nos en posicions personalistes o de grup. Volem la independència de Catalunya i crec que, igual que jo, la majoria ens ajuntaríem amb el dimoni si fes falta. I si per aquelles coses del destí la cosa funciona, l’èxit pot ser tal, que declararem la independència en la propera legislatura.

Estic segura que tots els reagrupats volem que a les properes i molt pròximes eleccions al Parlament de Catalunya hi hagi una opció independentista que ens aglutini a tots. Ho volem i ens convé políticament. Des del meu punt de vista, si volem obtenir un èxit substancial, hem d'anar junts. Nosaltres hem de ser generosos, és cert, però els altres, també.

Llegeixo en un mitjà que la sentència del Tribunal Constitucional afirma, entre moltes coses, que "la ciutadania catalana no és sinó una espècie del gènere ciutadania espanyola ". Carl von Linné fou un botànic suec, científic, metge i zoòleg, que és considerat el pare de la taxonomia moderna. Desconec si pertanyia al sector conservador o progressista, però estic convençut que avalaria el rigor científic amb què el TC ens ha classificat: gènere hispanicus , espècie cataloniensis.

El partit entre Catalunya i Espanya continua obert i a les eleccions de la tardor els independentistes el guanyarem

Catalunya es troba en un atzucac, gràcies a aquells que ja fa 30 anys varen apostar per un encaix en una Espanya impossible. Varen participar en un joc equivocat, amb unes regles fixades pels contraris i sempre en camp aliè. El resultat d'aquesta actuació ens ha dut a una situació impossible, on només tenim dues opcions: regió o nació. A l'antiga Roma aquests resultats tan minsos haurien dut a més d'un dels pares de la pàtria a exiliar-se o suïcidar-se. Perduda la dignitas , s'ha perdut l'auctoritas . Tampoc no demanen un sacrifici tan enorme als actuals polítics; simplement dimitint ja ens farien un gran servei.

Trenta anys després, però, els espanyols ja no han pogut més. Davant la constatació que l’independentisme a Catalunya està trencant tots els dics de contenció, es diguin peix al cove  o pluja fina , han optat per treure els nous canons  i disparar a discreció. No amb bales, és clar, que això ja no es gasta en l’Europa d’avui en dia, però sí amb les seves unitats de xoc,  amb una sentència que posa Catalunya en una situació d’emergència nacional. Bé, corregeixo, situa la Catalunya autonòmica, en una situació d’emergència nacional. Als independentistes no, que ja fa anys que ens hi trobem i actuem en conseqüència.

La posició de Carretero d’anar a la manifestació ha estat oportuna. Carretero ha sintonitzat amb la gent. Darrera de Reagrupament s’han aplegat més de dues-centes mil persones que encapçalaven l’esdeveniment al crit de “Amb Reagrupament, Catalunya independent”. Reagrupament assenyalava la via: Concórrer a les eleccions per a proclamar la Constitució Catalana. A la davantera de la manifestació Reagrupament ha estat un símbol d’avantguarda amb un èxit rotund.

TV3, el Grup Godó i El Periódico s'han afanyat a presentar l'esdeveniment de dissabte passat com una "confluència de sensibilitats diferents" i "un punt de trobada del catalanisme" i altres entelèquies anàlogues. Però, honestament, crec que no han aconseguit amagar la realitat: això de dissabte va ser una marxa independentista d'un milió llarg de persones, davant la incomoditat manifesta de la minoria autonomista: Montilla, Duran, patronal i sindicats espanyols, etc. El 10 de juliol ha servit per demostrar, entre altres coses, que aquest país, Artur, està perfectament madur pel que calgui. Madur, Artur. I fart.

Fins ara, el nostre Parlament ha jugat a ser com si estiguéssim en un país normal, i s’ha dividit entre dretes i esquerres. Aquesta divisió no és necessària mentre no tinguem poder suficient per aplicar polítiques que necessiten de pressupostos i de capacitat legislativa que no tenim. Ja ho deia el president Macià, i encara segueix avui plenament vigent: ni dretes, ni esquerres, Estat Català.