Palau i Fabre i la generació del despullament

Josep Palau i Fabre. "Contes despullats i La tesi doctoral del diable". Barcelona: Proa, 2017.
Palau i Fabre i la generació del despullament

Encara que no està tenint la repercussió que mereixeria, enguany es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (1917-2008). Un dels seus primers fruits és la reedició per part de Proa, en un sol volum, de dos llibres de narracions (Contes despullats i La tesi doctoral del diable), publicats inicialment pels mítics i enyorats Llibres del Mall el 1983 i el 1984.

Palau: "Pertanyo a la generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua"

El primer dels reculls inclou una interessant presentació en què Palau i Fabre equipara el seu “despullament” retòric i estilístic amb la prohibició i marginació de la nostra llengua i cultura: “Després de tot —diu Palau—, pertanyo a la generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua.” Certament, la nostra literatura deu la seva supervivència a la generació de Palau, que, si fa no fa, coincideix amb l’anomenada generació del 36. Digueu-me què seria de les nostres lletres sense Rodoreda, Calders, Tísner, Sales, Espriu, Torres, Vinyoli, Pedrolo, Perucho, etc.

La generació de Josep Palau i Fabre ens ha llegat un conjunt d’obres literàries de gran nivell

El “despullament” de què parla Palau, és a dir, les prohibicions i els obstacles a la nostra llengua, no va impedir que, gràcies al seu esforç, aquesta generació ens hagi llegat un conjunt d’obres literàries de gran nivell. En canvi, no crec que hàgim de fer gaire cas a la pruïja antiretòrica que manifesta l’autor: Ja se sap que la manca deliberada de retòrica també és retòrica. En tot cas, en les narracions d’aquests dos reculls —la majoria escrites a finals dels 70 i principis dels 80—, l’afirmació de Palau, potser l’hem de reconèixer més en la llibertat dels temes i el seu tractament desacomplexat.

La majoria dels relats remeten al desig sexual, car “l’home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol”

La majoria dels relats (“Vacances a Venècia”, “La carrera dels homúnculs”, “Gargallo nocturn”, “La carambola”, “Germana patata”, “De com Sílvia esdevingué dona”, “La taverna de Londres”, “Una venjança al barri llatí”, “Zooaddictes”) remeten al desig sexual, car “l’home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol”, deia Palau en el seu cèlebre poema “La sabata”. També n’hi ha de to filosòfic (“Rousseau és una illa”, “Els rellotges de Ginebra”, “La tesi doctoral del diable”, fins i tot “Els noms de Liliana”); i encara de propers a la rondalla clàssica (“La llegenda dels ulls de sirena”). Així mateix, Palau evoca la infantesa i el seu avi d’origen provençal (“Una dosi de felicitat”); s’acosta al conte de tema mariner (“El llampat i la tramuntana”); dedica una sàtira als servidors del franquisme, basat en un cas real (“El censor”); fins i tot, fa la reivindicació més singular que he llegit mai de la llengua catalana (“La llengua del diable”).

El protagonista de  “Vacances a Venècia” proclama que “jo vull morir estimant”

Potser el fil conductor del conjunt dels contes es troba en el caràcter obsessiu dels seus personatges per objectes, accions o situacions ben diverses: La recerca de les múltiples combinacions per escriure el nom de Liliana, els rellotges que mesuren el pas del temps, l’exploració tàctil de les escultures de Gargallo per part d’un cec, la dèria d’un jove per romandre a l’illa de Rousseau com a via d’accés als secrets del filòsof, l’habilitat a fer caramboles de billar guiades per l’escot i els pits d’una noia, l’afició a les patates d’un monjo franciscà, l’odi a la tramuntana d’un pescador de Llançà, etc. En tots aquests casos els personatges es mouen per una obsessió exagerada, que, inevitablement, acaba davallant a un terreny sensual, carnal, material, com, per exemple, ocorre ben clarament a “Vacances a Venècia” -potser un dels contes més brillants-  amb el formidable coit submarí descrit amb tot detall que fa proclamar al protagonista que “jo vull morir estimant.”

Encara que Palau sigui més conegut per la poesia o també pels seus textos dedicats a Picasso, les narracions en prosa porten el segell incofusiblement palauifabrià, cosa que els fa molt interessants per a (re)descobrir aquest gran autor, membre destacat de la “generació del despullament”. Comptem que ara ja hem anat vestint com cal els nostres escriptors!

181 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament