La independència al món (48). Togo

La independència al món (48). Togo

Tal dia com avui, vint-i-set d'abril de 1960, Togo va assolir la independència de França de forma pacífica, sota la supervisió de les Nacions Unides, que (malfiant-se de la manipulació exercida pels francesos en comicis anteriors) havien supervisat també les eleccions de 1958, guanyades amb claredat pels independentistes.

Per manca de troballes suficients, no es coneix amb precisió la prehistòria de Togo ni la seva relació amb cultures veïnes. Al nord on el terreny és sec s'han trobat útils lítics, i al centre hi ha hagut antiquíssims forns metal·lúrgics, alguns amb alçades de tres i quatre metres, on antigament els Bassari reduïen el ferro que s'exportava a regions veïnes. Alguns d'aquests forns van estar en funcionament fins poc abans de la independència.

Les tribus Bassari, Tamberma i Kabiyé ja habitaven les zones muntanyoses quan van arribar al territori noves poblacions, en els canvis que va sofrir l'Àfrica Occidental a resultes del comerç d'esclaus, la proliferació dels fusells o la introducció de l'islam a les sabanes per part de comerciants musulmans. Al nord els Gourma foren islamitzats i s'hi establiren els Kotokoli i els Tyokossi. A les muntanyes les tribus antigues van patir (i resistir) ràtzies freqüents dels Bariba de Benin a l'est i els Ashanti de Ghana a l'oest. Al sud hi arribaren en diverses onades al segle XV els Ewe, originaris d'Egipte, després d'haver travessat Nigèria i Benin. Alhora els portuguesos començaven a sovintejar la costa.

Els missioners catòlics començaren a operar-hi poc després mentre que els protestants no hi arribaren fins al segle XVII. El seu èxit fou limitat, fins al punt que actualment el 51% dels togolesos practiquen religions tradicionals, mentre que un 29% són cristians i un 20% musulmans. Al segle XVIII s'establiren a la costa comerciants danesos, seguits pels holandesos. A començaments del XIX s'hi formà un grup de “brasilers”, antics esclaus alliberats al Brasil i repatriats i descendents de portuguesos establerts a la zona.

Al 1880 Togo no existia formalment, els anglesos eren establerts a l'oest (Ghana) i els francesos a l'est (Dahomey, actualment Benin). Al 1883 el canceller alemany Bismark va decidir establir-hi un protectorat, enviant-hi l'explorador Gustav Nachtigal, qui va signar l'any següent un tractat de protectorat amb el cacic Mlapa III de Togoville, a la riba del llac Togo (d'on el país ha tret el seu nom). La conferència de Berlin al 1885 va confirmar la influència alemanya sobre Togo.

Els alemanys fundaren el port de Lomé, la capital actual, enfocant-se cap a una economia de plantacions, en particular cacau i cafè. Seguint el mateix esquema que les altres potències colonials a la regió, els alemanys s'estengueren de la costa cap a l'interior, malgrat la resistència, a vegades violenta, dels pobles ocupats. S'encoratjà l'arribada de colons amb condicions favorables i es construïren les infraestructures necessàries per a les explotacions, com el ferrocarril. S'aplicà una gestió eficient i la colònia fou modèlica en el sentit que, a diferència d'altres, es sostenia econòmicament.

No s'intentà mai imposar l'alemany, car les autoritats colonials consideraven que els locals no eren ni dignes ni capaços d'aprofitar l'educació. El desenvolupament de l'ensenyament primari, abandonat per l'administració tret d'en algunes poques escoles, fou fet pels missioners. Tan catòlics com protestants el dugueren a terme en les llengües indígenes, com a fórmula per apropar la religió a la població, i l'escàs ensenyament superior era en anglès.

Al 1914, dins el marc de la primera guerra mundial, francesos i anglesos van atacar els alemanys, obligant-los a rendir la colònia. Els vencedors dividiren el territori en dues franges adjacents als que ja controlaven, partició que fou confirmada per mandat de la Lliga de les Nacions el 1919. La part anglesa s'uniria a Ghana el 1956 via referèndum. Això va repartir el gruix dels Ewe (majoritaris a Togo) en dos països, fet que ha causat tensions fins a temps recents entre els dos estats.

A la part est els francesos van anar per feina. Per esborrar tota traça d'influència alemanya, van alienar del govern les escasses elits locals formades pels alemanys. L'administració colonial creia també que la imposició d'una sola de les nombroses llengües togoleses com a “lingua franca” causaria conflictes ètnics, a més consideraven els idiomes locals com a primitius i inferiors, per tant imposaren l'ensenyament en francès a totes les escoles. Aquest moviment no va produir massa resistència entre els locals, poc preocupats llavors per la protecció de les seves llengües, excepte entre algunes comunitats religioses Ewe.

Així les coses arribà la segona guerra mundial, i la colònia va quedar sota el govern de Vichy. Immediatament l'administració colonial va posar sota custòdia els comerciants anglòfils, com la família Olympio. D'aquests, Sylvanus Epiphanio Olympio, un togolès format a Londres (llavors director general d'operacions de la subsidiària local de la multinacional Unilever), fou detingut el 1942 i empresonat a una vila remota de Benin. Aquest període va fixar en Olympio la intenció ferma d'aconseguir la independència de Togo, tasca a la qual es va començar a dedicar un cop acabada la guerra.

Al 1945, sota el principi de la Carta de les Nacions Unides de “promoure l'evolució dels pobles a la capacitat de governar-se a ells mateixos, desenvolupar el sentit d'independència, fomentar el respecte pels drets humans i les llibertats fonamentals sense distinció de raça, sexe o religió”, Togo va esdevenir un territori fiduciari. Es van establir ràpidament d'institucions polítiques i electorals. Dos moviments van agafar força, el “Comité de l'unité togolaise (CUT)” procurant l'autonomia i la reunificació, i el “Parti togolais du progrès (PTP)” que buscava l'abolició de la tutela de les Nacions Unides i una major integració política a França.

Les primeres eleccions del 1946 les va guanyar el CUT de Sylvanus Olympio. Naturalment l'administració colonial va intervenir i a les següents el 1952, en mig d'acusacions de frau, el PTP del mestís Nicolas Grunitzky (cunyat d'Olympio) va derrotar el CUT, que va boicotejar les eleccions posteriors. El 1955 Togo va esdevenir una república autònoma dins França, sense cancel·lar la situació com a territori fiduciari. Olympio havia estat arrestat el 1954, i el seu dret a ser candidat anul·lat, però les seves constants peticions a les Nacions Unides van donar fruit al 1958, quan aquestes es van implicar en la supervisió de les eleccions a l'Assemblea Nacional.

Olympio va guanyar amb gran diferència. Sota la pressió del seu govern, França va comunicar a les Nacions Unides que concediria la independència a Togo el 1960. En data cinc de desembre de 1959 l'assemblea general de les Nacions Unides va resoldre que l'administració fiduciària de s'acabaria el 27 d'abril de 1960. En aquella data Togo va tallar tots els lligams legals amb França establint una constitució provisional amb Olympio de President, càrrec que fou confirmat en eleccions el setembre d'aquell any. La nova constitució seria aprovada l'any següent. 

2.499 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament