Jaume Ponsarnau: “La independència és la garantia per a la nostra supervivència i ara és possible, necessària i urgent”

Jaume Ponsarnau: “La independència és la garantia per a la nostra supervivència i ara és possible, necessària i urgent”
(Tàrrega, 30 de setembre de 2010)

Dijous 30 de setembre, a la sala de plens de l’ajuntament, Jaume Ponsarnau i Jaume Fernàndez, cap i cua de les llistes provisionals de Reagrupament independentista al Parlament de Catalunya per a les terres de Lleida, presenten el projecte polític de l’associació als ciutadans de Vilagrassa.

A la sala, en començar l’acte, inesperadament, fa acte de presència el doble del Toni Albà en caure el damàs de Reagrupament que tapava el retrat del Borbó.

Comença el parlament Jaume Ponsarnau: Aquesta associació que va crear Joan Carretero segueix unes tesis simples que és fonamenten, principalment, en dos pilars bàsics: (1) la independència de Catalunya; i (2) la regeneració democràtica de la política del nostre País sobre la base de la transparència, l’austeritat i una major eficàcia, amb unes lleis que en permetin un control estricte.

Som una associació de persones sense lligams partidistes ni polítics, perquè cap ideologia ens traurà de l’atzucac. Sense recursos no hi ha polítiques de cap tipus. Les nostres mancances i les nostres necessitats estan per sobre d’ideologies polítiques.

Som una associació de gent unida sobretot per un compromís ètic amb la política i pel desig de bona  justícia per al nostre país. La justícia que ens ve d’Espanya serà legal, però no justa. Som patriotes catalans i la nostra radicalitat és la llibertat i la defensa del dret de ser lliures com qualsevol poble normal del món.

Estem vivint un moment delicat pel país i no disposem d’eines per sortir-nos-en. No aspirem a seguir administrant la decadència ni la misèria. A les pròximes eleccions només tindrem dues alternatives essencials: o votar per seguir sotmesos a la constitución española o votar per la Constitució Catalana. La independència és la garantia per a la nostra supervivència i ara és possible, necessària i urgent.

Vam ser un estat. No ho oblidem mai. I Espanya ens van arravatar els nostres drets per la força. Mai ens han convençut ni ho han intentat. Espanya ha anat evolucionat des d’aleshores, i ara és un estat modern, present als organismes internacionals. S’agrada tal com és i no canviarà. Però nosaltres no tenim futur dins d’aquesta Espanya. Espanya no ens permet preservar la nostra identitat i les nostres estructures nacionals.

L’estatut no té ni present ni futur. L’hem de deixar reposar en pau, per dignitat. Mentre nosaltres batallem pel nostre país i només n’obtenim munts d’exemples de projectes pressupostats que es queden sense dotació econòmica i que no s’executen, a altres comunitats tenen estructures infrautilitzades sense barallar-s’hi gens.

Jaume Ponsarnau acaba citant Schopenhauer “Tota veritat travessa tres fases; és ridiculitzada; violentament confrontada i finalment és acceptada com autoevident ”. Estem a la segona fase, així que, Catalans, a treballar!

Jaume Fernàndez pren la paraula. Agraeix als veïns presents que hagin decidit venir a un acte polític. Demostra això la seva fe en uns moments en que la política desorienta i desencisa. Un exemple d’aquesta desorientació ha estat la vaga del dia 29. Una resposta antiga a un problema nou.

Nosaltres volem ser una resposta nova a un problema antic. Un problema que sovint hem volgut ignorar. Mentre l’economia anava trampejant amb el creixement urbanístic, mentre els ajuntaments tenien ingressos per atendre, fins i tot, el que altres administracions desatenien, i la roda anava girant, hem mirat cap a una altra banda . Els vells, però, ja pronosticaven la patacada. Deien que allò no es podia sostenir. Ara la roda ens esclafa. Jaume Fernàndez ho exemplaritza referint-se al poble del que és alcalde, Rosselló de Segrià, on en un any han passat de recaptar 400.000 euros en llicències d’obres a haver de retornar-ne 20.000.

Espanya ha passat d’una economia basada en un sistema agrari arcaic a una altra basada en el sector terciari i on l’economia productiva és una ficció. La revolució industrial els ha passat de llarg. España té una cultura econòmica basada en l’especulació on els models més ben valorats són els dels diners fets en obra pública a l’empara dels poders polítics.

A aquesta crisi espanyola que ens esclafa hi hem d’afegir una crisi mundial financera, i a més, una tercera crisi derivada del dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros (3.000 € per cap). Tornant a citar el seu poble de 3.000 habitants, a 3.000 euros per cap de mitjana pel dèficit, els correspondria 9 milions d’euros i el pressupost de l’ajuntament és de 2 milions. Aquests diners van a altres comunitats on els subvencionen allò que nosaltres ens hem de pagar. Sota quina ideologia algú pot argumentar que li està bé prescindir d’aquests recursos

Per sortir de la crisi cal diners i competències. Amb les competències que tenim ara, al parlament només es pot debatre sobre el sexe dels àngels o dels toros. Per poder debatre i decidir sobre els afers cabdals ens cal ser un estat.

Reagrupament no es presenta a les eleccions per governar una Catalunya autonòmica. El nostre compromís és estar a l’oposició fins que una majoria de forces polítiques entenguin que la via que hem de prendre és la de la independència. Un altre compromís és el de dissoldre’ns així que assolim la independència. Però, mentre això no arriba, farem una oposició constructiva. No col·laborarem amb l’engany de la coalició dels perdedors. No podem permetre passar més vergonya amb una tercera edició del tripartit. Afavorirem que governi el partit que hagi votat majoritàriament el poble, però el marcarem de prop.

Per bons gestors que siguin els que governin, però. es trobaran un panorama dessolador. Ni el millor pilot de Fórmula 1 podria fer un paper digne amb una tartana.

La via és la independència. La resta de vies són vies mortes, carrerons sense sortida. O algú s’ho creu que l’Espanya catatònica en fallida tècnica donarà ni un cèntim del nostre dèficit? Madrid defensarà els seus interessos. Catalans, nosaltres n’hem de defensar els nostres.

Estem en un moment històric. El vent ens va a favor, però cal que despleguem la vela. No som ni a Rússia ni a Xina ni a cap altre realitat tirànica. Som a una Unió Europea que és un oasi de democràcia en un món salvatge. Som ciutadans europeus i no serà permesa una massacre al nostre país, ni tan sols cap amenaça. Hem de perdre les pors del passat.

A Reagrupament no inventem res. Les nostres propostes es fonamenten en l’observació i en la investigació. Hi ha dues maneres d’esdevenir un nou estat dins el món democràtic. Una és la del referèndum als països on la maduresa i el bagatge democràtic ho permeten. A Espanya, tot i la llei de consultes que va aprovar el parlament, hi ha una llei orgànica de rang superior que controla les consultes. Això és possible al Regne Unit, o al Canadà... Algú s’ho creu, amb el soroll que va generar la consulta no vinculant d’Arenys, que Espanya ens permetrà convocar un referèndum vinculant ?

L’altra via és la declaració unilateral d’independència. És la via que van usar Noruega, Montenegro o Kòsovo i que el tribunal internacional de La Haia va ratificar com a vàlida jurídicament. Un cop assolida una majoria parlamentària de partits que durant la campanya electoral, sense enganys, hagin expressat clarament la seva intenció de proclamar la independència, caldrà convocar els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos (CNN, BBC...) i als estats democràtics de més rellevància i es procedeix a l’acte de sobirania. A partir d’aquí, superem per elevació la legalitat espanyola i ens posem en mans de la legalitat internacional. Sota el seu auspici, aquest procés seguirà el tractat aprovat a la convenció de Viena de 1977 sobre el divorci dels estats i la separació de bens. En un termini, que va dels sis mesos al dos anys, s’ha de convocar un referèndum de ratificació popular de la decisió presa pel Parlament, on el govern interí s’abocarà a demanar el sí. Amb una majoria parlamentària independentista i un govern esmerçant tot el seu potencial, el referèndum, en aquestes circumstàncies, està guanyat.

Cal, doncs, fer una crida nacional envers els catalans despistats i vers els espantats. Només depèn de nosaltres ser un estat o una regió.

En acabar l’acte, previ al torn obert de paraula, s’ofereix als assistents poder contribuir econòmicament amb la campanya electoral. El nostre compromís és acabar la campanya amb un deute nul, perquè no volem quedar atrapats pel sistema. Els polítics captius no ens portaran enlloc. Només els polítics lliures ens portaran a la independència.

Preguntats els ponents pel règim de pensions en el cas d’esdevenir independents, es respon que a l’estat espanyol no hi ha un fons de reserva. Del que paguem de la quota de seguretat social, el 30 % se’n va a pagar les pensions de les espanyes. El problema el tindrien els espanyols.

6.811 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament