Entrevista a Xavier Roig

“Qui diu que podem seguir així és tonto o malintencionat”
Xavier Roig, enginyer, empresari, assagista i escriptor, no podia proposar altra cosa: que Catalunya no es quedi de braços plegats / MIQUEL ANGLARILL

La concreció, la lògica i l’agudesa habituals de Xavier Roig en els articles a l’AVUI es mantenen en aquesta entrevista. I qui els llegeixi coneix la conclusió: final de trajecte? Sí, però és que s’ensumava des del principi.

¿La situació de l’Estatut al TC és un problema jurídico-partidista i prou?

Sí i no. S’ha estat poc seriós. Hem acceptat les regles fins que no ens són favorables, i ara protestem. Però les regles hi són des que es va aprovar la Constitució. Em sembla molt més seriós el que van fer els bascos: “No accepto les regles. M’he de resignar però sapigueu ja d’entrada que no accepto les regles”. Aquí hem estat uns defensors entusiastes de les regles, no entenc ara aquest canvi, és poc seriós. I enfocar la lluita contra el TC és ridícul.

En què canvia la situació l’escenari de les relacions Catalunya-Espanya?

És positiu, res és pitjor que viure enganyat. Es posa de manifest que tot això era un muntatge constitucional, i fins a un cert punt frívol. Establir que l’Estatut, llei orgànica, s’ha d’aprovar per referèndum és un acte frívol. Jo és que sóc enginyer, però o és orgànica o no ho és, i la resta porta a aquesta confusió on estem. Jo tinc la sensació que m’han estafat. Deien “vinga, la Constitució, anem fent i anem avançant”, i ara arribem al cul-de-sac i al damunt anem enrere. Escolta, ¿i si els que van acceptar les regles es van equivocar? Perquè els que les van fer potser ja tenien aquesta intenció...
 
Final de trajecte, doncs?

Era una via tallada, no ens havien explicat que el final de trajecte estava tallat. “És que la Constitució és molt àmplia i admet moltes interpretacions”. Malament, o la governen autèntics demòcrates o malament. I si ja sabem que no la governen autèntics demòcrates, almenys digueu-me què passarà, que no em refio de les interpretacions. És una via que ha arribat al final.
 
¿I per sortir-ne què es fa: acceptar, seguir-se carregant de raons o trencar?

Jo hi veig difícil sortida. El que cal és posar-se a treballar i no deixar que Catalunya s’empobreixi. El pitjor que ens pot passar és esdevenir el Rosselló, ser pobre. Estaràs sota Franco, sota la democràcia, sota uns que ens tenen mania... però no et pots afeblir. I a nosaltres la força, socialment i culturalment, ens ve de tenir una certa riquesa.
 
Però per treballar calen polítiques, i aquí les polítiques troben topalls...

I els governs de Catalunya mai han explicat la veritat. Jo publicaria en tots els diaris de Catalunya, amb diners públics, què significa el dèficit fiscal. Cada dia una dada diferent, i en dos anys l’opinió pública no és la mateixa. La gent que diu que podem seguir com estem ha de quedar desemmascarada. Perquè o són tontos o són malintencionats. Seguir com estem vol dir anar a pitjor, i cal saber si volen anar a pitjor perquè cobren d’un altre amo, o perquè són tontos. En tot cas, la majoria, que no és tonta, té dret a saber on som.
 
¿Aquesta supervivència econòmica és un argument a favor o en contra de la independència? Hi ha debat...

Insisteixo, cal destriar els malintencionats dels tontos. Qui diu que millorarem si ens quedem és perquè té els negocis a Espanya, i per tant els interessos, i això és bona part de l’empresariat català. I després hi ha els tontos que s’ho creuen. Però si l’hi expliques, la majoria de la gent ho entén. Catalunya és viable com a Estat independent, no cal ni gastar tinta. La qüestió és que Espanya no és viable econòmicament sense Catalunya. Però el que ells opinin ha de ser intranscendent. Abans, quan s’anava en carro o cotxe, d’acord, però ara anem en avió i als xinesos els importa un rave com ens organitzem políticament, i als americans també. És com l’empresa que tria exportar.
 
¿La independència és una qüestió de legalitat o de voluntat?

Sempre de voluntat. Si un país es proposa fer una cosa, la fa. Ei, si té la majoria. Per sort estem en un entorn on les coses són així.
 
El problema no és Espanya...

No. Bé, Espanya sí que és un problema, però oblidem-ho. És com si Churchill hagués repetit cada dia que Hitler és un malvat. Bé, ja ho sabem. I ara què? L’endemà ja no pots tornar amb el discurs, cal treballar. Un pla, un pla de ruta.
 
¿I el motor d’aquest pla de ruta ha de ser polític o econòmic?

Ha de ser polític perquè en aquest país malauradament el capitalisme que tenim és de paper de fumar, la gent està arrambada al poder. Tots aquests grans empresaris, sense el poder no serien ningú. Als Estats Units no serien ningú, en una economia lliure no serien ningú.
 
Hem perdut 30 anys?

Home, i tant! Ens amagaven el final. “Vaig fent i quan arribi el final ja no hi seré”. Molts polítics ho han fet ai­xí. I això que la Constitució es va fer amb quilos de carn catalana, oi?

13.766 lectures

Comentaris (2)

jo amb quedo amb aixó : quina raó que té

"Ha de ser polític perquè en aquest país malauradament el capitalisme que tenim és de paper de fumar, la gent està arrambada al poder. Tots aquests grans empresaris, sense el poder no serien ningú. Als Estats Units no serien ningú, en una economia lliure no serien ningú. "
més malintencionats que tontos
En Roig té tota la raó, ara bé, jo diria que hi ha més malintencionats que tontos. Només cal fer una ullada al personal de PSC, CiU, ERC, etc...

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament