La independència al món (41). Grècia

La independència al món (41). Grècia

Tal dia com avui, vint-i-cinc de març de 1821, el bisbe ortodox Germanos III, metropolità de Patras, va beneir la bandera de Grècia al monestir d'Agia Lavra, i va proclamar l'alçament nacional contra els otomans, fet que és commemorat com la declaració d'independència de Grècia.

Grècia fou el lloc on es desenvolupà primerament la civilització a Europa, i ha tingut un impacte enorme en allò que anomenem la civilització occidental. La democràcia i les ciències polítiques, la filosofia i la literatura occidentals incloent les formes teatrals de la tragèdia i la comèdia, els principis científics i matemàtics que fem servir actualment son hereus d'aquells grecs. Fins i tot la historiografia, el registre escrit de la Història que permet escriure aquesta sèrie d'articles, es desenvolupà a la Grècia clàssica.

El territori fou poblat durant el Neolític, quan hi havia vil·les fortificades de diversos milers d'habitants, més tard des d'Anatòlia va arribar la cultura del bronze. Del nord-es entraren els proto-indo-europeus micènics que introduïren la llegua grega cap al 2100 AC, estenent-se pel territori i integrant-se pacíficament amb els pobladors previs, excepte a l'illa de creta, on ja estava plenament desenvolupada una civilització anterior, la cultura minoica. D'aquesta els micènics adoptaren diversos trets, incloent l'escriptura lineal, que més tard es perdria.

Possiblement causada per la invasió de tribus que dominaven el ferro, que produïa armes més poderoses i era més abundant (cosa que permetia tenir més força a grups més petits), la cultura micènica va entrar en declivi, més o menys alhora que altres cultures del bronze com els hittites o els egipcis.

Al segle VII AC comença el període arcaic de l'antiga Grècia, en que es va re-aprendre l'escriptura dels fenicis i la nova civilització s'estén pel mediterrani i el mar negre. Als inicis hi va haver una gran influència assíria, important-ne la religió i la mitologia. A causa de la complexa orografia grega, amb valls i illes gairebé aïllades, es desenvoluparen les ciutats-estat anomenades polis (política significava: els afers de la “polis”). Malgrat que algunes ciutats eren vassalles, a vegades colònies d'altres, l'autoritat suprema de cada ciutat residia en aquella.

Les guerres pèrsiques, del 500 al 448 AC, liderades sobretot per Atenes i Esparta van marcar l'evolució de la civilització grega, amb notables fets històrics com les batalles de Marató i les Termòpiles. A causa d'aquesta guerra els atenencs van fundar la Lliga de Delos, al 477 BC, en la que diverses ciutats contribuïen amb soldats i vaixells a un exercit comú. Més endavant Atenes va permetre (i obligar) les ciutats petites a contribuir amb fons en lloc d'homes i materials.

La guerra contra els perses va concloure amb tracis, jònics o macedonis alliberats del jou persa, però fins i tot abans d'acabar-la la Lliga de Delos, liderada per Atenes, i la Lliga del Peloponès, liderada per Esparta, es van enfrontar guanyant els segons. La ciutat de Tebes, descontenta de l'hegemonia d'Esparta, hi va fer la guerra en contra guanyant-la i mantenint la supremacia durant un temps, però més endavant a causa d'un altre conflicte regional (amb la Fòcida) va demanar ajuda al Felip II de Macedònia. Aquest van unir els diversos estats en la Lliga de Corint i el seu successor Alexandre el Gran va conquerir l'antic enemic, l'Imperi Persa.

A la mort d'Alexandre es va inicia el període Hel·lènic. L'imperi es va dividir, i les ciutats es van revoltar contra Macedònia. El pes cultural es va desplaçar fora de la Grècia actual, essent les ciutats d'Alexandria i Antioquia grans referents d'aquell període. Mentrestant a l'oest Roma anava creixent i les ciutats gregues es barallaven entre elles. Felip V de Macedònia va tenir talent i força per acabar el conflicte entre Macedònia i les diverses lligues, unint la majoria de ciutats contra el rival romà, i aliant-se amb Cartago. Naturalment això el va assenyalar com enemic de Roma, i aquesta va acabar vencent Cartago. Al segle segon Roma es va girar contra Macedònia, els aliats de la qual van anar abandonant. Finalment Felip V fou vençut pel general romà Titus Qinctius Flaminius, però essent aques un gran admirador de la cultura grega, no va fer una destrossa. Felip V fou obligat a convertir-se en aliat de Roma i les polis excepte Rodes foren subjectes a una nova lliga que els romans controlaven.

Roma va conquerir el territori grec, però per contra la cultura grega va influir notablement Roma.

Les ciutats gregues van continuar regides per les seves pròpies autoritats, i els grecs lliures van aconseguir la ciutadania romana (igualtat de drets en la pràctica), amb la “Constitutio Antoniniana” de Caracalla al 212 DC. La ciutadania va permetre que la força de l'imperi es desplacés cap a l'est i quan aquest es va dividir al segle IV, col·lapsant-se la part occidental, l'imperi oriental va resistir liderat pels grecs.

En primer terme els bizantins varen lluitar per mantenir les fronteres i recuperar la part occidental de l'imperi, però cap al segle VII els seus nombrosos enemics, Perses, Lombards, Avars, Eslaus, Àrabs i Búlgars els van anar fent la guitza, sovint no només a la frontera, sinó també penetrant profundament i amenaçant la capital. Aquests atacs van anar transformant-se en establiments permanents de nacions hostils a les fronteres de l'imperi.

Malgrat perdre zones productores i reduir l'extensió, Grècia es va consolidar amb els cristianisme ortodox com a religió, amb una administració de grecs identificats amb la societat, mentre que l'idioma i la cultura es van fer més homogenis. A finals de segle XVIII l'imperi es va anar recuperant de les invasions, i cap a la meitat del segle IX els eslaus foren expulsats i els grecs de l'Àsia Menor i Sicília foren repatriats.

Fins al segle XII la regió va prosperar, gràcies a l'estabilitat de l'imperi i també al comerç amb Venècia, Egipte i els creuats de Terra Santa. Moltes ciutats clàssiques van revifar i van créixer durant aquest període, però també les zones rurals van avançar. L'arquitectura i l'art es van desenvolupar amb la construcció de nombroses esglésies i amb els mosaics bizantins.

Al 1204 es perd Constantinoble davant dels turcs i l'imperi és conquerit pels creuats llatins. S'estén el sistema feudal dividint i debilitant l'estat, que finalment cau en mans dels otomans al 1453. Sota els turcs, hi va haver dues migracions de grecs. D'una banda l'elit intel·lectual es va estendre per Europa, influint en el renaixement, de l'altre la gent de les ciutats va emigrar cap a zones rurals.

Els Otomans va establir un sistema de separació de grups religiosos que va cohesionar els grecs al voltant del cristianisme ortodox, havent-hi també grups cripto-cristians, públicament musulmans que practicaven el cristianisme en secret. Les condicions eren dures per als no- musulmans, amb taxes elevades i fins i tot havent de donar un de cada cinc fills, per a ser convertit a l'islam i servir a l'exercit turc en cas dels nois, o per ser concubines als harems en cas de les noies.

Al segle XVII l'imperi otomà atura la seva expansió militar amb el fracàs del setge de Viena, i a la pressió militar dels països cristians s'afegeix la degeneració del sistema, on s'estén la corrupció i la ineficiència. Paral·lelament al districte Phanar de Constantinoble, barri grec de la ciutat, neix el moviment dels Fanariotes, conscients del seu hel·lenisme i inspirats pels moviments nacionalistes i liberals europeus. Caterina II de Rússia, de fe ortodoxa, també estimulava el nacionalisme grec, esperant guanyar territoris del decadent imperi otomà, incloent Constantinoble que hagués garantit a la flota russa accés al Mediterrani.

Les guerres napoleòniques van afectar poc Grècia, excepte per un fet aïllat, quan Napoleó va prendre Venècia assumint també les illes jòniques que els venecians controlaven. Per primera vegada en segles, alguns grecs es governaren a ells mateixos gràcies a l'autonomia que tingueren com a dependència francesa. Un dels oficials a càrrec del govern de les illes, Ioannis Kapodistrias, seria més tard el primer cap d'estat de la Grècia independent.

A Europa es va estendre un moviment d'intel·lectuals amants de la cultura grega, el Filohel·lenisme, que mobilitzarien més endavant suports importants a la independència de Grècia. Durant tot el període otomà hi havia hagut revoltes puntuals. Però al 1814 es va formar a Odessa una organització secreta, la “Filiki Eteria” o “Societat dels Amics”, amb el suport econòmic de les comunitats gregues al Regne Unit i als Estats units i la complicitat dels filohel·lenistes. Rússia va nomenar ministre d'exteriors en Ioannis Kapodistrias, que fou reclutat per la societat com a líder de la revolta.

El vint-i-cinc de març de 1821, el bisbe ortodox Germanos de Patras va proclamar la independència, i diversos aixecaments van tenir lloc arreu del país. Gràcies a la sorpresa i la ineficiència del sistema otomà, els grecs varen alliberar ràpidament el Peloponès, on varen massacrar cruelment les poblacions turques i albaneses. Els turcs es van reorganitzar i van massacrar l'illa de Chios i altres poblacions, provocant el suport a la causa grega de França i Anglaterra, tot i que aquests sospitaven que darrera hi havia els russos buscant conquerir Constantinoble.

Els grecs caigueren ràpidament en conflictes interns que impediren formar un govern sòlid, i el conflicte es va allargar fins que al 1825 el soldà va enviar una flota per arrasar les illes del mar egeu i el Peloponès. L'atrocitat turca va obligar les potències europees a intervenir. Al 1827 les flotes britànica, francesa i russa, sense ordres directes dels seus governs, atacaren i destruïren la flota otomana a la batalla de Navarino, essent aquest el punt d'inflexió del conflicte.

Al 1828 els francesos desembarcaren al Peloponès per aturar les barbaritats turques i els grecs aconseguiren formar un govern sòlid, avançant tant com van poder fins que al 1829 les potències europees van forçar una conferència internacional en que es va reconèixer Grècia com estat independent, amb unes fronteres limitades. Grècia va seguir lluitant per recuperar territori fins al 1847, havent-hi grans moviments de població fins a configurar la Grècia actual.

Articles anteriors:

5.875 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament