La independència al món (47). Irlanda

Escrit de la proclamació de la República d'Irlanda

Tal dia com avui, vint-i-quatre d'abril de 1916, el mestre i advocat Patrick Henry Pearse va llegir, davant l'Oficina Postal General de Dublin, la proclamació de la República d'Irlanda, marcant el començament de l'Alçament de Pasqua.

El clima glacial va impedir la colonització humana de l'illa d'Irlanda fins aproximadament el 8000 AC, que hi varen arribar els primers caçadors-recol·lectors mesolítics. Les primeres evidències d'agricultura neolítica hi apareixen a partir del 6.000 AC. En aquell temps es construeixen arreu de l'illa tombes megalítiques. Al voltant del 2.000 AC arriba l'edat del bronze, les tombes es redueixen de mida i apareix la cremació. Cap al 600 AC comença l'edat del ferro a Irlanda, en la qual petits grups de celtes hi van migrant des de l'est.

La barreja dels immigrants celtes amb les poblacions prèviament establertes va originar la cultura gaèlica. Els romans donaren el nom d'Hibernia a l'illa, que no arribà mai a formar part de l'Imperi, tot i que hi va haver ràtzies d'uns i altres en els territoris respectius, i està documentada la participació d'irlandesos en una atac coordinat, amb pictes i saxons, contra els romans el 397. Cap al segle V comencen a aparèixer a l'illa diversos regnes gaèlics amb una cultura complexa i desenvolupada.

Tot i que és raonable pensar que, gràcies als intercanvis amb països veïns, el cristianisme ja tenia alguns practicants a l'illa anteriorment, la tradició diu que fou el missioner Sant Patrici el que en va fer la conversió, a partir de la seva arribada l'any 432. Es creu que va preservar la majoria de costums socials i tribals presents, canviant només aquelles que col·lidien directament amb la nova tradició, i que va introduir l'alfabet romà, permetent als monjos registrar part de l'extensa tradició oral celta. El sistema druídic anterior es va anar col·lapsant, per desaparèixer després de la crisis climàtica del 536, quan l'impacte d'un cometa o una erupció volcànica va omplir el cel de pols, malbaratant collites arreu de l'hemisferi nord i causant crisis alimentàries arreu.

A Irlanda es va desenvolupar bona part de l'”art illenc”, comprenent escultures sobre pedra, com les creus celtes, treballs fins sobre metall i sobretot els manuscrits il·luminats, texts religiosos amb riques il·lustracions explicatives fetes amb or i plata. Aquesta tradició artística influiria posteriorment en el romànic i el gòtic al continent. Diverses dificultats tacaren aquest període daurat, les plagues de les dècades del 660 i del 680, i la primera intervenció anglesa amb una ràtzia organitzada pel rei de Northúmbria al 684. El final d'aquesta edat d'or del cristianisme irlandès la marcaria el començament de les ràtzies dels víkings el 795.

El segle IX va ser testimoni de ràtzies continuades de víkings noruecs, que saquejaven viles i monestirs. Van arribar a establir fortificacions a la costa des d'on atacaven l'interior, sovint aprofitant el rius. A mitjans de segle els víkings es van establir a la badia de Dublin, on després de diverses generacions es barrejarien amb els locals creant un nou grup ètnic, els Gall-Gaels. El 902 el rei Muirecan els va foragitar cap a Gal·les, d'on tornarien per reocupar Dublin. Els víkings no arribaren mai a dominar l'illa, però sí pactaren amb i lluitaren contra diversos regnes gaèlics.

Al 1014 el rei d'Irlanda Brian Boru va atacar Dublin, defensada pel seu gendre Sigtrygg Silkbeard, gaèlics de la regió de Leinster i víkings de les illes Orcades i Man. Brian i el seu hereu van perdre la vida en la sangonosa batalla (més de la meitat dels atacants i nou desenes parts dels defensors van morir), però el poder víking, malgrat que Sidtrygg va sobreviure, fou esclafat. Tot i això, les ciutat fundades pels víkings varen prosperar com a centres de comerç marítim, esdevenint un sector importat de l'economia de l'illa.

Els diversos regnes gaèlics havien funcionat amb diverses dinasties que havien anant imposant- se, de forma més o menys eficaç, sobre els regnes veïns. A començaments del segle XII el rei Ruaidir del regne de Connacht (a l'oest) va obligar el rei Diarmait de Leinster (al sud-est) a exiliar- se. Diarmait va fugir a Aquitània, des d'on va obtenir permís d'Enric II d'Anglaterra (També Duc d'Aquitània) per reclutar cavallers normands per a la seva causa. Amb tropes normandes, gal·leses i flamenques, el 1167 Diarmait va restaurar el control del seu regne i en va nomenar hereu el seu gendre Richard de Clare, que era normand.

Enric II va témer llavors l'establiment d'un regne normand rival a l'oest i, per a evitar-ho, va aconseguir el permís papal per ocupar l'illa, desembarcant amb una gran flota el 1171, essent el primer rei anglès en trepitjar Irlanda. Enric va nomenar senyor d'Irlanda el seu fill menor, Joan. Tres dels cinc fills d'Enric II van morir joves, esdevenint Ricard “cor de lleó” rei d'Anglaterra el 1189. Estant Ricard lluitant per arrabassar terra santa a Saladí en la tercera croada, Joan va promoure una revolta per prendre-li el tron. Malgrat aquesta rebel·lió, Joan va heretar el tron quan Ricard va morir al 1199, i això va tenir com a conseqüència que el Senyoriu d'Irlanda va quedar directament sota la corona anglesa.

Joan inicialment va consolidar el poder dels normands, i en aquelles àrees en que manaven reis irlandesos, es va assegurar que li juressin lleialtat. Més endavant però, Joan i els seus successors practicaren la política de debilitar els normands, evitant la consolidació d'un poder alternatiu al seu. Aquesta política va fer decantar els normands cap al bàndol irlandès. Els normands de l'illa patiren diversos atacs anglesos que els debilitaren, i al 1261 Finnen Mac Carthy, rei del territori de Desmond al Sud-oest, va derrotar els normands a la batalla de Callann. En els conflictes posteriors, a llarg d'un segle, els senyors gaèlics van recuperar les terres que havien perdut a mans dels normands.

Quan la pesta negra assola l'illa al 1348, troba les ciutats habitades per anglesos i normands, mentre els gaèlics vivien en assentaments més petits i aïllats. Per tant els primers pateixen més baixes, i la llengua i costums gaèliques recuperen la preeminència a l'illa. Estant els anglesos ocupats amb les seves pròpies dificultats dinàstiques entre la casa de York i la de Lancaster, l'autoritat anglesa a l'illa va quedar reduïda al territori als voltants de Dublin. Un cop els Tudor queden a càrrec del tron anglès, proven de recuperar el control a Irlanda. Al 1494 Sir Edward Poynings, representant d'Enric VII al govern de l'illa, redacta la llei que du el seu nom, posant el parlament irlandès directament sota l'autoritat del parlament de Westminster.

La dinastia FitzGerald, senyors del comptat de Kildare, havia esdevingut l'autoritat real a Irlanda, en substitució dels Anglesos. Eren d'origen normand, el seu primer membre havia participat en el desembarc del 1167, però amb els anys s'havien anat integrant, fins al punt que Gerald FitzGerald va ser un prominent poeta en llengua irlandesa a la segona meitat del segle XIV. A més havien donat suport als York en el conflicte dinàstic, i no confiaven en ni tenien la confiança dels Tudor. Pensant que Enric VIII havia mort son pare i planejava matar-lo a ell, Thomas FitzGerald es va revoltar el 1536. Un cop derrotada aquesta revolta, Enric va decidir prendre el control directament, i al 1541 va elevar Irlanda a la categoria de Regne, en lloc de Senyoriu.

La ferotge resistència dels irlandesos va forçar els anglesos a diversos conflictes sangonosos, i no va ser fins al cap de cent anys que aconseguirien que el govern anglès de Dublin administrés realment el territori. La brutalitat anglesa va provocar un fort ressentiment de base dels irlandesos, que a més van rebutjar de forma decidida la conversió al protestantisme. Durant la segona meitat del segle XVI es van iniciar dues formes de persecució contra els irlandesos, les “Plantations” (una forma de colonització en la que es desposseïa els catòlics irlandesos de les seves terres i s'entregaven a senyors protestants escocesos i anglesos), i les “lleis penals” amb les quals s'oprimia, es degradava i s'empobria aquells que rebutjaven la religió imposada. En diverses fases, les lleis barraren el pas dels catòlics al servei públic i les institucions de govern. Es van transferir les esglésies forçosament a l'església anglicana, fent el culte catòlic semi- clandestí, i s'obligava els que no anaven als serveis anglicans a pagar taxes per aquest fet. Les “lleis penals” permetien a més desnonar fàcilment parcers catòlics.

Amb aquestes bases, el segle XVII fou dramàticament violent. Al 1641 els irlandesos es rebel·laren començant una guerra que va escalar ràpidament, amb a una col·lecció de massacres brutals per part d'ambdós bàndols, reforçant la desconfiança entre comunitats fins al punt que encara sobreviu actualment. Els confederats irlandesos aconseguiren el control de l'illa fins al 1649, moment en que va començar la fase més cruel del conflicte, la reconquesta d'Oliver Cromwell, en que una tercera part de la població va morir o es va exiliar. La restauració de la monarquia en la persona de Carles II, que es va convertir al catolicisme al seu llit de mort, i la successió en el seu fill Jaume II, catòlic, van donar aire als irlandesos, que donaren suport al segon quan els anglicans s'hi revoltaren en contra. Es va iniciar una altra guerra que Jaume, i els irlandesos, varen perdre.

Durant tots aquests conflictes, entre els segles XV i XVII, els anglesos consideraven els irlandesos com a salvatges sense condició humana, i no tenien recança a enviar els presoners com a esclaus a les plantacions del carib, on eren tractats amb gran crueltat per la seva resistència a la servitud. D'entre aquests, els capellans eren sovint torturats i morts.

Les lleis penals van ser tornades a utilitzar pel vencedor Guillem III. Es va assegurar que el poder quedava en mans de la minoria protestant i es van entregar més terres a propietaris absents que no les gestionaven amb eficiència, i la majoria dels comestibles produïts eren exportats. Això i la crisi alimentària provocada al 1740 i 1741 per l'enduriment del clima, que va causar uns 400.000 morts i l'emigració de 150.000 persones, van reforçar l'antagonisme dels irlandesos cap a Anglaterra. Les actes de navegació establien que els productes exportats d'Irlanda a Anglaterra pagaven taxes però no a l'inrevés.

Aquestes condicions van provocar que una part dels protestants comencessin a veure Irlanda com la seva pàtria al segle XVIII, a finals del qual un grup d'ells va fundar la “Societat dels irlandesos units”, que defensava l'emancipació dels catòlics, la reforma del parlament i la supressió de la influència de la religió en la política. Els fracassos continuats en política parlamentària els van dur a posicions obertament republicanes i a considerar l'us de la força, concloent en la rebel·lió del 1798. Els anglesos promogueren hàbilment el sectarisme per sembrar la desconfiança mútua entre comunitats, particularment a l'Ulster on hi havia més protestants, i utilitzaren espies ben col·locats per impedir els aixecaments inicials. Malgrat això la rebel·lió es va fer forta i els anglesos l'aixafaren amb gran crueltat, torturant inhumanament i assassinant els presoners, però també civils. Els rebels també s'aplicaren amb crueltat sobre colons, però a una escala menor.

Com a resposta Anglaterra va promoure les “Actes de la Unió”, creant amb elles un sol Regne Unit d'Anglaterra i Irlanda, a partir del 1801. Des del parlament es va intentar que alhora es deroguessin les lleis discriminatòries contra els catòlics, però el rei Jordi III ho va impedir, provocant la dimissió del primer ministre anglès William Pitt (el jove). Al 1803 hi va haver una altra revolta violenta a Dublín dirigida per Robert Emmet. Paral·lelament, l'advocat Daniel O'Connell, conegut com “l'alliberador”, va prendre el lideratge d'una via pacífica, creant el 1823 l'”Associació Catòlica”, que fou perseguida legalment. Com a part de les disputes amb polítics unionistes, fou convidat a un duel, en el que va ferir mortalment el seu rival. Penedit per haver mort un home i per haver deixat la família d'aquest a l'estacada, O'Connell va pagar una pensió a la filla del finat durant més de trenta anys.

O'Connell fou escollit diputat al 1828, però no podia ocupar el seu escó car com a catòlic no podia jurar fidelitat al rei com a cap de l'església. El temor de les autoritats a una altra revolta si se li negava a O'Connell el lloc aconseguit va provocar que es canviés la legislació, per a que els no- anglicans poguessin entrar al parlament. O'Connell va haver de tornar a presentar-se a l'elecció pel seu districte, que va guanyar fàcilment el 1829. Al 1831 va promoure una campanya de desobediència civil contra la obligació de mantenir l'església oficial per part dels pagesos catòlics, que va durar fins el 1838, amb algun episodi violent. La tasca parlamentària va anar donant fruits amb el temps augmentant la franquícia de vot dels catòlics. O'Connell va morir el 1847 en un viatge de peregrinació a Roma.

Una malaltia de la patata va provocar una gran fam a Irlanda, del 1845 al 1849, amb conseqüències catastròfiques. A causa de la mortaldat i l'emigració, la població es va reduir gairebé a la meitat, i la cultura gaèlica es va debilitar de forma irreversible. Al desastre es van afegir nombrosos desnonaments de parcers forçats pels terratinents, tot plegat va provocar que el moviment “Young Ireland” llancés una altra revolta el 1848. Només dinou anys més tard, el 1867, un altre aixecament promogut per la Germandat Republicana Irlandesa es va estendre fora de l'illa, amb incidents violents a Anglaterra i Canadà. Al 1870 va començar una llarga campanya de disturbis i desobediència amb alguns incidents violents, coneguda com a “Land War”, en la que els parcers perseguiren unes condicions menys injustes i que els terratinents, especialment els absents, s'avinguéssin a vendre la terra. Finalment el 1903 una reforma va obrir la porta a la compra de la terra, provocant en les dècades següents importants canvis en la propietat rural.

Paral·lelament, a partir de 1870 la qüestió de l'autogovern va esdevenir el centre del debat polític, i es van fer intents d'aprovar estatuts d'autogovern el 1886, rebutjat per la cambra dels comuns de Londres, i el 1893, rebutjat per la cambra dels lords. De tota manera, el 1898 es va modificar la legislació local, fent que el poder deixés d'estar controlat pels terratinents per anar cap a un sistema més democràtic. En aquell moment l'illa estava dividida entre una majoria catòlica, nacionalista i rural, i una minoria protestant, industrial i unionista, aquesta segona era més forta al nord-est. Van sorgir dos moviments fortament oposats, l'unionista Orde d'Orange, i el catòlic Antic Orde dels Hibernians.

Així les coses, el 1910 el Partit Parlamentari Irlandès de John Redmont va aconseguir ser decisiu en l'equilibri de forces de la cambra dels comuns, i va presentar un tercer estatut d'autogovern el 1912. Com a resposta, els unionistes van formar el “Voluntaris de l'Ulster”, i per oposició els catòlics van crear els “Voluntaris Irlandesos”. La cambra dels lords va retardar l'aprovació de l'autogovern fins a finals 1914, amb la qual cosa va coincidir al el començament de la primera guerra mundial. L'aplicació en va ser suspesa a causa de la guerra. Per tal d'assegurar l'aplicació dels acords després de la guerra, molts irlandesos es van allistar voluntaris en les tropes britàniques. Però la possibilitat de lleves forçoses causava gran temor i va provocar un canvi d'actitud envers el conflicte.

El 1916 diversos membres de la Germandat Republicana Irlandesa, que no havia renunciat a l'us de la força per aconseguir objectius polítics, va buscar el suport alemany per a un aixecament a Irlanda. Finalment van organitzar la revolta i el vint-i-quatre d'abril de 1916, dilluns de Pasqua, el líder republicà Patrick Pearse va llegir la proclamació de la República Irlandesa davant la oficina postal de Dublin, donant el tret de sortida a la revolta coneguda com l'”Alçament de Pasqua”. Després de diverses escaramusses, la rebel·lió no va captar prou suport popular. A més, un carregament d'armes enviat pels alemanys fou interceptat, de manera que els revoltats estaven mal equipats. Els revoltats es van rendir incondicionalment el 29 d'abril, després de més d'un centenar de morts de l'exèrcit britànic i més de tres-cents entre els revoltats.

Al més següent els anglesos farien un intent d'implementar l'auto-govern, que va fracassar per la incapacitat de republicans i unionistes d'arribar a un acord. Posteriorment, la brutalitat de la repressió de l'alçament i les amenaces de lleves obligatòries van canviar la situació política en favor dels republicans, i al desembre de 1918 el Sinn Fein va guanya les eleccions. Al gener del 1919 trenta-set diputats es van reunir a Dublin per formar el parlament irlandès i declarar la independència de forma unilateral. Sense acceptar res que no fos la independència, la branca militar del Sinn Fein, l'Exèrcit Republicà Irlandès, va iniciar una guerra de guerrilles que va durar fins a 1921.

Els britànics van dividir l'illa en dues zones, una al nord-est de majoria unionista, i la resta de majoria republicana. Al desembre de 1921 es va firmar un tractat en que es creava l'Estat Irlandès Lluire, amb la possibilitat que Irlanda del nord renunciés a formar part d'aquest estat i implementés l'autogovern dins del Regne Unit, possibilitat que van aplicar ràpidament. El bàndol republicà es va dividir en dues faccions, una de moderada que acceptava la nova situació, i una de radical que pretenia seguir fins a recuperar tota l'illa. Aquests dos moviments van lluitar una guerra civil que van guanyar els primers al 1923. Tanmateix, la divisió creada llavors continua marcant la política irlandesa en l'actualitat. 

4.273 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament