Requejo: “Cal aconseguir que la unitat d’acció entre els partits catalanistes respongui a un full de ruta secessionista clar”

“L’independentisme més que un sentiment és un posicionament polític en unes circumstàncies concretes”
Ferran Requejo amb Rut Carandell, durant un acte de Reagrupament l'octubre del 2010

Ferran Requejo Coll (Barcelona, 1951), és catedràtic de Ciència  Política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF, Barcelona), llicenciat en Filosofia i en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i en Enginyeria Industrial superior per la Universitat Politècnica de Catalunya. És autor de diversos llibres i articles de premsa, especialment en l’àmbit de les teories de la democràcia, el liberalisme polític de la segona postguerra, el federalisme i les societats plurinacionals, la multiculturalitat i les democràcies liberals, les teories de la justícia socioeconòmica i la filosofia política. Ha estat membre del comité executiu de l’European Consortium for Political Research, i del Comparative Federalism Research Committee (IPSA), i ha rebut el Rudolf Wildenmann Prize europeu d’investigació (1997), el premi AECPA al millor llibre (2006), i el Premi Ramon Trias Fargas d’assaig (2002). És director de Grup de Recerca de Teoria Política i del Grup de Recerca en Ciència Política (UPF). Ha estat també mebre de la Junta Electoral Central (JEC, 2004-2008)

Aquests darrers anys hem pogut veure un increment del que en podríem dir “sentiment independentista” en les enquestes oficials. Quines creieu que en són les causes?

L’independentisme més que un sentiment és un posicionament polític en unes circumstancies concretes d’un context específic. Es dóna, preferentment, en contextos de caire nacional. En el cas de Catalunya, el punt de gir ha estat el “fracàs” del nou Estatut, especialment després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (2010). El TC trenca les ambiguïtats de la Constitució del 1978 i estableix un marc jurídic molt hostil amb el reconeixement de Catalunya com a realitat nacional diferenciada i amb el seu autogovern –políticament degradat, econòmicament ofegat i jurídicament molt mal protegit. Darrere de les interpretacions de la sentència del TC hi ha una clara voluntat política de dissoldre la personalitat nacional catalana. No és un tema nou, però ho són les decisions concretes i la claredat del llenguatge –impregnat d’un fort contingut jacobí, “afrancesat” de l’estat, i d’un nacionalisme espanyol de caire tradicional. Hi ha un abans i un després d’aquesta sentència. Una sentencia que ha canviat, de fet, les regles del joc a favor d’una visió molt més “unitarista” de l’estat i una visió centralista de la seva implementació institucional i de la presa de decisions.

Tanmateix, per bé que sembla que l’independentisme creix, a l’hora de les eleccions, com per exemple a les darreresal Parlament de Catalunya, les forces que es reclamen de l’independentisme no és que n’hagin sortit gaire ben parades. Per què creieu que s’ha esdevingut aquest desfasament?
En les eleccions es voten partits principalment per tal de formar un govern. Els motius i raons pels quals un elector vota un partit determinat en unes eleccions concretes són múltiples. Però hi ha un aspecte bàsic: els partits, si volen ser opció de govern, han de mostrar solidesa. Han de mostrar que són “fiables”, tant en termes d’orientació política com en termes d’oferir un lideratge i una elit de govern que no mostrarà crisis internes. Uns partits que “sàpiguen” mostrar, ni que sigui aparentment, que “saben el que es fan”. Els partits independentistes han de reflexionar sobre el fet que la majoria dels independentistes del país hagin votat CiU en les darreres eleccions al Parlament (que no és formalment un partit independentista). Les causes crec que són bastant clares.

En un recent article a La Vanguardia (27/02/2012) plantejàveu que el catalanisme havia entrat en dues etapes en el procés d’emancipació política: l’independentisme i la independència. En quin moment creieu que es troben aquestes etapes i com penseu que caldria evolucionar?
Ara ens trobem en l’etapa de l’independentisme. L’objectiu bàsic és construir una majoria social interna a favor de la independència. Això ho quantifico en aconseguir un 55%-60% de potencials electors favorables a la independència en un referèndum futur. També, es tracta d’anar “internacionalitzant” el tema. Els actors principals d’aquesta etapa són els vinculats a la societat civil. Aquesta permet organitzacions i accions molt més transversals i unitàries que les protagonitzades pels partits.

La segona etapa, la de la independència, ha de ser conduïda per les institucions de govern, especialment el govern de la Generalitat, el Parlament i els Ajuntaments. Serà una etapa en què la societat civil haurà de continuar pressionant per aconseguir que la unitat d’acció entre els partits catalanistes respongui a un full de ruta secessionista clar, establint els passos a seguir. És una etapa més complexa que l’anterior, amb presència de més actors. Caldrà molta professionalitat. Fugir de posicions personalistes i de rivalitats internes (que reflecteixen a vegades personalismes i competència entre organitzacions que semblen “d’aficionats”). Les coses s’han de fer bé, en el programa d’accions i en els ritmes. L’objectiu és la independència. Els referèndums, per exemple, són nomes mitjans per aconseguir-la, no finalitats en si mateixes. La internacionalització, i tenir un lideratge clar i amb suport de tots els actors, resulten aquí aspectes claus del procés. Si les coses es fan bé, hi ha una majoria social independentista en el país i es manté una unitat d’acció entre les institucions, els principals partits i la societat civil, en una democràcia liberal la independència resultarà imparable.

Però es tracta d’un procés obert i ple de dificultats, en el qual l’adversari contraatacarà amb tots els seus poders polítics, jurídics, econòmics, internacionals i mediàtics. Caldrà molt unitat i molta professionalitat en un procés liderat, en la segona etapa, des de les principals institucions del país. Hem d’esperar que la classe política estigui a l’alçada del repte que té al davant, potser el més important que un país es pot plantejar, el de la seva emancipació política en un context de creixement globalitzat.

10.217 lectures

Comentaris (0)

Post comment

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament