La independència al món (43). Senegal

La independència al món (43). Senegal

Tal dia com avui, quatre d'abril de 1960, Senegal (llavors encara dins la Federació de Mali) va signar amb França l'acord d'independència i transferència de poder. Diverses troballes arqueològiques proven que aquesta regió de l'oest d'Àfrica fou poblada al paleolític i al neolític. Posteriorment arribaren diverses migracions de tribus més avançades des del nord-est, que anaren assentant-se en grups cada vegada més organitzats, fins a l'aparició de diversos regnes. Aquest foren vassalls en diversos períodes dels imperis Ghana, Songhai i Mali que s'anaven desenvolupant més cap a l'est. Els primers regnes tenien religions animistes, però l'islam es va anar introduint, de grat o més sovint per força militar. Algunes tribus es van resistir a la conversió fins al segle vint. Els regnes al voltant del riu Senegal importaven llana, coure i perles, exportant or i esclaus, proveint de ma d'obra barata el nord d'Àfrica i el Sàhara.Al 1360 una disputa dinàstica a l'imperi Mali provoca que el regne Djolof esdevingui independent. Seguidament es va organitzar, com a confederació de cinc regnes de la costa, l'Imperi Djolof, diu la llegenda que sota la direcció del mític cap Ndiadiane Ndiaye. Quan els portuguesos arriben a partir de 1444, l'imperi està en el seu moment àlgid, essent la força de referència a la regió.

Les noves oportunitats de negoci causaran dissensions violentes entre partidaris i detractors del comerç amb els europeus. Als inicis del segle XVI, Djolof podia aplegar 100,000 soldats de peu i 10,000 a cavall, però el comerç atlàntic reforçarà els caps de la costa davant l'emperador. Això i el creixement de l'imperi Songhai a l'est, causarà el trencament de l'imperi Djolof a partir de 1549.

Els portuguesos influïren poc en la zona, tret de l'introducció del cristianisme. A partir de l'Acta d'Abjuració, la declaració d'independència dels Països Baixos respecte a l'Imperi Espanyol del 1581, els holandesos van començar a comerciar amb l'oest d'Àfrica. Al segle disset competiren amb portuguesos, francesos i anglesos pel comerç d'ambre, ivori, or i esclaus amb destí a Amèrica. La rivalitat entre França i Anglaterra a la zona es va allargar fins al 1763, quan França aconsegueix prevaldre després del tractat de París. Poc a poc anaren conquerint els regnes hereus de l'Imperi Djolof, havent de vèncer la resistència dels reis locals en diverses batalles.En general, la raó inicial del comerç Europeu a l'oest d'Àfrica havia estat l'or. Però no essent aquest tan abundant com s'esperava, el desenvolupament de les plantacions americanes va crear la necessitat de ma d'obra barata, la qual cosa rendibilitzava el lucratiu comerç d'esclaus africans. Els conflictes entre tribus a l'oest d'Àfrica, que tenien el costum d'esclavitzar els vençuts, proporcionava la oportunitat d'iniciar el tràfic. Els conflictes polítics i militars alimentaven el comerç humà, i aquest alhora alimentava els conflictes a la zona, que va viure un període molt complicat.

Durant la primera meitat del segle XIX l'esclavatge fou posat en qüestió, fins a ser abolit el 1848. També aquell anys, després de la revolució francesa, es va garantir a la colònia l'elecció d'un diputat a l'assemblea. Aquest dret va anar essent derogat i restituït segons la situació política a la metròpoli. Tanmateix, aquells africans que preferien mantenir-se sota la llei africana o islàmica, anomenats “originaires” no tenien la possibilitat de votar (aquells que sí hi renunciaven, anomenats “evolues” tampoc no podien evitar completament la discriminació).Al 1914 fou escollit diputat per primera vegada un africà negre, Blaise Diagne, qui al 1916 va aconseguir estendre el dret de vot als “originaires”. A partir de llavors, tots els diputats dela colònia serien africans negres, els quals van liderar la lluita per la descolonització. De tota manera, es mantenien diferències entre el valor dels vots de les diferents comunitats. Després de la segona guerra mundial, les colònies franceses d'Àfrica intensificaren els demandes d'independència. Les dificultats de la metròpoli es van incrementar amb la guerra a Algèria, iniciada al 1954. Al 1955 va implantar el sufragi universal al Senegal. Al 1956 es van fer eleccions municipals i l'any següent eleccions a l'assemblea territorial.

El conflicte a Algèria va provocar la crisi del 1958, en que va caure la quarta república i De Gaulle va forçar el començament de la cinquena. Aquell mateix any es va permetre a les colònies de l'oest d'Àfrica la possibilitat de votar entre la independència i la formació d'una “Comunitat Francesa”. Només Guinea va optar per la primera opció.Les colònies que havien optat per formar una comunitat van iniciar converses per formar una federació. Tanmateix, només Senegal i Mali van acabar conformant la “Federació de Mali”, que es va constituir com un territori autònom dins de França el quatre d'abril de 1959. Seguidament es van iniciar les negociacions que van conduir a la signatura de l'acord d'independència al cap d'un any, el quatre d'abril de 1960.

La independència de la federació estava pactada per al vint de juny del mateix any, però ja hi havia tensions entre les dues parts de la federació. Mentre a Mali es pretenia un govern socialista, els senegalesos preferien un sistema liberal. Dos mesos més tard, el 19 d'agost, la tensió va esclatar quan els malians van mobilitzar l'exercit i els senegalesos la gendarmeria. L'endemà els senegalesos van donar la federació per dissolta, moviment resistit pel malians. Un pacte entre parts va permetre desmobilitzar les respectives forces i resoldre la situació amb poca violència.De tota manera, Senegal celebra el seus dia de la independència el quatre d'abril, en commemoració de la data de la signatura amb França de l'acord del 1960.

Tal dia com avui, quatre d'abril de 1960, Senegal (llavors encara dins la Federació de Mali) va signar amb França l'acord d'independència i transferència de poder. Diverses troballes arqueològiques proven que aquesta regió de l'oest d'Àfrica fou poblada al paleolític i al neolític. Posteriorment arribaren diverses migracions de tribus més avançades des del nord-est, que anaren assentant-se en grups cada vegada més organitzats, fins a l'aparició de diversos regnes. Aquest foren vassalls en diversos períodes dels imperis Ghana, Songhai i Mali que s'anaven desenvolupant més cap a l'est. Els primers regnes tenien religions animistes, però l'islam es va anar introduint, de grat o més sovint per força militar. Algunes tribus es van resistir a la conversió fins al segle vint. Els regnes al voltant del riu Senegal importaven llana, coure i perles, exportant or i esclaus, proveint de ma d'obra barata el nord d'Àfrica i el Sàhara.

Al 1360 una disputa dinàstica a l'imperi Mali provoca que el regne Djolof esdevingui independent. Seguidament es va organitzar, com a confederació de cinc regnes de la costa, l'Imperi Djolof, diu la llegenda que sota la direcció del mític cap Ndiadiane Ndiaye. Quan els portuguesos arriben a partir de 1444, l'imperi està en el seu moment àlgid, essent la força de referència a la regió. Les noves oportunitats de negoci causaran dissensions violentes entre partidaris i detractors del comerç amb els europeus. Als inicis del segle XVI, Djolof podia aplegar 100,000 soldats de peu i 10,000 a cavall, però el comerç atlàntic reforçarà els caps de la costa davant l'emperador. Això i el creixement de l'imperi Songhai a l'est, causarà el trencament de l'imperi Djolof a partir de 1549.Els portuguesos influïren poc en la zona, tret de l'introducció del cristianisme. A partir de l'Acta d'Abjuració, la declaració d'independència dels Països Baixos respecte a l'Imperi Espanyol del 1581, els holandesos van començar a comerciar amb l'oest d'Àfrica. Al segle disset competiren amb portuguesos, francesos i anglesos pel comerç d'ambre, ivori, or i esclaus amb destí a Amèrica.

La rivalitat entre França i Anglaterra a la zona es va allargar fins al 1763, quan França aconsegueix prevaldre després del tractat de París. Poc a poc anaren conquerint els regnes hereus de l'Imperi Djolof, havent de vèncer la resistència dels reis locals en diverses batalles.En general, la raó inicial del comerç Europeu a l'oest d'Àfrica havia estat l'or. Però no essent aquest tan abundant com s'esperava, el desenvolupament de les plantacions americanes va crear la necessitat de ma d'obra barata, la qual cosa rendibilitzava el lucratiu comerç d'esclaus africans. Els conflictes entre tribus a l'oest d'Àfrica, que tenien el costum d'esclavitzar els vençuts, proporcionava la oportunitat d'iniciar el tràfic. Els conflictes polítics i militars alimentaven el comerç humà, i aquest alhora alimentava els conflictes a la zona, que va viure un període molt complicat.

Durant la primera meitat del segle XIX l'esclavatge fou posat en qüestió, fins a ser abolit el 1848. També aquell anys, després de la revolució francesa, es va garantir a la colònia l'elecció d'un diputat a l'assemblea. Aquest dret va anar essent derogat i restituït segons la situació política a la metròpoli. Tanmateix, aquells africans que preferien mantenir-se sota la llei africana o islàmica, anomenats “originaires” no tenien la possibilitat de votar (aquells que sí hi renunciaven, anomenats “evolues” tampoc no podien evitar completament la discriminació).Al 1914 fou escollit diputat per primera vegada un africà negre, Blaise Diagne, qui al 1916 va aconseguir estendre el dret de vot als “originaires”. A partir de llavors, tots els diputats dela colònia serien africans negres, els quals van liderar la lluita per la descolonització. De tota manera, es mantenien diferències entre el valor dels vots de les diferents comunitats. Després de la segona guerra mundial, les colònies franceses d'Àfrica intensificaren els demandes d'independència. Les dificultats de la metròpoli es van incrementar amb la guerra a Algèria, iniciada al 1954. Al 1955 va implantar el sufragi universal al Senegal. Al 1956 es van fer eleccions municipals i l'any següent eleccions a l'assemblea territorial.

El conflicte a Algèria va provocar la crisi del 1958, en que va caure la quarta república i De Gaulle va forçar el començament de la cinquena. Aquell mateix any es va permetre a les colònies de l'oest d'Àfrica la possibilitat de votar entre la independència i la formació d'una “Comunitat Francesa”. Només Guinea va optar per la primera opció.Les colònies que havien optat per formar una comunitat van iniciar converses per formar una federació. Tanmateix, només Senegal i Mali van acabar conformant la “Federació de Mali”, que es va constituir com un territori autònom dins de França el quatre d'abril de 1959. Seguidament es van iniciar les negociacions que van conduir a la signatura de l'acord d'independència al cap d'un any, el quatre d'abril de 1960.

La independència de la federació estava pactada per al vint de juny del mateix any, però ja hi havia tensions entre les dues parts de la federació. Mentre a Mali es pretenia un govern socialista, els senegalesos preferien un sistema liberal. Dos mesos més tard, el 19 d'agost, la tensió va esclatar quan els malians van mobilitzar l'exercit i els senegalesos la gendarmeria. L'endemà els senegalesos van donar la federació per dissolta, moviment resistit pel malians. Un pacte entre parts va permetre desmobilitzar les respectives forces i resoldre la situació amb poca violència.De tota manera, Senegal celebra el seus dia de la independència el quatre d'abril, en commemoració de la data de la signatura amb França de l'acord del 1960.

5.446 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament