La independència al món (40). Namíbia

La independència al món (40). Namíbia

Tal dia com avui, vint-i-u de març de 1990, Namíbia va esdevenir formalment independent de Sudàfrica.

Els primers pobladors del centre de Namíbia foren els boiximans San, caçadors recol·lectors que parlen una llengua de clics (grup Khoisan). Estudis genètics han demostrat que els San tenen el cromosoma Y (marca d'herència paterna) més diversificat, i per tant més antic. També el seu ADN mitocondrial (herència materna) és el més divers i antic de la humanitat. Alguns científics defensen que, malgrat el seu color de pell, molts dels seus trets facials i físics lliguen amb els caucàsics.

Al nord en canvi hi ha hagut des de l'antiguitat tribus de llinatge Bantú, com els Ovambo i Kavango, grangers, ramaders, pescadors i gent que treballava metalls. Al sud, fa dos mil anys si establiren altres tribus Nama i Khoi-khoi, que també parlen llengües Khoisan, i eren principalment ramaders.

El segle IX els Damara, ramaders de procedència desconeguda però també Khoisan, s'establiren a les pastures centrals. El segle XVII els ramaders bantus Herero, procedents de la regió dels grans llacs, entraren a Namíbia esclavitzant els San o desplaçant-los a terres ermes. A partir del segle XIX comencen a sentir-se a Namíbia els efectes de la colonització a la zona de Ciutat del Cap. En aquell territori els Boers van empènyer els pobles Khoisan cap al nord. Es va formar el grup del Oorlam, mestissos descendents de colons, Khoisan i els esclaus asiàtics que havien estat importats pels holandesos. Varen adoptar costums Boer i la seva llengua era un dialecte de l'Afrikaans, amb clics típics del Khoi. Dotats d'armes i cavalls, competiren amb els Nama i els derrotaren. Establiren un pacte amb els Nama, que en foren vassalls, a canvi de
defensar-los dels Herero. El seu lider Jonker Afrikaner fou reconegut com a Senyor i s'establí a Windhoek, llavors frontera amb els Herero. Aviat els Oorlams i els Herero toparen per les pastures, on també hi havia els Damara, que foren desplaçats pel conflicte. Els Oorlams acabaren prenent el control i els Herero en foren vassalls.

Darrere els Oorlams arribaren els Basters, fills de homes Boer i dones Nama, parlants d'Afrikans i culturalment propers als Boer. Fundaren la ciutat de Rehoboth i hi establiren una república lliure el 1872, la constitució de la qual especificava que el seu cap d'estat, el Kaptein, havia de ser escollit de forma directa, igual que els tres diputats del seu “parlament”. Mentrestant a la costa, a partir del 1485 els portuguesos s'hi havien anat aturant costa en els seus viatges d'exploració, però el desert va impedir que visitessin l'interior. Al 1793 el holandesos de Ciutat del Cap decideixen prendre el control de la badia de Walvis, car era l'únic port d'aigües fondes a la costa dels esquelets. Quan els britànics prenen Ciutat del Cap al 1797, també prenen la badia, però ni uns ni altres anaren cap a l'interior. Els assentaments colonials a Walvis tingueren una dimensió limitada.

Els primers europeus realment interessats en Namíbia foren els missioners, que començaren a operar a Namíbia des de Ciutat del Cap a partir de 1805. El 1811 fundaren la ciutat de Bethaine, on construïren una església que es manté actualment, i és l'edifici més antic del país.

Al 1883 un alemany anomenat Adolf Luderitz va comprar una petita part de la costa a un cabdill Nama per 10,000 marcs i 260 fusells. De seguida va anomenar el lloc cop el seu cognom. Creient que els britànics eren a punt d'establir-hi un protectorat, va convèncer el canceller Bismark de reclamar l'àrea, establint la Colònia Alemanya de l'Àfrica Occidental al 1884. Per virtut d'un tractat amb els anglesos, els alemanys incorporaren a la colònia una franja de terra al nord, anomenada Caprivi, que els permetia accés a Zàmbia i comunicació amb les colònies alemanyes a l'est d'Àfrica.

Ràpidament els alemanys entraren en conflicte amb els nadius, especialment els Nama dirigits pel cabdill Hendrik Witbooi, i Alemanya va enviar tropes a la colònia. Els Nama foren vençuts i amb l'arribada del governador Theodor Lutwein es va encetar una política més amable, però bosses aïllades de resistència van obligar els alemanys a formar un cos militar específic, la Schutztruppe. Es va promoure l'arribada de colons, als quals s'animava a prendre la terra als nadius i obligar-los a treballar en condicions properes a l'esclavatge.

Naturalment les tensions van escalar fins a la revolta de 1904, en la que els Herero, amb l'ajut dels Nama, van atacar granges remotes matant uns 150 alemanys. Es va culpabilitzar les polítiques amables de Lutwein de la situació i aquest fou reemplaçat per l'infame general Lothar von Trotha, que va aixafar la rebel·lió el 1905. I no només va vèncer, sinó que a més va expulsar els Herero al desert, on en gran nombre moririen de set, fam, o per beure aigua dels pous enverinats pels alemanys, que disparaven qualsevol home adult que s'acotés als pous sans. Es calcula que entre un 50% i un 70% dels Herero i un 50% dels Nama moriren a causa del conflicte. Tan gran fou la crueltat de von Throtha que els seus descendents es van disculpar formalment davant dels caps tribals Herero al 2007.

El descobriment de diamants el 1908 va accelerar l'arribada de colons, però en mig de la primera guerra mundial, Sud-àfrica, com a membre de la Commonwealth i aliada d'Anglaterra, va prendre la colònia el 1915. Al 1920 Sud-àfrica va rebre el mandat oficial de la Lliga de les Nacions sobre Namíbia, que els donava tot el poder legislatiu i executiu, però els encarregava vetllar pel benestar i el progrés dels habitants. Quan les Nacions Unides van succeir la Lliga de les Nacions el 1946, Sud-àfrica es va negar a substituir el mandat per un fideïcomís, que implicava molt més control internacional de la situació.

Sud-àfrica a anunciar que incorporava el territori, que va administrar com una província. Al 1959 els colons blancs de Windhoek decidiren expulsar els nadius, allunyant-los de la zona “blanca” de la capital. El partit polític SWANU, creat llavors, organitzà una sèrie de protestes el desembre d'aquell any, que van acabar amb onze manifestants morts a trets i quaranta-quatre ferits. L'hospital de Windhoek es va negar a tractar els ferits engegant-los a demanar tractament a les Nacions Unides.

Al 1960 es crea el SWAPO, un partit polític que buscarà la independència. En aquella dècada les potències europees van anar abandonant les seves colònies i pressió sobre Sud-àfrica pel cas de Namíbia es va incrementar. Al 1966, a petició de Etiòpia i Libèria, les Nacions Unides van revocar el mandat de Sud-àfrica sobre Namíbia. El SWAPO va crear la seva branca militar, l'exèrcit d'alliberament de Namíbia, que va iniciar una guerra de guerrilles. Al 1971 el Tribunal Penal Internacional va emetre una opinió consultiva, donant suport a l'autoritat de les Nacions Unides sobre el territori, i declarant il·legal la presència dels Sud-africans. Es va organitzar una vaga general que el 25% de la població (la pràctica totalitat dels obrers) va seguir. La guerra es va complicar per la coincidència d'altres conflictes a la regió, car Angola estava en guerra civil i els Sud-africans en guerra amb Angola per la definició de la frontera. A un costat els Sud-africans estaven aliats amb angolesos anti-comunistes, mentre que el moviment d'alliberament d'Angola estava aliat amb el SWAPO i rebia el suport de Cuba. Al 1975 es Sudafricans promogueren una conferència constitucional per mirar de resoldre internament el problema, però en varen excloure el SWAPO.

Al 1977 la pressió internacional va fer un salt i Canada, Alemanya, França, el Regne Unit i els Estats Units van formar un grup que, després de consultar amb tots els implicats, incloent països fronterers, va promoure la resolució 435 de les Nacions Unides l'any 1978, buscant una transició acceptable cap a la independència. Sud-àfrica la va acceptar inicialment, tot i que després va maniobrar per organitzar unes eleccions “a mida” pel seu compte, que el SWAPO va boicotejar. El grup occidental però estava atrapat en dues necessitats contradictòries, la descolonització de Namíbia i la necessitat d'aturar la influència cubana i soviètica a la veïna Angola. La situació va anar estancant-se fins la batalla de Cuito Cuanavale al sud d'Angola al 1887-1888. En aquella batalla tots els bàndols van declarar la seva victòria. L'objectiu Sud-àfrica fou protegir els seus aliats angolesos (UNITA) de l'atac comunista, per evitar que el SWAPO pogués fer servir el sud d'Angola com a base, i ho van aconseguir. L'UNITA pretenia resistir l'atac per sobreviure com a força política i ho va aconseguir. Els comunistes angolesos i els cubans pretenien destruir la força de l'UNITA per evitar que poguessin seguir avançant cap al nord amb suport Sud-africà i ho van aconseguir.

Al maig de 1988 Ronald Reagan i Mikhail Gorbatxov van pactar a Moscou que Cuba es retiraria d'Angola i el suport soviètic s'aturaria, mentre que Sud-àfrica es retiraria de Namíbia. Aquest acord es va signar per Angola, Cuba i Sud-àfrica al desembre. No sense dificultats pels incompliments d'uns i altres, durant el 1989 l'acord es va anar desenvolupant i el novembre de 1989 es van fer eleccions, que el SWAPO va guanyar.

El nou de febrer de 1990 l'assemblea constituent va donar el vist-i-plau a la constitució, i el vint-i-u de març es va proclamar la independència. A la cerimònia hi anaren moltes personalitats, entre ells el Secretari General de les Nacions Unides Javier Pérez de Cuellar, el President de Sud-àfrica Fraderik de Klerk, i Nelson Mandela, que havia sortit de la presó trenta-vuit dies abans. Namíbia ha esdevingut una democràcia parlamentària amb diverses formacions polítiques, tot i que el SWAPO n'és la més destacada. En els anys posteriors a la independència el govern va promoure la pau i la reconciliació nacional, proclamant l'amnistia dels combatents d'ambdós bàndols.

6.177 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament