La independència al món (42). Bangla Desh

La independència al món (42). Bangla Desh

A la matinada del dia vint-i-sis de març de 1971, en mig de una operació militar iniciada poques hores abans pel govern pakistanès contra la població civil bengalí, el xeic Mujibur Rahman va proclamar la independència de Bangla Desh.

Hi ha evidències de civilitzacions a l'àrea de Bengala ja fa quatre-mil anys, quan s'hi assentaren pobles de diversos orígens, dravídics, indo-aris, tibeto-burmesos i austroasiàtics. Grecs i romans tingueren notícia del delta del Ganges que anomenaven Gangaridai. Diversos estats antics s'hi desenvoluparen, localment o com a part d'imperis extensos, mentre l'hinduisme i el budisme competien.

Al segle XII mercaders àrabs i missioners sufís hi introdueixen l'islam, que anirà estenent-se fins a esdevenir prevalent. En aquella època el territori era prou pròsper i al segle XIV el soldanat de Bengala es declararà independent del soldanat de Delhi.

El segle XVI l'imperi Mogol fa de Bengala una de les seves províncies.Els mercaders portuguesos comencen a visitar Bengala al 1517, i la influència dels europeus anirà creixent, entrant els francesos i els anglesos en competència. Mentrestant l'imperi indi dels Maratha superarà els Mogol, fent la guitza al Nawab de Bengala, que els haurà de pagar tribut. Al 1757 els francesos, aliats amb el Nawab, perden la batalla de Plassey contra els britànics de la Companyia de les Índies Occidentals, els quals estableixen el seu control sobre la regió de Bengala.Durant un segle els Mogol i els Maratha es van empobrint, mentre la Companyia de les Índies Occidentals es va enriquint. Al 1857 s'inicia un motí dels sepoy (soldats indis), que es neguen a usar municions contenint greixos animals, car les havien de mossegar contravenint els seus principis religiosos. El motí degenera en una revolta a tot el subcontinent contra els anglesos. Finalment la corona britànica derrota els revoltats i s'estableix substituint la Companyia de les Índies Occidentals, essent la Reina Victòria nomenada Emperadriu de l'Índia.

Mentre l'Índia seguia perseguint la independència, esforç al que els bengalís no eren aliens, a Bengala hi havia dificultats entre hinduistes i musulmans. Quan gràcies a la tossuderia dels nacionalistes i el lideratge de Mahatmas Ghandi el Regne Unit concedeix la independència el 1947, Bengala es va dividir seguint les diferències religioses i l'est musulmà va passar a formar part del Pakistan.

Malgrat que el pes demogràfic i econòmic dels dos territoris pakistanesos era equilibrat, les elits dirigents a Bangla Desh eren del Pakistan occidental. Des dels inicis el govern central va provar d'imposar per força l'urdú com a únic idioma oficial, la qual cosa va enravenar els bengalís, que s'hi oposaren en massa. El moviment estudiantil va liderar les protestes populars organitzant amb èxit manifestacions i marxes massives fins que al 1952 el govern les va prohibir. Els estudiants de diverses escoles universitàries van desafiar la prohibició el 21 de febrer de 1952 i la policia va respondre violentament acabant amb la vida d'unes desenes de joves. En record d'aquests fets la UNESCO va decidir el 1999 que el 21 de febrer seria anualment el dia internacional de la llengua materna.

La revolta es va estendre a partir de la matança, fins que al 1956 el govern es va veure obligat a cedir i acceptar el Bengalí com a idioma oficial. Tanmateix, aquesta lluita va afermar el nacionalisme bengalí, que descontent amb polítiques econòmiques i culturals, va seguir fent la guitza al govern durant els anys seixanta. La guerra Indo-Pakistanesa pel caixmir del 1965 no va afectar directament Bangla Desh car, malgrat que alguns atacs pakistanesos foren llençats des d'aquest territori, els indis no hi respongueren, tot i la precarietat exagerada de mitjans militars destinats a la defensa del territori.

De fet, Bangla Desh va contribuir econòmicament a l'esforç del conflicte amb una gran desproporció amb els recursos que es dedicaren a la seva defensa, la qual cosa fou indici de la poca importància que els pakistanesos donaven a Bengala. Mentrestant, la Lliga Awami presidida pel xeic Mujibur Rahman es va consolidar com la formació política principal, amb un programa autonomista. El xeic Mujibur fou empresonat al 1966, però una incontrolable revolta popular va obligar les autoritats a deixar-lo anar el 1969.Al 1970 dos fets augmenten considerablement el descontentament popular. En primer lloc, un tifó va assolar el país causant la mort de mig milió de persones, i la resposta del govern fou considerada molt fluixa i ineficient. En segon lloc, havent guanyat la Lliga Awami les eleccions pakistaneses, els fou impedit formar govern. Mentre el govern pakistanès presidit per Yahya Khan simulava converses amb el xeic Mujibur, preparava en secret una acció de repressió brutal contra els bengalís, la operació Searchlight.

Es diu que el President Yahya Khan va dir “mateu-ne tres milions, i la resta menjaran de les nostres mans” el febrer de 1971.La operació es va llançar el vespre del 25 de març de 1971. Aquella matinada, forçat per la situació, el xeic Mujibur va declarar la independència amb les següents paraules: “Avui Bangla Desh és un país independent i sobirà. El dijous a la nit, les forces armades del Pakistan occidental han atacat de sobte les casernes a Razarbagh i el quarter general dels “East Pakistan Rifles” de Pilkhana a Dhaka. Molts innocents i persones desarmades han estat assassinats a Dhaka i altres ciutats de Bangla Desh. S'estan produint enfrontaments violents entre els E.P.R. i la policia per una banda, i les forces armades de Pakistan a l'altra. Els bengalís estem lluitant contra l'enemic amb gran coratge per un Bangla Desh independent. Que Al·là ens ajudi en la nostra lluita per la llibertat. Que Bangla Desh aconsegueixi la victòria!”

Certament l'atac pakistanès estava dissenyat per massacrar la població civil, especialment les elits bengalís. Una xifra discutida però en tot cas enorme de víctimes mortals es va sumar al desplaçament de deu milions de fugitius cap a l'Índia. Centenars de milers de dones a partir dels vuit anys d'edat foren violades, i es calcula que d'aquestes violacions en van néixer vint-i-cinc mil nens. L'infame general Tikka, conegut com el carnisser de Bengala, practicava la política de terra cremanda, les seves ordres foren clares “Vull la terra, no la gent”. El pakistanesos però no esperaven la ferotge resistència bengalí, que es va organitzar al voltant de la guerrilla Mukti Bahini, formada per bengalís que havien servit a les forces pakistaneses i civils armats. Cap a mitjans d'abril el govern provisional i l'exercit d'alliberament de Bangla Desh ja s'havien organitzat. Els indis estaven embolicats amb altres conflictes però ajudaren als Mukti Bahini amb armament i suport logístic, i reclamaren infructuosament suport internacional contra el genocidi. El comandament bengalí, en desacord amb els aliats indis, havia organitzat dos tipus de resistència. Per una banda les forces convencionals ocuparien les àrees residencials mentre les guerrilles farien la guitza arreu, obligant els pakistanesos a escampar les seves forces pel territori en grups reduïts, fent més fàcil atacar-les.

Al desembre de 1971 els pakistanesos van llençar un atac aeri preventiu sobre l'Índia, i els darrers enviaren les seves tropes en resposta. Els pakistanesos no van poder assumir tots els fronts oberts, i es van rendir el 16 de desembre. Noranta-tres mil soldats pakistanesos foren fets presoners i se'ls va repatriar al cap d'uns mesos. La constitució de Bangla Desh fou aprovada al desembre de l'any següent, i va entrar en vigor en el primer aniversari de la victòria, el 16 de desembre de 1972.

A la matinada del dia vint-i-sis de març de 1971, en mig de una operació militar iniciada poques hores abans pel govern pakistanès contra la població civil bengalí, el xeic Mujibur Rahman va proclamar la independència de Bangla Desh.Hi ha evidències de civilitzacions a l'àrea de Bengala ja fa quatre-mil anys, quan s'hi assentaren pobles de diversos orígens, dravídics, indo-aris, tibeto-burmesos i austroasiàtics. Grecs i romans tingueren notícia del delta del Ganges que anomenaven Gangaridai. Diversos estats antics s'hi desenvoluparen, localment o com a part d'imperis extensos, mentre l'hinduisme i el budisme competien.

Al segle XII mercaders àrabs i missioners sufís hi introdueixen l'islam, que anirà estenent-se fins a esdevenir prevalent. En aquella època el territori era prou pròsper i al segle XIV el soldanat de Bengala es declararà independent del soldanat de Delhi. El segle XVI l'imperi Mogol fa de Bengala una de les seves províncies.Els mercaders portuguesos comencen a visitar Bengala al 1517, i la influència dels europeus anirà creixent, entrant els francesos i els anglesos en competència. Mentrestant l'imperi indi dels Maratha superarà els Mogol, fent la guitza al Nawab de Bengala, que els haurà de pagar tribut. Al 1757 els francesos, aliats amb el Nawab, perden la batalla de Plassey contra els britànics de la Companyia de les Índies Occidentals, els quals estableixen el seu control sobre la regió de Bengala.

Durant un segle els Mogol i els Maratha es van empobrint, mentre la Companyia de les Índies Occidentals es va enriquint. Al 1857 s'inicia un motí dels sepoy (soldats indis), que es neguen a usar municions contenint greixos animals, car les havien de mossegar contravenint els seus principis religiosos. El motí degenera en una revolta a tot el subcontinent contra els anglesos. Finalment la corona britànica derrota els revoltats i s'estableix substituint la Companyia de les Índies Occidentals, essent la Reina Victòria nomenada Emperadriu de l'Índia.Mentre l'Índia seguia perseguint la independència, esforç al que els bengalís no eren aliens, a Bengala hi havia dificultats entre hinduistes i musulmans. Quan gràcies a la tossuderia dels nacionalistes i el lideratge de Mahatmas Ghandi el Regne Unit concedeix la independència el 1947, Bengala es va dividir seguint les diferències religioses i l'est musulmà va passar a formar part del Pakistan.Malgrat que el pes demogràfic i econòmic dels dos territoris pakistanesos era equilibrat, les elits dirigents a Bangla Desh eren del Pakistan occidental.

Des dels inicis el govern central va provar d'imposar per força l'urdú com a únic idioma oficial, la qual cosa va enravenar els bengalís, que s'hi oposaren en massa. El moviment estudiantil va liderar les protestes populars organitzant amb èxit manifestacions i marxes massives fins que al 1952 el govern les va prohibir. Els estudiants de diverses escoles universitàries van desafiar la prohibició el 21 de febrer de 1952 i la policia va respondre violentament acabant amb la vida d'unes desenes de joves. En record d'aquests fets la UNESCO va decidir el 1999 que el 21 de febrer seria anualment el dia internacional de la llengua materna.

La revolta es va estendre a partir de la matança, fins que al 1956 el govern es va veure obligat a cedir i acceptar el Bengalí com a idioma oficial. Tanmateix, aquesta lluita va afermar el nacionalisme bengalí, que descontent amb polítiques econòmiques i culturals, va seguir fent la guitza al govern durant els anys seixanta. La guerra Indo-Pakistanesa pel caixmir del 1965 no va afectar directament Bangla Desh car, malgrat que alguns atacs pakistanesos foren llençats des d'aquest territori, els indis no hi respongueren, tot i la precarietat exagerada de mitjans militars destinats a la defensa del territori.

De fet, Bangla Desh va contribuir econòmicament a l'esforç del conflicte amb una gran desproporció amb els recursos que es dedicaren a la seva defensa, la qual cosa fou indici de la poca importància que els pakistanesos donaven a Bengala. Mentrestant, la Lliga Awami presidida pel xeic Mujibur Rahman es va consolidar com la formació política principal, amb un programa autonomista. El xeic Mujibur fou empresonat al 1966, però una incontrolable revolta popular va obligar les autoritats a deixar-lo anar el 1969.Al 1970 dos fets augmenten considerablement el descontentament popular. En primer lloc, un tifó va assolar el país causant la mort de mig milió de persones, i la resposta del govern fou considerada molt fluixa i ineficient. En segon lloc, havent guanyat la Lliga Awami les eleccions pakistaneses, els fou impedit formar govern. Mentre el govern pakistanès presidit per Yahya Khan simulava converses amb el xeic Mujibur, preparava en secret una acció de repressió brutal contra els bengalís, la operació Searchlight. Es diu que el President Yahya Khan va dir “mateu-ne tres milions, i la resta menjaran de les nostres mans” el febrer de 1971.

La operació es va llançar el vespre del 25 de març de 1971. Aquella matinada, forçat per la situació, el xeic Mujibur va declarar la independència amb les següents paraules: “Avui Bangla Desh és un país independent i sobirà. El dijous a la nit, les forces armades del Pakistan occidental han atacat de sobte les casernes a Razarbagh i el quarter general dels “East Pakistan Rifles” de Pilkhana a Dhaka. Molts innocents i persones desarmades han estat assassinats a Dhaka i altres ciutats de Bangla Desh. S'estan produint enfrontaments violents entre els E.P.R. i la policia per una banda, i les forces armades de Pakistan a l'altra. Els bengalís estem lluitant contra l'enemic amb gran coratge per un Bangla Desh independent. Que Al·là ens ajudi en la nostra lluita per la llibertat. Que Bangla Desh aconsegueixi la victòria!”

Certament l'atac pakistanès estava dissenyat per massacrar la població civil, especialment les elits bengalís. Una xifra discutida però en tot cas enorme de víctimes mortals es va sumar al desplaçament de deu milions de fugitius cap a l'Índia. Centenars de milers de dones a partir dels vuit anys d'edat foren violades, i es calcula que d'aquestes violacions en van néixer vint-i-cinc mil nens. L'infame general Tikka, conegut com el carnisser de Bengala, practicava la política de terra cremanda, les seves ordres foren clares “Vull la terra, no la gent”. 

El pakistanesos però no esperaven la ferotge resistència bengalí, que es va organitzar al voltant de la guerrilla Mukti Bahini, formada per bengalís que havien servit a les forces pakistaneses i civils armats. Cap a mitjans d'abril el govern provisional i l'exercit d'alliberament de Bangla Desh ja s'havien organitzat. Els indis estaven embolicats amb altres conflictes però ajudaren als Mukti Bahini amb armament i suport logístic, i reclamaren infructuosament suport internacional contra el genocidi. El comandament bengalí, en desacord amb els aliats indis, havia organitzat dos tipus de resistència. Per una banda les forces convencionals ocuparien les àrees residencials mentre les guerrilles farien la guitza arreu, obligant els pakistanesos a escampar les seves forces pel territori en grups reduïts, fent més fàcil atacar-les.

Al desembre de 1971 els pakistanesos van llençar un atac aeri preventiu sobre l'Índia, i els darrers enviaren les seves tropes en resposta. Els pakistanesos no van poder assumir tots els fronts oberts, i es van rendir el 16 de desembre. Noranta-tres mil soldats pakistanesos foren fets presoners i se'ls va repatriar al cap d'uns mesos. La constitució de Bangla Desh fou aprovada al desembre de l'any següent, i va entrar en vigor en el primer aniversari de la victòria, el 16 de desembre de 1972.

2.852 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament