La independència al món (39). Tunísia

La independència al món (39). Tunísia

Tal dia com avui, vint de març de 1956, Tunísia va aconseguir la independència de França.

Al començament de la història escrita, el nord d'Àfrica estava poblada per berbers, que havien importat mètodes agrícoles d'Egipte. Els fenicis varen establir bases a la costa, incloent la famosa Cartago, fundada el segle IX AC. Després d'una sèrie de guerres amb les ciutats-estat gregues a Sicília, Cartago es va alçar com la potència dominant al mediterrani occidental. Els cartaginesos eren politeistes i adoraven un panteó del qual n'eren deïtats principals Baal (Déu suprem) i Tanit (Deessa de la lluna).

Cartago va topar amb Roma, en les conegudes guerres púniques. En la segona d'aquestes, Aníbal gairebé va destruir la civilització romana, però no fent-ho va donar peu a que els romans dominessin i destruïssin Cartago el 146 AC. La zona va esdevenir un dels graners de Roma, proveint tant cereals com oli d'oliva. Al segle IV el bisbe berber Donatus Magnus va promoure una fórmula de cristianisme anomenada donatisme. Els segles V i VI veurien la invasió i el domini del germànics vàndals, però el territori fou recuperat per l'emperador bizantí Justinià I.

A la segona meitat del segle VII arribaren els àrabs musulmans, que construïren la mesquita de Kairouan, on es conserva hi ha el minaret més antic encara en peu. El segle IX la dinastia Aghlabid farà prosperar el territori construint sistemes d'irrigació. Els segueixen els fatimids, que en conquerir el Caire, deixen el control al la dinastia local dels zirids. Aquest governaven un territori que incloïa l'est d'Algèria i la Tripolitània, i va seguir prosperant en pau. Però els zirids abandonaran el xiisme i com a represàlia, els fatimids hi enviaran al segle XII la tribu rebel dels Banu Hilal. Aquests eren guerrers però estaven força endarrerits, derrotaren el zirids i el que fou pitjor, imposaren la seva forma de vida nòmada ramadera, devastant la pròspera agricultura establerta.

Un breu període de control dels normands des de Sicília s'acabarà amb la conquesta per part de la dinastia berber marroquina dels almohads, que acabaran amb els darrers cristians forçant-los a convertir-se o emigrar. El territori és administrat per governadors, però amb poc control, essent un període de freqüents revoltes i lluites dels locals amb incursors àrabs i turcs. Als inicis del segle XIII els almoravids des de Mallorca prendran el control de la zona per poc temps, i quan els almohads el recuperen nomenaran Walid Abu Hafs com a governador. El fill d'aquest es declararà independent dels almohads i fundarà la dinastia Hàfsida el 1230.

Les hàfsides comerciaren amb èxit amb Europa, però els espanyols els prendrien el control d'algunes viles costaneres als inicis del segle XVI. Entre el 1534 i el 1574 els otomans aniran conquerint territori als espanyols i als hàfsides, període en que s'estendrà la pirateria. Inicialment sota un governador, els turcs permetran més tard l'establiment de la dinastia dels beis husaynites, que arribaran a una situació d'independència virtual. Els atacs pirates als vaixells de la jove nació dels Estats Units provocarà que aquests creïn el departament de Marina, que farà la guitza als pirates fins a forçar-ne la desaparició. Sota els otomans, Tunísia perdrà definitivament Constantine a l'oest i Trípoli a l'est. A finals del segle XVIII i inicis del XIX la zona és castigada per la pesta i la fam. A finals de segle XIX l'imperi otomà prova de modernitzar-se, i els beis de Tunísia en copien la intenció. La primera constitució del món àrab es va proclamar a Tunísia el 1863. Però, faltats de recursos, els tunisians van haver de demanar diners a financers europeus. El deute va anar creixent fins a esdevenir ingovernable, i al 1869 Tunísia es declara en bancarrota. Una comissió financera internacional prendrà el control de l'economia.

Mentrestant, Rússia ataca els otomans i els venç en 1877. Al congrés de Berlin el 1878, Anglaterra ofereix ajut per atorgar Tunísia als francesos (que controlaven la veïna Algèria), a canvi del seu suport en el cas de Xipre. Els alemanys buscaven evitar una revenja francesa per la derrota patida per aquests a mans dels prussians, i s'hi van avenir fàcilment. Itàlia, amb molts colons a la zona, hi estava en contra, però no va tenir força per impedir-ho.

Els diplomàtics francesos varen provar de convèncer els seus diputats, poc interessats, d'ocupar Tunísia, sense sortir-se'n. Però al 1880 una sèrie d'incidents comercials entre italians, britànics i el bei van anar perjudicant els interessos dels francesos, que finalment es van decidir. Només calia una excusa que forcés l'ocupació, i al 1881 la tribu tunisiana dels Khroumir va fer una ràtzia a Algèria que va provocar diverses morts. Els francesos van enviar 36.000 soldats, i el bei es va haver d'avenir a firmar el “Tractat de Le Bardo”. Sota aquest Tunísia era un protectorat, no una colònia com Algèria, i el bei mantenia el lloc. A la pràctica però, els francesos van prendre el control total del govern i estimularen l'arribada de colons francesos concedint-los grans avantatges, en detriment de la població local. Aquests fets van consolidar el nacionalisme tunisià. Tanmateix, França es va responsabilitzar de les obligacions financeres tunisianes.

Al 1920 es funda el Partit Constitucional Liberal, anomenat també “Destour” (traduït com a “Constitucional”), amb l'objectiu d'alliberar Tunísia dels francesos. Les elits dirigents del partit eren de la capital i estaven en edats madures, les joves de províncies aviat varen prendre una actitud més proactiva i el 1934 el partit sofreix una escissió, el Neo-Destour, que liderarà la lluita des de llavors.

Quan Alemanya venç França el 1940, molts tunisians se n'alegraren, però el líder Neo-Destour Habib Bourguiba no veia cap avantatge en canviar el govern francès per un d'italià o alemany, que podia ser igual o pitjor. El govern de Vichy va enviar l'almirall Jean Esteva a controlar Tunisia, i aquest va practicar una política de persecució del nacionalisme, arrestant diversos líders del Neo-Destour.

El bei Muhammad VII al-Munsif va provar d'aprofitar la presència de l'eix per avançar cap a la independència, però els aliats, en ocupar Tunisia al 1942, el va acusar de col·laboracionisme i el van deposar. Al 1945 els dos partits Destour es va unir amb altres moviments per reclamar més autonomia, i l'any següent el Neo-Destour fa el salt i opta directament per la independència. Tement el seu arrest, Bourguiba va fugir a Egipte, des d'on va reclamar la restitució de la sobirania i l'elecció d'una assemblea legislativa.

El govern francès va reaccionar amb to conciliador oferint-se a estudiar la opció de concedir més autonomia, en un futur sense definir però certament llunyà. Una reforma de l'administració concedint més poder als funcionaris locals va enravenar els colons francesos, però alhora va fer curt per a les aspiracions dels tunisians. Havent tornat el 1949, Bourguiba fou posat en arrest domiciliari del 1951 al 1954. Al 1952 hi va haver una vaga general que va derivar en enfrontaments violents entre francesos i tunisians. Un canvi de govern francès al 1954 va fer que la metròpoli prengués una posició més suau. A més, la derrota francesa a Indoxina i el clima de revolta a Algèria van forçar Paris a cedir, concedint més autonomia el 1955, i finalment revocant el tractat de “Le Bardo” el 20 de maig de 1956, reconeixent la independència de Tunísia. Bourguiba fou nomenat President de l'Assemblea Nacional Constituent.

El país fou regnat pel bei Muhammad VIII al-Amin fins que s'establí la república, el 25 de juliol de 1957.

5.832 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament