L'epistolari Casals-Trueta, una lliçó de patriotisme i dignitat

Pau Casals - Josep Trueta. Estimat doctor / Admirat mestre. L'esperit d'una amistat en 79 cartes. A cura de Quim Torra, ACONTRAVENT, Barcelona, 2009
L'epistolari Casals-Trueta, una lliçó de patriotisme i dignitat

Aquest 2013 ha fet 40 anys de la mort del mestre Pau Casals, una personalitat humana, intel·lectual i artística de primer nivell. Per a fer-ne memòria val la pena recuperar el llibre que aplega 79 cartes entre Pau Casals i Josep Trueta, que fa quatre anys va publicar l'editorial ACONTRAVENT. L’obra compta amb sengles pròlegs, no gens negligibles, a càrrec d’Amèlia Trueta -filla del metge- i Marta Casals Istomin, vídua del músic.

En la seva maduresa, amb el prestigi assolit en els seus camps respectius, tots dos van haver de desenvolupar la seva activitat a l'exili, mentre la seva terra era dominada per la dictadura de Franco. Tots dos van continuar lluitant incansablement per a derrotar el règim feixista instaurat a Espanya des de 1939. Van posar el seu talent al servei de la causa de la llibertat de Catalunya i de la democràcia. Especialment remarcable és el compromís públic adquirit per Pau Casals, que va autoimposar-se un silenci que constituïa un gran sacrifici per a un músic com ell.  

Aquest silenci de Casals va tenir una repercussió internacional molt significativa. Com a català, però també com a demòcrata, Casals no acceptava que països d'indiscutible tradició democràtica, com Anglaterra, no combatessin un dictador com Franco, aliat de Hitler i Mussolini: "Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negligible fins al punt de passar per sobre de la moral, de la justícia, de tots els sentiments humans" (p. 51).

Al llarg de les diverses cartes, resulta molt interessant comprovar també el contrast entre el músic i el metge. En el marc d’una sòlida amistat que es va mantenir tota la vida, Trueta "pressionava" Casals per tal que relaxés la duresa de la seva reclusió i vingués a Anglaterra, almenys amb l'excusa de la invitació al casament de la seva filla amb Ramon Trias Fargas. El metge també creia que la presència de Casals podria servir per atreure simpaties cap a la causa catalana, sinònim de la causa democràtica, entre els dirigents polítics britànics. A més, a Trueta li semblava –en aquell moment– que la tolerància cap a Franco per part de les democràcies occidentals podia afavorir la "moderació" del règim. El llibre cita un fragment de les memòries de Trueta on aquest s'adona, desenganyat i decebut, que Casals l'encertava plenament: «La influència americana, a l'inrevés del que jo li havia escrit, no serví pas de moderació a Franco; sinó que li va permetre de continuar asfixiant el nostre país, suprimint la formació de la joventut catalana i la de tot Espanya, en la tradició vella de mil anys, dins de la catalanitat. Per tant, Casals tingué raó.» (n. 36, p. 114)

El llibre conté molt més que la mera transcripció de les 79 cartes i ofereix valuoses i nombroses informacions sobre els dos personatges i el seu context històric: l'ajut humanitari que va prestar Casals als primers exiliats; la participació de Trueta en la formació del Consell Nacional Català a Londres (“Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací, que nosaltres no havíem estat víctimes d’una guerra civil sinó d’una derrota nacional” escriurà Trueta a Carles Pi i Sunyer, p. 29); la decepció que els va causar l'admissió de l'Espanya de Franco a les Nacions Unides; la publicació de l'obra The Spirit of Catalonia per part de Trueta, etc. Així mateix, cal destacar la significativa revelació que Pau Casals va arribar a les rondes finals de les votacions per al Premi Nobel de la Pau el 1956, segons que el mateix Geir Lundestad, director de l'Institut Nobel de Noruega, va confirmar al curador del recull. Curiosament, el Nobel de 1956 va quedar desert -no cal tenir gaire imaginació per a suposar quines pressions hi devia haver- i, més endavant, Josep Trueta també va optar al Premi Nobel en l’especialitat de Medicina, igualment sense èxit.

Avui convé recordar la fermesa de Pau Casals i Josep Trueta, que van viure moments molt difícils, ara que hi ha alguns aficionats a obrir vies terceres, encara que incertes, ambigües i presumptament intermèdies, i també apòstols que apel·len a una suposada moderació. Tots dos van mantenir una actitud cívica de gran exigència moral que els feia enfrontar-se al feixisme i a aquells que hi donaven cobertura. Com diu Amèlia Trueta al pròleg, el seu pare i Casals "feien la guerra a la guerra". Per fer això, eren immoderats?

El gran músic català concebia com un deure moral no cedir en el seu compromís de lluita contra la dictadura i en defensa de la catalanitat, de la democràcia i de la pau. Per això, el missatge de Casals resulta de màxima actualitat quan afirma en una entrevista a la BBC emesa al maig de 1952 i que transcriu el llibre (p.109): "Tot el món sap que l'única manera de conèixer la veritable opinió d'una nació és donar-li llibertat de paraula".

5.647 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament