Prou de càndids catalans en el millor dels regnes possibles

Voltaire, Càndid o l’optimisme, traducció i notes de Jordi Llovet, Barcelona: edicions Proa, 2014.
Prou de càndids catalans en el millor dels regnes possibles

He aprofitat aquests darrers dies festius per llegir Càndid o l’optimisme , la cèlebre obra de Voltaire en la magnífica versió catalana de Jordi Llovet. Els recomano molt que la (re)llegeixin perquè, encara que resulti força passat de voltes, és un text magnífic, divertit, càustic; i, tot i que fa més de dos segles i mig que fou escrit, és ben vigent, estranyament vigent.

Com és ben sabut, Voltaire en aquesta novel·la contradiu, de forma amena i convincent, la filosofia preconitzada sobretot per Leibniz, segons el qual el nostre món, per moltes imperfeccions que tingui, és el millor dels mons possibles. Tot té una raó de ser en aquest món, fins i tot les guerres o les desgràcies naturals més horroroses que causen milers de morts. Si les coses són com són és perquè han de ser així inexorablement i, segons aquest pensament, no podrien ser millors perquè llavors Déu, a l’hora de crear el món, les hauria preferides pel fet de ser més òptimes; les coses tampoc no podrien ser pitjors perquè no es pot assumir que el creador omnipotent, en triar-les, hagués resultat inepte o ineficaç. Totes les desgràcies que Càndid pateix a la novel·la o de què ell és testimoni no són mai prou per fer desistir Pangloss, el mestre de Càndid, de l’òptima perfecció del món. No cal dir que Pangloss és un ximple poca-solta obsedit a aplicar les seves rígides concepcions sense els mínims matisos que dicta la racionalitat. 

Llegint el text de Voltaire no puc evitar trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que descriu la novel·la

Doncs bé, mentre llegia el text de Voltaire —soc conscient que dient això algú deurà pensar que tinc una obsessió, però què hi farem!— no podia parar de trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que es descriu a la novel·la (salvant les distàncies per la truculència setcentista de les descripcions de Voltaire). D’una banda, els catalans seríem com Càndid, als quals ens volen fer creure que vivim en el millor dels estats possibles. Per una altra banda, els dirigents de l’Estat espanyol o els catalans unionistes fan com Pangloss i sostenen que no és possible cap altre estat millor per a nosaltres; intenten convèncer-nos que som en el millor dels regnes possibles i que l’espanyol és el millor Estat en què podem viure els catalans. Totes les evidències —com passa a la novel·la voltairiana— contradiuen frontalment aquesta afirmació. 

¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans?

¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans? Aquesta llista és extensa i va de les infrastructures impossibles —corredor mediterrani que passa per Madrid, trens de rodalies saturats, carreteres col·lapsades, autopistes cares, aeroports i ports segrestats— a la nul·la defensa i promoció de la nostra llengua i cultura —el català prohibit als òrgans oficials de l’Estat espanyol i a la UE, la cultura pròpia sense projecció ni estímul—, passant per les mentides a raig —pressupostos que no s’executen a Catalunya, promeses d’inversió que no s’arriben a complir mai—, la corrupció fins als estaments més alts —un rei forçat a abdicar pels escàndols i la conducta immoral, una infanta empaperada— i les injustícies que no es reparen —papers incautats per l’exèrcit franquista que no es retornen als propietaris, un president encara “legalment” afusellat—, etc. Per no tenir els catalans ni tan sols tenim reconeguda la possibilitat, és a dir, el dret de triar si volem viure en aquest regne panglossianament ideal.

Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort.

Al final del llibre de Voltaire, Pangloss encara defensa que els esdeveniments narrats a la novel·la continuen formant el millor dels mons possibles; però Càndid ja no li fa gaire cas i acaba resultant, almenys, més pràctic en dir-li: “—Està molt bé, això que dieu, però ara hem d’anar a l’hort a treballar.” Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort. El nostre hort ha de donar com a fruit la llibertat que ens ha de permetre construir la nostra república.

Bon Sant Jordi a tothom!

437 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament