La independència al món (26). Nauru

La independència al món (26). Nauru

Tal dia com avui, 31 de gener de 1968, Nauru va aconseguir la independència d'Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit.

Diversos pobles micronesis i polinesis van arribar a Nauru fa més de 3000 anys, formant dotze tribus, avui representades en les dotze puntes de l'estel de la seva bandera. En aquella època els nauruans traçaven els seus llinatges seguint les línies maternes.

Sobrevivien de la pesca i el cultiu d'algunes plantes tropicals, també van desenvolupar l'aqüicultura adaptant espècies marines a les aigües, lleugerament salades, de la llacuna de Buada.

El primer contacte amb un vaixell balener es va donar al 1798. A partir de 1830, els baleners hi feien parades freqüents per proveir-se d'aigua dolça i menjar, a canvi d'alcohol i armes de foc. En aquella època era freqüent que alguns delinqüents fossin enrolats per força en els vaixell. Alguns d'aquests convictes desertaren a Nauru, esdevenint-ne els primers habitants occidentals.

Al 1878 una discussió sobre un assumpte d'etiqueta en un casament acaba en una baralla, en que un tret de pistola causa la mort d'un cap tribal. Hi havia hagut molts incidents abans entre les tribus (que practicaven el costum de la venjança), però la disponibilitat d'armes de foc i l'abús de l'alcohol va fer que aquest cop la situació degeneres en una guerra tribal, que costaria la vida 500 persones, un terç de la població en aquella època.

Els vaixells segueixen abastint-se a Nauru i un occidental anomenat Harris, integrat en una tribu, demana l'ajuda de militars i missioners per acabar amb el conflicte. Mentrestant, alguns alemanys hi havien establert cultius de coco per abastir-se de copra, però la guerra els perjudicava. Al cap de deu anys de guerra, també la població local desitja aturar la violència, malgrat la desconfiança entre tribus.

La combinació de circumstàncies provoca que els alemanys desembarquin el 1888, advertint els caps locals que els arrestarien tret que s'entreguessin armes i municions. El 3 d'octubre de 1888 la població va rendir 765 armes de foc i un miler bales, perdent el control de l'illa, però aturant definitivament la guerra. Els alemanys permeteren tanmateix el govern a càrrec de reis locals, amb un administrador colonial. Al 1900 es va detectar la presència de fosfats, i la primera exportació d'aquest material es va fer al 1907.

Poc després de l'esclat de la primera guerra mundial el 1914, soldats australians prenen pacíficament el control de l'illa, deixant-la sota administració britànica. Al 1920 Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit estableixen una administració comuna, confirmada per un mandat de la lliga de les nacions al 1923, i n'exploten els fosfats a través de la “British Phosphate Commission”.

Al 1940 la marina alemanya ataca l'illa malmetent l'infraestructura d'explotació dels fosfats. Els Japonesos fan un primer intent d'invasió al 1942, frustrat pels aliats. Però aquests decideixen abandonar, i abans de marxar sabotegen les poques infraestructures que havien resistit l'atac alemany, deixant només cinc civils australians. Així els japonesos ocupen l'illa sense resitència al segon intent. L'administració japonesa fou brutal amb els locals, però encara pitjor amb els treballadors xinesos de les mines. Juntament amb ma d'obra portada de Korea i el Japó, foren obligats a construir l'aeroport en un temps rècord. També van intentar recuperar la producció de fosfats, però no se'n van sortir.

Al Pacífic les forces imperials ja estaven reculant i els aliats avançaven, capturant les illes veïnes. Nauru era però molt difícil d'envair. L'única zona on es podia desembarcar estava ben defensada i l'illa era plena de coves deixades per la mineria de fosfats, perfectes per a la tradicional defensa suïcida japonesa. Per això els aliats van decidir no ocupar l'illa, i es van concentrar a bombardejar-la per destruir l'aeroport i impedir l'arribada de materials i reforços. Al Novembre de 1943 l'aeroport ja havia estat destruït, però des del desembre de 1943 fins al gener de 1945, l'illa fou bombardejada gairebé cada dia. Els cinc australians retinguts foren decapitats pels japonesos després del primer bombardeig.

Tant la població local com els invasors van haver de sobreviure de les escasses fruites i verdures que cultivaven i del poc que pescaven. La desnutrició va comportar l'extensió de malalties, tan entre ocupats com ocupants, enduent-se la pitjor part els treballadors xinesos, diversos dels quals va morir de fam.

Després de la rendició japonesa del 15 d'agost de 1945, Nauru es va rendir al setembre a tropes australianes. Aquestes van haver de protegir els japonesos mentre els evacuaven dels atacs dels nauruans, i sobretot dels xinesos.

El patiment sofert a mans dels japonesos, i el ressentiment contra australians, neozelandesos i britànics per haver-los abandonat amb tanta facilitat, van convèncer els nauruans de que necessitaven governar-se els mateixos. Al 1966 Nauru va aconseguir l'auto-govern. Després de treballar dos anys en la constitució, la independència es va aconseguir el 31 de gener de 1938, esdevenint en aquell moment la república més petita del món.

Seguidament, els nauruans van fer-se amb el control de l'explotació dels fosfats, que va fer del país el segon més pròsper d'Àsia (darrere només dels Emirats Àrabs Units) fins a primers del segle XXI.

nauru_2
1.882 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament