«Jo faig la meva vida i deixo fer»

L’exalcalde de Puigcerdà i exconseller de Governació Joan Carretero segueix les eleccions des de la segona línia
Carretero parla amb uns dels veïns de Puigcerdà que el van aturant
(Puigcerdà, 23-11-2012)

El centralisme el va etiquetar com el metge de Puigcerdà, però no li molesta perquè estima la seva feina. Explica amb orgull que «quan feia d’alcalde exercia de metge i l’endemà de no ser conseller ja vaig venir a treballar encantat de la vida». Joan Carretero, nascut a Tremp, va arribar a la ca pital cerdana als 31 anys per exercir-hi, i afirma que se sent cerdà perquè «aquí hi estic molt bé, no em falta de res» i, a més, reclama amb orgull que els seus pares van néixer a Lles.

L’exalcalde de Puigcerdà i conseller de Governació amb el primer tripartit viu l’actual procés polític des de la segona línia i un cert sentiment de paternitat: «fa dos anys tan sols hi érem nosaltres predicant això, nosaltres ho vem intentar». Reagrupament va decidir no concórrer a aquests comicis i, posteriorment, demanar el vot per CiU: «ara fem més d’espectadors, ens ho mirem des de la distància... ho vivim amb més tranquil·litat». Argumenta el suport a Mas per amor al país, perquè considera que el procés cap a la sobirania ho requereix. Això no lliga Reagrupament per a futurs moviments perquè la formació «fem en cada elecció el que més ens convé a nosaltres i al país ... aquesta vegada podíem aspirar a tenir parlamentaris, però això no ens importa». Aquesta manera de fer casa amb la personalitat de Joan Carretero. Pel carrer saluda a tothom. La gent el para i li pregunta per la salut. Fa un mes va tenir un infart de miocardi i ara viu unes setmanes de baixa laboral esperant reincororar-se a l’hospital. Per a ell, això és un «petit ensurt» que es veu capaç de superar resignadament perquè ni sent metge pot preveure aquestes coses. El que sí que pot fer és deixar de fumar. Ha deixat el tabac i, diu, ho porta bé: «després d’una patacada així no t’ho han de repetir gaires vegades, que no fumis... i ja està, quan pugui incorporar-me a la feina...»

Instal·lat de manera militant a Puigcerdà, recorda que quan era conseller li deien que si volia fer política havia de fer-ho des de Barcelona, a la qual cosa sempre es va negar. De fet, reclama un es tatus de no polític perquè «jo he fet política per casualitat... a mi m’interessava que el meu país fos lliure, la resta, pff... m’hi vaig trobar a partir de circumstàncies municipals». Relata el procés com un cúmul de circumstàncies: primer un amic el convenç per anar a les llistes, després va a un ple i en surt alcalde i finalment «no saps per què et fan conseller... però jo no vaig dir mai a ningú que estava disponible, mai vaig fer passadissos». Fent de conseller tampoc no va decidir instal·lar-se a Barcelona i tan sols algunes nits hi dormia. Ho recorda com una «experiència frustrada... inicialment hi havia ganes de fer coses però va acabar com el rosari de l’aurora, jo vaig treballar molt... de fet, a mi em va anar bé que em cessessin al cap de dos anys i quatre mesos perquè, si no, hauria petat».

Es planteja la vida i el que li queda de trajectòria professional amb calma, de casa a la feina i de la feina a casa en l’entorn agradable i apamat de la vida a Puigcerdà. De cap manera es planteja tornar a fer política municipal, i si n’ha de fer de nacional, serà baixant i pujant a la Cerdanya com una activitat esporàdica. Admet que quan hi ha eleccions municipals els partits miren de temptar-lo, però «quan em vaig presentar el 2003 ja vaig dir que seria per última vegada».
Confia que Puigcerdà podrà sortir de la crisi perquè en els últims anys s’ha posat al dia quant a serveis per als veïns, que recorda que va començar ell, i també pel que fa a l’urbanisme «Puigcerdà està en disposició de sortir bé de la crisi, però és com tot, la crisi són moments d’oportunitat... en pots sortir reforçat si l’aprofites o, segons com, pots sortir-ne fet una calamitat».

Caminant pel carrer o asseguts en una terrassa va retrobant amics i coneguts. Atén tothom i dedica somriures a qui se li guanya la confiança. És allò del caràcter pirinenc: «jo no sóc gens difícil... el que no faig és obrir la porta de casa a tothom en cada moment perquè tenim dret a... a més, la gent de muntanya som com som, abans de donar l’amistat a algú te n’has d’assegurar. Penso que s’ha de ser així, però jo sóc educat amb la gent, no maltracto ningú..., que no faig la pilota a ningú?, és cert; que a ningú li ric les gràcies?, és cert; però tampoc no demano que me les riguin a mi. Jo faig la meva vida i deixo que els altres facin la seva».

6.611 lectures

Comentaris (1)

Salut i Independencia
Cuida't força i com va dir el Johan: El Futbol m'ho ha donat tot, el tabac quasi em treu la vida. Salut i Independencia!!!

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament