Tot Walt Whitman en llengua catalana

Walt Whitman, 'Fulles d’herba', Traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Edicions de 1984, 2014
Walt Whitman

En aquesta secció, que no deu arribar a llegir ningú, no he comentat mai poesia. Avui he de fer una excepció perquè hi ha hagut una gran notícia al món editorial català: la traducció íntegra de Leaves of Grass de Walt Whitman. Em sap greu no començar amb un poeta català, però en l'any que som espero poder tenir ocasió de comentar part de l'obra de Joan Vinyoli.

La publicació és a càrrec d'Edicions de 1984, cosa que mostra la importància estratègica de les petites i mitjanes empreses del sector per a la supervivència de la llengua i cultura del nostre país. La veritat és que darrerament val la pena comprar llibres de les petites editorials independents. El llibre és oportuníssim perquè l'any vinent farà 150 anys de l'assassinat del president Abraham Lincoln, a qui Whitman, contemporàniament, va dedicar cèlebres elegies, realment belles. A més, l’obra del poeta nord-americà, amb nombrosos poemes dedicats a la democràcia, també escau al moment que viu Catalunya.

De Whitman, en coneixia la versió que Miquel Desclot i Agustí Bartra van fer dels poemes de "Cant de mi mateix", que conté algunes de les seves millors pàgines: "Però alerta, jo no dono conferències ni almoinetes, quan jo dono em dono a mi mateix". La nova traducció és del poeta Jaume C. Pons Alorda, a qui val molt la pena escoltar recitant Whitman (https://www.youtube.com/watch?v=-CEL21Jy9ZY ). La traducció és excel·lent i sorprèn per la no-elisió sistemàtica del pronom de primera persona, "jo". És una opció arriscada que es distancia, per exemple, de l'adoptada per Desclot i Bartra, però serveix per remarcar la poderosa veu subjectiva del poeta que caracteritza Whitman. Resulta molt encertat i, a més, amb l'expressió del pronom també obté un efecte anafòric fidel a l’original, de gran eficàcia: "Jo bec hidromel dins de cranis, jo admiro els Xastres i els Vedes, jo respecto l'Alcorà".

Whitman és un poeta abrandat i sensible; patriota i universal; còsmic i microscòpic; narcisista i humanista; enamorat de la vida i de la mort; apassionat de la naturalesa i de les ciutats i les obres d'enginyeria…És un poeta total, de vegades excessiu, que recorda que “una fulla d’herba no és menys que la jornada laboral dels astres”. Traslladat a la nostra cultura, no és fàcil trobar-ne cap de nostre que s'hi assembli, però sí que té un paper equivalent als EUA al que aquí n'hem dit "poeta nacional". Em fa pensar no pas en un de sol, sinó en diversos poetes nostres alhora. Hi trobem ressons de la grandiositat èpica de Verdaguer, del panteisme de Maragall, de l'historicisme de Guimerà, de la sensualitat i la rebel·lia de Salvat Papasseit...

Avui, al segle XXI a Catalunya, Walt Whitman, escriptor del segle XIX que testimonia la construcció d'una nació, fa de bon llegir. Amb Whitman —sense que prengui mal cap capità nostre—, els catalans volem poder dir aviat que "la nau ha superat tots els esculls, hem guanyat el premi que anhelàvem".

7.693 lectures

Comentaris (1)

gràcies Sr. Whitman
Excel·lent llibre.
És per tenir-lo a la tauleta de nit i sucar-hi pa de tant en tant.

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament