El PP ja ha dit que proposarà una llei al Congrés espanyol per anul·lar la prohibició, basant-se en un estudi que diu que el Parlament de Catalunya no és competent per prendre aquesta decisió, mentre, però, una desena de diputats britànics han presentat una moció de suport a un possible referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Els diputats del Parlament de Londres no són els únics que plantegen la independència de Catalunya, la veu del poble s’escampa, la flama avança i el somni és a tocar.

Si a aquestes alçades del segle XXI encara hi ha algú que no ha entès que els temps són canviants, que s’ho faci mirar. Sí, senyores i senyors, el temps és canviant.  Així doncs, això és indicatiu que allò que ahir era tal vegada perfectament assumible i fins i tot necessari i digne d’orgull patriòtic passat, amb el temps pot ser retrògrad, grotesc, estúpid i, fins i tot, aberrant.

Tot repassant la Viquipèdia, hi he trobat un magnífic avís per a navegants, que reprodueixo a continuació de forma resumida:

Aquells qui estan contra la independència ho fan defensant dues estabilitats. La primera és la d'Espanya i la defensen obertament, tot i que saben que ens perjudica i per tant, ens enganyen. La segona és la de les seves poltrones i només la defensen entre els de confiança (i ens enganyen encara més).

Estem en la llinda de les eleccions. Darrera els programes dels partits hi ha una de les 4 posicions. Són quatre escenaris ben diferents. Les dues primeres alternatives no proposen cap trencament. Les anomeno Reformistes perquè cerquen un millor encaix de Catalunya dins l’Estat. La tercera té dues lectures. La interpretació del dret a decidir que en fa la “pluja fina”, la lectura del segon tripartit, és clarament reformista. En canvi, accelerar i provocar un Referèndum d’Autodeterminació, la via proposada per Esquerra Independentista, té ja plantejaments rupturistes. Tanmateix, és tributària i depèn de les possibilitats i contradiccions de la legislació espanyola. Si els catalans volen, poden. Aquesta és la conclusió de Carretero, que l'ONU avala totalment. Per tant, fem Carretero President!

Aquesta tardor en les properes eleccions al Parlament de Catalunya tenim l’oportunitat de trencar amb la legalitat vigent, amb els polítics que ens han enganyat amb l’Estatut i amb una Espanya que no ens estima, sinó que ens odia i necessita al mateix temps. Només cal votar aquella opció que digui clarament que proclamarà unilateralment la independència.

Escrius a un eurodiputat (Ramon Tremosa) i et contesta que et busques la vida, quan li estàs reclamant eixa responsabilitat mínima que almenys et diga què és el que ha estat fent pels seus votants, a més de vore com el partit nacionalista (BLOC) no saps si està fent el seu treball o desaprofitant oportunitats en Europa. Fa falta una transparència democràtica molt gran, que els polítics entenguen que estan al servei de la ciutadania i no al revés.

Les coses sí que es mouen. I més que hem de fer que es moguin a la tardor, a les eleccions al Parlament. Tots els que vam cridar “Independència” hem de ser conseqüents amb aquest sentiment, i tenir clar qui són els que ens el poden representar al Parlament. I hem de ser nosaltres que hem de fer que les coses se segueixin movent després de les eleccions. L’escenari és el més propici des de fa tres-cents anys, i no el podem desaprofitar amb victimisme, amb planys i amb pessimisme.

Durant la Guerra Civil dels Estats Units d’Amèrica, el president nord-americà Abraham Lincoln va pronunciar una conferència al nord on tractava amb consideració els rebels del sud. Una anciana assistent a la conferència, que era una defensora radical de la Unió, no es va poder estar de recriminar-li parlar bé dels enemics sudistes quan el que calia fer, segons el bon entendre de l’anciana, era buscar la  manera d’eliminar-los i com més ràpid millor. La resposta, que ha esdevingut un clàssic del president Lincoln, fou: Senyora, que potser no elimino els meus enemics quan els converteixo en amics meus?

Fa dies intentava trencar amb el tòpics que junts cal que fem desaparèixer de la ment de tothom per tal de fer créixer, encara més, l’independentisme, continuar fent pedagogia sobre el tema, i anar obrint camí cap a l’imparable marxa cap a la independència. Recordem que, d’entre els més freqüents hi havia: 1) Hi haurà boicot, 2) Trauran els tancs, 3) No ens la donaran, 4) La independència ha de venir de l’esquerra, 5) Només ho volem els catalans, 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front, i 7) No és possible. Avui intentem trencar amb els tres darrers.