"Unitats de xoc". Sinceritat, compromís i humanitat enmig de la guerra

Pere Calders. "Unitats de xoc". Prefaci de Carles Riba i il·lustracions d’Enric Cluselles. Edicions 62, Barcelona: 1983 [1938]
"Unitats de xoc". Sinceritat, compromís i humanitat enmig de la guerra

Les commemoracions de fets històrics ens empenyen a la (re)lectura d’obres literàries que hi estan lligades. Per això, amb motiu del 75è aniversari de la "guerra del desastre nacional" -com el bon amic Quim Torra anomena la guerra de 1936-1939-, els proposo Unitats de xoc , llibre que Pere Calders va publicar l’any 1938.

Sovint ha estat considerada una obra menor de l’autor, però és un llibre molt valuós i de gran qualitat literària, que conté també molts elements de la millor prosa de Calders, sense excloure’n l’humor i la ironia. És una crònica molt personal de les experiències del mateix autor, que fou mobilitzat al cos de carrabiners de l’exèrcit republicà i va viure de molt a prop la cruenta batalla de Terol. Escrit en primera persona, expressa el punt de vista del “soldat”, del “carrabiner”, Pere Calders, i el seu grup de companys. Això fa que resulti alhora una obra molt rica en l’anècdota menuda.

Com diu Carles Riba, “en certa manera el llibre no comença ni acaba; el narrador i els seus companys simplement es troben dins la guerra”. Per això, a partir de la microhistòria que conté, el relat toca gairebé tots els temes que caracteritzen aquesta guerra: l’absurd d’uns civils forçats a combatre, la necessitat de defensar una causa de justícia, la companyonia entre el grup de combatents, l’enyorança de la llar, la noblesa dels voluntaris de les brigades internacionals, la duresa de l’enemic, el paper galdós d’alguns observadors estrangers, l’ajut que la Itàlia feixista prestava a Franco, etc.

L’humor caldersià no n'és absent i ja es posa de manifest des de bon començament, com quan descriu els carrabiners: “Ningú no pensava fer-se carrabiner, perquè els carrabiners no es feien, naixien, i quan naixien tenien sempre uns cinquanta anys d’edat. La gent passava per llur costat i no els veia, i si els veia, era per a trobar que no valia la pena de mirar-los.” (p. 16) També resulta hilarant l’aspecte gens militar del grup de carrabiners de l'escriptor, molt previnguts del fred de Terol: “Jo porto un doble joc de roba interior, dues samarretes de punt, una caçadora de llana i l’abric. A més, dos pantalons i a cada peu, cinc mitjons; a vegades, si tinc picor en alguna part del meu cos, no en trec res de gratar-me, perquè el gruix de la roba em protegeix la pell.” (p. 117) Quan un general insinua que una nevada seria útil per a l’ofensiva, el narrador ho defuig: “Ens vénen ganes de dir: 'Escolteu, general: no us podríeu arreglar de manera que poguéssim prescindir de la nevada?' De fet, un general té molts recursos.” (p. 122)

Unitats de xoc és un llibre idoni per entendre la guerra del 36-39 i en general qualsevol guerra. Si fóssim un país normal, sense haver de viure sotmesos als designis de personatges detestables com el ministre Wert, aquest llibre seria lectura obligatòria a l’ensenyament secundari per a l’assignatura d’història. Al capdavall, la guerra és sempre guerra, i la humanitat no n’aprèn. Calders lamenta que el record de la Primera Guerra Mundial no servís de res (i, de fet, tampoc no serviria per prevenir la Segona Guerra Mundial), atès que “a desgrat que cada una de les estampes bèl·liques que veiem ens evoqui el color i el contingut dels escenaris guerrers del 1914 tal com els imaginem, per a nosaltres aquella guerra estava arrapada a la història i ens semblava tan allunyada, en possibilitats de repetició, com les matances de cristians o les campanyes napoleòniques.” (p. 87)

Dins el conjunt de l’obra caldersiana, potser el que resulta singular d’aquest llibre és el dramatisme que adquireix el to de la narració en determinats moments: “He recollit, a uns cent metres d’un dels forats de les bombes, un nen ferit. Deu tenir uns dos anys d’edat; la metralla li ha arrencat una cama, les restes de la qual qui sap on han anat parar. El nen no plora, ni crida. L’he trobat amb una taronja a mig menjar estreta contra el pit, i m’ha mirat amb uns ulls esbatanats. Quina mirada, Senyor!” (101). Aquest to és plenament justificat pels fets narrats i l’autor té cura d’evitar el sentimentalisme a partir d’un relat, honest i sincer, molt humà. Llegit avui, el que ens sorprèn és un cert optimisme en el desenllaç final, però Calders defugia fer-ne una revisió. Així, a l’epíleg redactat el 1983 explica: “no tracto pas de justificar res, entre altres raons perquè el passat no es pot canviar. A vegades, en el transcurs d’entrevistes al·ludeixen la meva condició d’ex-combatent per la República, i sempre responc que només vaig ésser soldat, amb el pensament i el cor posats en Catalunya.”

6.632 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament