La independència al món (49). Sierra Leone

La independència al món (49). Sierra Leone

Tal dia com avui, vint-i-set d'abril de 1961, d'acord amb el tractat signat un any abans a Londres, Sierra Leone va assolir la independència del Regne Unit. Milers de persones sortiren als carrers a celebrar-ho en un ambient de joia.

Proves arqueològiques demostren que Sierra Leone ha estat habitada de forma contínua com a mínim durant els darrers 2.500 anys. Tanmateix, la densa selva tropical va impedir que els imperis precolonials de l'Àfrica Occidental en prenguessin el control. En canvi, fou un dels primers territoris de la regió visitats pels portuguesos. El 1462 l'explorador Pedro de Sintra va fer un mapa dels turons al voltant del port natural on ara hi ha la capital Freetown, anomenant-los per causa de la seva forma “Serra de Leao”. La transcripció italiana d'aquesta expressió, Sierra Leone, esdevindria posteriorment el nom del país.

La primera fortificació colonial fou portuguesa, construïda al 1495, per servir de base d'intercanvis comercials. Els seguiren holandesos i francesos per dedicar-se sobretot al trafic d'esclaus, al que es van afegir els anglesos a partir de 1562. El comerç humà va tenir un gran impacte el les tribus locals, modificant fortament la seva civilització i provocant un augment de la violència, car la majoria d'esclaus eren presoners de guerra.

Al començaments del segle XVI les tribus Mane van haver de marxar del seu lloc d'origen al nord, desplaçant-se per la costa cap a Sierra Leone. Militarment eren més eficaços que les tribus locals, i les van anar engolint. Un dels seus avantatges era que, en les batalles amb sagetes d'aquells temps, els Mane duien arcs petits. Això els permetia aprofitar les sagetes llargues que els enemics els llançaven, mentre els altres no podien llançar les sagetes curtes dels Mane amb els seus arcs grans. La composició ètnica i cultural actual és en part fruit d'aquella invasió. Allà on els locals van resistir, s'han conservat les llengües anteriors. Allà on els Mane es van fer forts, es van barrejar amb les tribus anteriors imposant la seva llengua i cultura.

Un cop completada la ocupació, els caps Mane es van dedicar a fer-se la guitza els uns als altres. Però essent les fortificacions prou resistents, i havent-se equipat les altres tribus amb les mateixes armes que els Mane, els conflictes no arribaren a provocar grans canvis. Es va desenvolupar una espècie de societat secreta anomenada “Poro”, que malgrat tenir molts membres al país i esser multi-ètnica, manté en secret el que hi passa a dins. Les poblacions nadiues encara es regeixen avui en dia per les normes del Poro, que actua tant el l'àmbit civil com en el religiós, i es creu que aquesta organització ha limitat notablement el poder dels caps tribals. El Poro és una organització exclusivament masculina, però existeixen dues organitzacions per les dones, el Bundu que es exclusivament femení, i el Yassi que és format per membres del Bundu i al qual s'admeten en certes cerimònies membres del Poro.

Cap al segle XVII l'imperi portuguès s'esvaïa, i els britànics anaren afiançant la seva posició. Les missions no tingueren gaire impacte, als portuguesos els van seguir jesuïtes i caputxins, però cap al 1700 la missió de l'illa de Sherbro fou tancada. L'islam per la seva part no es va introduir fins al segle XVIII. El primera fortificació a la zona de Freetown la construïren comerciants anglesos al 1663, però després de patir saqueigs dels holandesos, francesos i pirates diversos, es va desplaçar a l'illa de Bunce. En aquella època la balança militar era favorable als caps tribals, i els europeus els pagaven tributs per poder comerciar amb fustes nobles, ivori i esclaus de la zona. Els afro-portuguesos feien el paper d'intermediaris entre caps tribals i comerciants europeus. Durant aquest temps els Temne anaren desplaçant els Mani de la zona central del país.

A partir de 1787 una companyia de filantrops abolicionistes britànics va començar un moviment per retornar els esclaus alliberats cap a l'Àfrica, establint la “Província de la llibertat” en un terreny adquirit a un cap local. Un malentès amb aquest darrer va provocar que l'assentament fos atacat i destruït el 1789. El 1791 es va tornar a provar en una altre localització amb els supervivents del primer intent. Amb el suport dels filantrops britànics, es va fundar el 1792 la colònia de Freetown, acollint antics esclaus fugits que s'havien unit a l'exèrcit angles en la guerra de la independència.

Les condicions de vida eren dures, els alliberats no podien ocupar legalment terres de cultiu i estaven sota el risc permanent de ser capturats i tornats a vendre. Una revolta al 1799 fou reprimida gràcies a l'arribada de cinc-cents cimarrons (esclaus fugits a les muntanyes) des de Jamaica. El 1807 el Regne unit va abolir l'esclavatge, i l'any següent la colònia va passar a dependre directament de la corona anglesa. Milers d'esclaus alliberats d'Amèrica i el carib arribaren a Freetown, on s'hi van quedar la gran majoria. Havent perdut els llaços amb els seus orígens, assumiren la cultura dels cimarrons i els alliberats anteriorment, creant l'ètnia criolla.

A partir d'aquí la colònia de Freetown va esdevenir els centre de govern des d'on els britànics administraven la veïna Ghana. S'hi va establir l'escola universitària de la badia de Fourah, que fou durant un segle la única universitat d'estil europeu a l'Àfrica Occidental. Al 1898 l'administració colonial va imposar una taxa per a cada refugi o casa dels nadius, intentant així que s'haguéssin d'integrar a l'economia formal (car havien de guanyar diners per pagar la taxa). Això va resultar en dues revoltes simultànies, dels Temne al nord i dels Mende (successors dels Mani) al sud. Fou la darrera guerra de resistència contra la colonització, tot i que va continuar havent-hi escaramusses esporàdiques.

Al 1924 el territori fou partit entre la colònia, al voltant de Freetown, i el protectorat, que comprenia la resta. Aquest moviment va anar generant tensió entre les dues parts, fins que al 1947 es va reclamar, des del protectorat, la unió en un sol sistema polític, a la qual els va oposar fermament els criolls de Freetown, tement que la seva influència es veiés reduïda. Un metge d'ètnia Mende nascut a finals del segles XIX, Milton Margai, havia tingut una carrera extensa amb una campanya promovent canvis en la higiene i la salut femenina arreu dels país. Al 1949 va fundar amb el sindicalista Siaka Stevens el “Partit del poble de Sierra Leone”, que procurava unir les elits educades del protectorat amb els caps tribals, jugant amb habilitat amb la mania que tenien els caps cap als criolls de Freetown. Va guanyar les eleccions del 1951, en la que una només petita part del consell legislatiu era escollit per la població.

Margai va ocupar diverses conselleries fins a esdevenir conseller en cap el 1954. Tot i ser inicialment conservador i pro-britànic, es va adonar al govern que a Sierra Leone les coses anirien millor amb el nivell d'autodeterminació d'un estat. El 1955 i el 1956 hi va haver revoltes violentes al protectorat, que foren reprimides amb duresa per l'exèrcit. Com a conseqüència, es va abolir el treball forçat i es va reduir el poder dels caps tribals.

Al 1957 Milton Margai va guanyar de forma clara les primeres eleccions al parlament. Al 1958 el seu partit va patir una escissió en la que Albert Margai (germà de Milton) i l'antic aliat sindicalista Siaka Stevens van fundar el “Partit Nacional del poble”, amb una agenda independentista més clara.

Fent servir les mateixes tàctiques que a les eleccions del 1951, Milton Margai va aconseguir fer coalició amb son germà i algunes faccions dels criolls al 1960, moment en que va liderar una delegació per negociar a Londres una nova constitució. El 4 de Maig de 1960 el Regne Unit es va avenir a acordar la independència datant-la en 27 d'abril de 1961. Siaka Stevens va renegar de l'acord per dues raons: per una part afirmava que hi havia un protocol secret en temes de defensa, i per l'altra estava molest per que no s'havien programat eleccions abans de la independència, fet que li barrava el pas a càrrecs de poder. Stevens va aprofitar el descontent d'alguns càrrecs d'altres partits al nord per crear-hi una nova formació política i fer-s'hi fort.

Els delegats foren rebuts com herois en el seu retorn, i Milton Margai va ser qui va liderar el país a la independència, en mig de celebracions populars, el dia 27 d'abril de 1961.

Essent Margai un home frugal, que no feia exhibicions públiques de poder ni riquesa, prudent i honest en la gestió, hàbil i pactista amb els rivals polítics, va ser capaç de gestionar el període del naixement del nou estat sense masses conflictes, fins a la seva mort inesperada el 1964. 

2.827 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament