La independència al món (6). Iemen

La independència al món (6). Iemen

Tal dia com avui, 30 de novembre de 1967, el Iemen va aconseguir la independència del Regne Unit.

Amb l'arribada de l'islam als voltants del 630, el Iemen va esdevenir una província del l'imperi islàmic. Dins aquest era molt reconeguda l'alta qualitat dels seus teixits i, com més antigament, fou un lloc important per al comerç entre orient i occident.

Per aquesta raó, va ser sempre objecte de desig d'altres països. Durant uns segles el govern alterna dinasties locals amb altres dels territoris que l'envolten. El 1516 els Mamluks d'Egipte annexionen el Iemen, però Egipte mateix cau sota el control otomà el 1517. Fins que els soldats turcs arriben al Iemen el 1538, els Mamluks es disputen el control del territori amb la dinastia local dels Tahirids.

Els otomans lluiten pel territori contra Mamluks per un cantó i Tahirids per l'altre, mentre també aconsegueixen desfer el bloqueig de les rutes marítimes que exercien el portuguesos des de l'illa de Socotra. El desgovern otomà provoca una revolta el 1568 en la qual els imams locals Zaidis gairebé van expulsar l'invasor. El 1572 els otomans aconsegueixen reconquerir el Iemen, però continuant amb el mal govern, els Zaidis continuen guerrejant contra els turcs que són expulsats el 1635.

El Regne Unit aconsegueix el control de sud del Iemen el 1839, territori que guanyarà gran importància estratègica el 1869 amb l'obertura del canal de Suez. Al nord, després d'un llarg i inestable període de domini de la dinastia local dels Qasimides, els otomans tornen el 1849, guerrejant fins a conquerir les àrees més remotes el 1872. Les formes modernes dels turcs, però, disgusten els líders locals, molt conservadors, i el domini turc no arriba mai a ser complet. Al 1911, s'arriba a un acord mitjançant el qual els otomans reconeixen l'autoritat de l'imam Yahya. Per altra banda, britànics i otomans arriben a un acord per repartir-se les àrees d'influència respectives el 1914.

L'imperi otomà s'està col·lapsant al començament del segle XX i, després de la primera guerra mundial, desapareix el 1918. El dia 1 de novembre d'aquest any l'imam Yahya estableix un regne independent al nord, amb les mateixes disputes internes que els anteriors.

Mentre el nord es debat en lluites internes amb connexions exteriors, ja sigui a l'Aràbia Saudita o a Egipte, els britànics proven infructuosament diverses fórmules administratives al sud, fins a l'intent de creació de la Federació del Sud d'Aràbia, per contenir la creixent pressió del nacionalisme àrab. A finals de 1963 la situació es complica amb un atac amb granades contra l'alt comissionat britànic i el 1964 el primer ministre Harold Wilson expressa la intenció de deixar el poder a la Federació del Sud d'Aràbia en un termini de quatre anys.

En aquest moment diverses faccions polítiques estan lluitant violentament contra els anglesos i entre elles pel control del país, i l'ambient es va deteriorant. Al 1966 el govern britànic anuncia que retirarà les seves forces amb la independència, però amb això la situació, en lloc de millorar, empitjora encara més.

Durant el 1967 els atacs de les diverses faccions, a les tropes britàniques i entre elles mateixes, fan ingovernable el país. El tancament temporal del canal de Suez aquell any elimina la raó de ser de la presència britànica, i en vista de les derrotes militars i de la violència incontrolable, les darreres tropes del Regne Unit es retiren el 30 de novembre de 1967.

En el moment de la retirada no hi ha cap govern que succeeixi el britànic, però una de les faccions, el Front d'Alliberament Nacional, aconsegueix el control (precari) del país. Al 1968 hi ha una reconciliació dels diversos bàndols i el reconeixement de l'Aràbia Saudita, la creixent potència local, es produeix el 1970.

3.144 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament