"Fumar-se el franquisme". El triple encert de Francesc Canosa

Francesc Canosa, "Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo", Ara Llibres, 2015.
"Fumar-se el franquisme". El triple encert de Francesc Canosa

Amb el temps, el darrer llibre de Francesc Canosa esdevindrà un exemple clàssic de periodisme d’investigació ben fet. El seu autor hi obté un triple encert: escriure un llibre interessant i amè, fer un magnífic exercici de memòria històrica i renovar l'estil del reportatge a casa nostra. Cap d’aquests tres aspectes no és menor.
 
Pel que fa al primer punt, tot i que coneixíem el Canosa articulista, mai com fins aquest llibre no havia portat la seva manera d’escriure a una obra sencera de caràcter monogràfic. Fins ara, teníem dos “Canoses”: el dels llibres —acadèmic, contingut i moderat— i el dels articles a la premsa impresa i digital —proper, expansiu i vistós. A Fumar-se el franquisme, l’autor ens fa interessar en una història senzilla i no gaire coneguda —per no dir gens. Es tracta de la plantació de tabac, que va tenir lloc a diversos indrets regats pel canal d’Urgell, per produir i distribuir caliquenyos en plena dictadura. L’autor, que beu d’una trentena de testimonis orals complementats amb algunes dades del període, treu molt de suc d’aquest material, tot i que en ocasions incorre en algunes reiteracions, pel fet que alguns testimonis expliquen més o menys el mateix. En qualsevol cas, Canosa aconsegueix parlar de coses greus amb gràcia i un to irònic molt ben elaborat: 

“El tabac es fa amic de la gent. Difícilment amb un oliver, o amb un ametller, traves amistat. Un dia el tabac el convides a casa. El fas seure. Fa més llum que la bombeta de 20 wats de postguerra. Les fulles tenen llum pròpia. I com l'energia es transformen. Es transformen caragolant.”

Quant a la memòria històrica, l’autor aconsegueix, d’una banda, fer emergir la sordidesa del franquisme: la fam de la postguerra, la repressió de la dictadura, les inspeccions de la guàrdia civil, etc. D’altra banda, apareixen els pagesos com a herois (per a l’autor, són germans del Superman, sorgit arran de la depressió americana) capaços de plantar i fer créixer el que sigui, per la necessitat de supervivència. Canosa reivindica apassionadament els homes i les dones —aquestes darreres hi són molt importants— de poblacions com Juneda, Fondarella, Torregrossa o Torres de Segre, que van aconseguir burlar el règim de Franco fent “una il·legalitat en un règim il·legal” (qui escriu els demana disculpes perquè no té més remei que recórrer a un mapa per situar aquestes localitats). L’autor sempre ha destacat per la seva defensa aferrissada de les terres de ponent. Per això, anteriorment, per exemple, havia publicat a l’editorial ACONTRAVENT un recull de textos de Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola), un mestre de periodistes potser massa negligit. 
 
Finalment, pel que fa a l’estil del reportatge periodístic i, en general, de l’assaig, l’autor fa aportacions molt destacades que trenquen amb la rutina instal·lada a casa nostra d’escriure de manera plana, neutra, sense suc. La prosa de Canosa, de to postmodern, és molt viva, hipertextual, plena de referents de tota mena i amb una tendència a trencar la frase, afegint i fent destacar saborosos substantius i adjectius que enriqueixen l’expressió. Fa servir una prosa plena de colors per descriure una realitat de blanc i negre. A vegades, inventa metàfores o comparacions originals: “Plou com un intermitent que no sap cap a on tirar” o “Plou com una tos que no marxa”, però no en té prou i, a continuació, reprèn el fil de la comparació inicial i n'afegeix encara una altra: “L'intermitent s'apaga. El blanc passa a negre. Avança un soroll furiós que només pot sentir la civilització vegetal: gela. Gela abans que la neu es fongui”. En definitiva, una escriptura amb gust per la forma, que defuig el periodisme asèptic, de cotó fluix.
 
Aquest llibre fou publicat a principis d’any però els asseguro que la traça de l’autor i l’originalitat del tema en fan una lectura molt apropiada —ni difícil ni trivial— per aquests dies d’estiu. Per fer-ho, això sí, mirin de posar-se a l’ombra.

4.248 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament