La independència al món (50). Japó

La sèrie "La independència al món" arriba al mig centenar de països
La independència al món (50). Japó

Tal dia com avui, vint-i-vuit d'abril de 1952, per virtut del tractat de San Francisco signat l'any anterior, es va donar per acabada la ocupació americana i el Japó va recuperar la seva sobirania nacional.

El període paleolític va començar al Japó fa uns 40.000 anys, havent-hi evidències d'eines de pedra, tot i que aquestes tenen algunes característiques mesolítiques i neolítiques, desafiant la definició tradicional del paleolític. Al final de la darrera edat glacial les illes van quedar aïllades del continent i va començar el període dels Jomon, antecessors dels japonesos actuals, que eren caçadors-recol·lectors amb una agricultura rudimentària. Encara desconeixien els teixits i les robes es feien de pells, però varen desenvolupar una complexa artesania de l'argila. Cap al 300 AC arriben els Yayoi del continent, portant el cultiu de l'arròs i la metal·lúrgia de ferro i bronze, acabant barrejant-se amb les poblacions anteriors. L'any 57 DC apareix la primera menció en texts xinesos d'un país a l'est, anomenat llavors “Wa”, habitat per més d'un centenar de tribus, de religió xamànica.

A partir del 250 es desenvoluparen diversos estats militars forts, al voltant de clans poderosos. Aquests varen evolucionar en diverses administracions prou consistents com per superar els clans i assumir el control de les terres. Va aparèixer una cort imperial seguint l'exemple de la Xina, amb qui hi havia relacions i a on s'enviaven tributs. Els xinesos van registrar cinc reis successius en aquella època, anomenada Kofun pel nom dels enormes túmuls on es feien els enterraments. En aquell període el sistema Shinto estava ben establert. Hi havia relacions estretes amb els tres estats coreans d'aquell temps.

El budisme arriba el 538 des del regne coreà de Baekje, a qui els japonesos solien donar suport militar. Als inicis la nova religió era practicada entre les classes dominants, no entre la gent corrent. El 594 el príncep Shotoku va ascendir a regent de l'emperadriu Suiko, la primera dona en governar el Japó. A partir de llavors va impulsar l'extensió del budisme i de la cultura importada de la Xina. Al 604 es va adoptar la “Constitució dels Disset Articles”, un recull moral d'estil confucià que descrivia el comportament esperat d'administradors i súbdits imperials. Com a mostra de la solidesa de l'estat, al 607 s'envià una carta a l'emperador xinès on es deia: “L'emperador (o emperadriu) de la terra on el sol s'alça (ref. Japó) envia una carta a l'emperador de la terra on el sol es pon (ref. Xina)”, posant amb aquesta expressió els dos països a la mateixa alçada, per a gran irritació de l'emperador xinès. Aquest període és anomenat Asuka.

El desplaçament de la capital des d'Asuka a Nara el 710 marcà l'inici d'una edat daurada, en la que la federació més o menys flexible del període Kofun ja s'havia transformat en un estat centralitzat sota el poder consolidat de l'emperador. Les activitats polítiques i econòmiques estaven regulades en un codi legal precís. Les terres eren controlades per l'estat, s'adjudicaven amb revisions quinquennals. L'eficient recaptació de taxes mantenia la poderosa aristocràcia que la gestionava. Es varen construir grans obres públiques, com edificis governamentals, temples, carreteres i sistemes d'irrigació. Van aparèixer manifestacions culturals que caracteritzaren el període Nara però s'estengueren molt més en el temps. Per exemple, es van escriure les cròniques que conformen la mitologia clàssica japonesa. Políticament, la família imperial va haver de competir pel poder amb els clergues budistes per una banda, i amb el clan de regents Fujiwara per l'altra, però les relacions exteriors eren pacífiques. El budisme i el Shinto es van anar fonent en un sistema sincrètic.

El darrer període clàssic del Japó, anomenat Heian, comença el 794 amb el trasllat de la capital a Heian-kyo (actualment Kyoto). Va representar el punt més alt de la cort imperial, amb les arts mes fines, especialment en literatura, tant en prosa com en poesia. El declivi de la dinastia Tang va comportar el final de la influència xinesa al Japó, i la cultura es va anar diferenciant de les del continent, com a exemple va sorgir l'escriptura kana. El poder va passar a mans de famílies aristocràtiques, d'entre les que van destacar els Fujiwara, que van bastir la seva influència al voltant dels matrimonis amb la família imperial. Al segle XII els clans aristocràtics van evolucionar en clans militars de samurais, quatre dels qual van esdevenir poderosos, els Minamoto, els Taira, els Fujiwara i els Tachibana. A al segona meitat del segle, les rivalitats entre aquests van provocar diverses revoltes que consolidaren el poder dels samurais.

A partir de la batalla de Dan-no-ura el 1185 comença el període feudal, amb el primer govern dels Shogun (líders militars), en el que el poder dels samurais va fer que l'emperador i la cort seguissin existint però sense exercir cap poder real. Fins i tot els comerciants van perdre influència. L'administració es va reorganitzar de manera que els samurais prestaven servei militar a l'emperador, a qui devien lleialtat, mentre que la pagesia havia de treballar pels samurais als quals llogaven la terra i als que al seu torn devien lleialtat. El Shogun tenia com a funcions l'execució de les tasques corrents de l'emperador en nom d'aquest i el control dels samurais.

Els mongols, amb una tecnologia militar naval molt superior a la japonesa, van intentar envair el Japó el 1274 i el 1281 amb forces massives. A la primera invasió, els mongols ocuparen i saquejaren salvatgement diverses illes. Els samurais eren una força preparada per a duels individuals, no per a una batalla d'exèrcits, tant en l'aspecte tàctic com en l'equipament i patiren derrotes una darrere l'altra. Però la meteorologia adversa va aconsellar als mongols pujar als vaixells per por de perdre'ls en la tempesta i quedar aïllats en les illes. Un cop a la mar un tifó llegendari anomenat “kamikaze” va enfonsar bona part de la flota. Les petites barques dels samurais eren varades a terra i van sortir a atacar els vaixells enemics que havien sobreviscut. Abordats de nit en l'espai confinat dels vaixells, els mongols van perdre l'avantatge davant la superioritat en combat home a home dels samurais i la invasió fou aturada. La batalla va provocar la invenció d'una espasa més curta i eficaç en espais tancats, la Katana.

Els samurais van fortificar la costa objecte de la invasió esperant un segon intent, i van jugar a les provocacions mútues amb els mongols, fins que Kublai Khan s'en van cansar i va preparar una impressionant força de 140.000 efectius mongols, coreans i xinesos amb 4.400 vaixells, per a la segona invasió el 1281. Una altra vegada van prendre diverses illes per massacrar la població, però en anar a la costa fortificada els samurais els van repel·lir. Triar el període d'estiu per atacar va resultar ser un error, i un altre “kamikaze” de dos dies va tornar a destruir la flota invasora. El budisme Zen es va estendre entre els samurais a partir de les traumàtiques lluites.

La despesa de les guerres i les fortificacions van debilitar el shogunat Kamakura, que va caure arrel d'una disputat dinàstica. Del 1333 al 1338 hi va haver un breu període de restauració del govern imperial, però a partir de llavors es va establir una segona dinastia Shogun sota el clan Ashikaga. El període de govern d'aquests fou anomenat Muromachi. Molt semblant al shogunat anterior, les úniques diferències foren un control més estricte de la cort imperial, però una menor força sobre els clans de samurais. Aquest fet va provocar l'aparició de pirates, protegits per senyors feudals de la costa als qui pagaven tributs, i les queixes corresponents de coreans i xinesos que veien el seu comerç marítim perjudicat. Cap al final del període l'arribada dels primers europeus (portuguesos) va coincidir amb la debilitat del shogunat per les constants lluites internes entre samurais. Els portuguesos (arribats per casualitat quan un vaixell cap a la Xina va ser desviat pel vent el 1543) van introduir els arcabussos, utilitzats per un dels bàndols (el victoriós) al a batalla de Nagashino el 1575, canviant per sempre l'estil de guerra japonès.

Oda Nobunaga, vencedor de la batalla de Nagashino, va provar de unificar el país i va delmar els monjos budistes (rivals seus) donant força a l'entrada dels cristianisme a través dels missioners portuguesos. Però aquest va morir el 1582 i fou el seu successor, Toyotomi Hideoshi, qui va completar la unificació. Veient en la nova religió un força de divisió i una fórmula de control estrangera, Hideoshi va aturar l'expansió del cristianisme, alhora que permetia el comerç.

Va començar llavors el període Edo, en el qual el poder es va centralitzar sota el shogun. Es van evitar les guerres a l'exterior, i es va muntar un sistema de judicial que va perseguir la dissidència. Es va incrementar la producció d'arròs, amb la qual cosa el país va prosperar, però a samurais i senyors feudals no els era permès treballar i vivien a crèdit. Cap a final del període aquest deute va provocar problemes, car els senyors pujaven les taxes als pagesos i aquests es revoltaren repetidament. El cristianisme incipient fou perseguit amb contundència. Al 1637 30.000 pagesos, cristians i ronin (samurais sense amo) es revoltaren, i l'administració va emprar 100.000 samurais en aixafar-los. Després d'aquest incident, el Japó es va tancar a l'exterior. El Shogunat va posar sota control estricte el comerç internacional, permès només a holandesos i xinesos i unicament en unes poques zones delimitades.

Els holandesos van enviar un requeriment per obrir el comerç al 1844, però no van obtenir resposta. Així les coses els Estats Units van enviar una flota de quatre vaixells de l'armada, que van fer una exhibició dels seus canons en ocasió d'un funeral cristià a la badia de Yokohama, i van demanar que s'obrís el comerç. L'any següent es va preparar la Convenció de Kanagawa per negociar, i els americans van tornar amb set vaixells. El shogunat es va veure obligat a cedir i a desgrat va signar tractats de comerç amb els Estats Units i altres potències occidentals. Amb aquest estil de diplomàcia, els tractats eren desiguals i van causar ressentiment japonès contra occident.

El descontentament amb l'evident superioritat americana va provocar que diverses personalitats promoguessin un canvi de sistema per unir els avenços occidentals amb els principis orientals, posant el Japó al mateix nivell que els rivals. Aquest canvi passava per eliminar el poder feudal i restaurar l'autoritat imperial, aquest cop conduit a través d'una oligarquia intel·lectual. El shogunat i alguns senyors feudals es van resistir provocant una guerra civil, que les forces de l'emperador Meiji van guanyar el 1869. L'administració va ser reformada amb cànons occidentals i es va estendre el control governamental a tots els racons del Japó. El país es va llançar a una revolució industrial llampec. Es van enviar estudiants a l'estranger i es van fer venir professors de fora per modernitzar l'ensenyament. Es va canviar de formar ràpida i eficient l'educació infantil en totes les classes socials.

A més, es va militaritzar el país. Es va dissenyar una política de defensa consistent a controlar territoris veïns per tal d'allunyar la línia d'un possible front del propi territori, per la qual cosa es va fer la guerra a la Xina pel control de Corea, i a Rússia per Manxúria. La victòria en la primera va fer del Japó el primer poder imperial oriental modern, mentre que a la segona es va demostrar que les potències occidentals podien ser vençudes. El Japó s'havia posat al nivell dels seus rivals en poques dècades. Després d'algunes dificultats diplomàtiques amb Rússia, França i Alemanya, es va bastir una aliança amb Anglaterra per assolir una posició internacional més segura.

L'emperador Meiji va morir el 1912 i el seu successor l'emperador Taiho patia diversos problemes neuronals, per la qual cosa el seu govern fou dèbil, i va permetre que el parlament prengués poder a la oligarquia, en un període conegut com la “Democràcia Taiho”. Japó van entrar a la primera guerra mundial amb els aliats, amb la funció d'atacar les colònies alemanyes, cosa que va aprofitar per expandir-se a l'Àsia. Durant el període de post-guerra el Japó va experimentar un creixement econòmic excepcional, i va entrar a la Lliga de les Nacions essent reconegut com una de les cinc potències mundials. Taiho va morir el 1926 i va ser succeït per l'emperador Showa, també conegut com “Hirohito”

La gran depressió va agafar el parlament a contrapeu, i l'emperador va recuperar poder. Mentre diverses faccions promovien una més gran militarització (amb suport popular), la política de partits es va veure com un factor de divisió i debilitat, per la qual cosa les formacions polítiques més importants van acordar dissoldre's per formar un partit únic. Al 1936 el Japó va firmar un pacte anticomunista amb l'alemanya nazi, essent aquest l'embrió de l'eix feixista de la segona guerra mundial.

El Japó es va llançar a una guerra contra la Xina el 1937, on es van cometre grans atrocitats. La reacció dels Estats Units va ser bloquejar els subministres de petroli al Japó i donar suport logístic i material als xinesos. En un principi, els japonesos calculaven que una guerra amb els americans els duria a la derrota i van oferir diversos pactes, que foren rebutjats. No quedant altre sortida que la retirada o l'atac, el Japó atacar Pearl Harbor entrant en la guerra el 1941. Al començament el potencial militar japonès els va donar avantatge i van ocupar molts territoris asiàtics, però els Estats Units van utilitzar el seu potencial industrial per reforçar la seva armada més enllà de la capacitat japonesa de respondre, i la truita es va girar. Els avanços al Pacífic finalment van posar el Japó sota l'abast dels bombarders americans.

La terrible resistència dels soldats de l'emperador al Pacífic feia preveure que la invasió seria molt costosa, i aprofitant això els japonesos van provar de proposar algun tracte més o menys limitat, però els atac nuclears van forçar finalment una rendició incondicional. La ocupació americana va ser organitzada amb cura pel general McArthur, evitant humiliar en excés els ocupats, respectant l'emperador i renunciant a dirigir directament les institucions locals. Essent el Japó un país molt disciplinat, en pocs anys el país es va recuperar i va implementar un model occidentalitzat de democràcia.

El començament de la guerra freda i el conflicte de Corea van convèncer els Estats Units que necessitaven un aliat a la zona molt més que un territori ocupat. Al 1951 es van avenir a signar un tractat de pau, ratificat pel congrés americà el 20 de març de 1952. La ocupació es va acabar oficialment el vint-i-set d'abril, dia en que el Japó va recuperar la seva sobirania. Atès que el termes de la rendició impedien que el país es militaritzés, els americans han conservat diverses bases a la zona que els permeten salvaguardar el Japó, alhora que serveixen per a exercir influència al Pacífic. 

3.096 lectures

Comentaris (1)

MENTIDES
No confundáis fin de la ocupación militar estadounidense con INDEPENDENCIA. Sois ridículos y mentirosos a más no poder.

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament