«Decadència és pertànyer a l´Estat espanyol»

Entrevista al President de Reagrupament (RNC) Joan Carretero i Grau
«Decadència és pertànyer a l´Estat espanyol»
(Girona)

Puigcercós feia aquesta setmana una crida al «vot útil», entenent-se com a tal el vot a ERC.
Vot útil és el que el ciutadà decideix lliurement perquè creu que defensa els seus interessos. I és després de les eleccions que es veu quin vot és útil, no abans.

Què pensa quan ERC el desacredita per vendre l'impossible d'una independència en mesos?
Assumeixo la culpa d'haver estat militant d'ERC (somriu). ERC va posar la independència en el debat polític, però això era tot. Parlaven d'independència però no sabien com. Nosaltres hi posem full de ruta, preconitzem la declaració unilateral pel Parlament. Que això no passarà en pocs mesos? Si tenim prou majoria al Parlament, sí que passarà.

Què és el primer que faria?
Anunciar al món que hi ha una majoria de diputats que en pocs dies decidiran que Catalunya es constitueix en estat independent.

I tot seguit?
Treballar per complir les condicions que ens posaran els estats més poderosos del món. I mentrestant iniciar un procés de divorci pacífic amb l'Estat espanyol.

La reacció espanyola seria així de pacífica?
No crec que hi hagués cap violència, vivim en un marc de llibertat. Evidentment, primer a Espanya no li faria cap gràcia, però a mitjà termini les relacions Espanya-Catalunya serien bastant millors que ara.

Es considera més valent que els polítics d'ERC i de CiU?
Més valent, no. Entenc que nosaltres tenim clar l'objectiu. I que no juguem amb això per viure de la política, no tenim ganes d'anar fent la viu-viu i així anar vivint.

En la presentació del llibre que ha escrit juntament amb Sánchez Dragó, Boadella va dir que els catalans som uns «ganduls frustrats». Ho som?
Doncs val la pena escoltar fins i tot els «enemics». Tradicionalment els catalans hem sigut gent treballadora, perquè no teníem cap més opció. Però és cert que ens estem acomodant a l'espanyolitat, en el sentit que cada vegada hi ha més gent que no vol arriscar, que no vol treballar, que li és més còmode viure de subvencions. Si aconseguim la independència, Catalunya ha d'entrar en una espiral de més treball, més productivitat.

Per què ha sigut impossible unir els partits independentistes?
També seria impossible reunir tots els partits autonomistes. Hi ha diferents sensibilitats, dins d'un programa no només hi ha la independència. No veig cap drama que anem per separat.

Creu que és espiat pels serveis secrets espanyols?
Segur que sí, és una cosa amb la qual compto. Ho han de fer, si no seria un estat de riure. I l'Estat espanyol és seriós, té moltes mancances però té també grans virtuts.

El passat 11-s a Girona tenia més gent la manifestació independentista que la unitària que aplegava partits i sindicats.
Nosaltres érem en la independentista. Però tampoc no ens hem d'enlluernar, perquè molta gent es va quedar a casa i no va participar ni en una ni en l'altra. El que compta és la gent que vota, les manis ajuden a fer caliu, però res més.

Alícia Sánchez Camacho donarà suport a CiU després de les eleccions a canvi d'alguna cartera. Vostè a què espera?
(Somriu) Segur que el PP ho diu seriosament, els encantaria per primer cop a la història entrar al Govern, però no crec que a aquestes alçades de la pel·lícula CiU jugui a això. Nosaltres, no estarem en cap govern de gestió, només en un que treballi per la independència del país.

Doncs el president de Catalunya ha declarat que «decadència serà igual a independència».
És al contrari. La decadència és pertànyer a l'Estat espanyol. Són faves comptades: als catalans ens prenen cada any el 10% del que produïm, això sí que provoca decadència. Això no hi ha país al món que ho aguanti.

12.858 lectures

Comentaris (3)

proposta de criteri de pacte amb l'estat espanyol en el moment d'independitzar-nos-en
Sr. Joan Carretero,

Encara que no respongui directament a cap de les vostres afirmacions en aquesta entrevista, crec que us he de fer arribar aquesta proposta.
Els detalls no són importants, per a mi. De la proposta, el que m'interessa remarcar-ne és l'esperit.
Pel que diuen força economistes, Espanya sense Catalunya no s'aguanta.
Crec que, com dieu, les negociacions amb l'estat espanyol, de cara a la secessió de Catalunya, caldrà que siguin pacífiques.
Perquè ho siguin, així com ells s'hauran de fer el càrrec de la nostra voluntat de secessió, també caldrà que nosaltres ens fem el càrrec dels problemes greus que això els pot comportar.
¿Com ens ho podem fer per aconseguir amb ells una entesa pacificadora?
Heus aquí, tot seguit, la meva opinió:


"L’assoliment de la independència del país, a què caldria que s’hi pogués arribar de bones maneres, comportarà un pacte amb l’estat espanyol.
"Crec que ja des d’ara cal tenir clars els criteris sobre què caldrà pactar, amb quins límits i amb quines condicions. Com més aviat arribem a tenir-los clars, més aviat ens podrem entendre entre nosaltres i també més aviat ens podrem fer entendre d’ells.

"(No en sé gaire res, de la nostra història, només n’he sentit tocar campanes, però tot i així m’atreviré a fer servir tot seguit quatre coses que em sembla que mínimament en sé. Espero no equivocar-me de gaire)
"En la formació de la monarquia hispànica, els catalans hi tenim una forta responsabilitat. La unió de les dues corones fou voluntària, en certa manera l’imperi espanyol és una continuació de l’imperi català de la Mediterrània, i en gran part la política exterior de la monarquia continuà la de la corona d’Aragó (guerres amb França, campanyes d’Itàlia).
"És cert que, tot i que al començament hi tenim un paper determinant, ja ben aviat el centre de decisió de la monarquia es desplaça a Castella i, finalment, amb el decret de Nova Planta, perdem tot poder de decisió.
"Tanmateix, malgrat tot, la pertinença a Espanya no ens ha impedit de sobreviure com a poble ni, els darrers segles, de refer-nos econòmicament i cultural.
"Si bé nosaltres hem hagut de patir contínuament la seva tossuderia a negar-nos, també podríem dir que ells han hagut de patir contínuament la nostra tossuderia a afirmar-nos.
"Cal tenir en consideració que el que per a nosaltres serà una alegria—l’assoliment de la plena llibertat de decisió a casa nostra—per a ells serà una amputació del que molts creuen o senten com una part del seu país.
"Trencar aquesta unió, doncs, encara que sigui forçats per la incomprensió i el mal tracte dels altres, comporta, de part nostra, envers ells, unes obligacions.

"Crec que, com al segle XV amb la sentència de Guadalupe, que acabava definitivament amb les causes principals de la guerra dels remences, la millor manera de fer acceptable per a ells la nostra llibertat fóra per mitjà d’una compensació econòmica (per exemple, el pagament durant tota una generació d’un tant per cent fix del nostre producte interior brut).

"Raons a favor d’aquesta compensació econòmica:

--el trencament per part nostra d’una unió de què som, si més no originalment, corresponsables demana una compensació,
--el disgust, la frustració que de segur provocarà en la major part de la població de l’estat—i la possible ferida en la seva autoestima—també demana una compensació,
--l’abusiu 10% del PIB que anualment ens sostreuen—i del qual en bona part depenen—no és raonable ni just de reduir-lo de la nit al dia al 0%.
--aquesta compensació afavoriria una bona predisposició d’ells envers nosaltres, més que més en tant que, en ser en forma de percentatge sobre el nostre PIB, els convindria que el país anés bé.
--l’enorme quantitat de gent de provinença espanyola que especialment durant la segona meitat del segle XX ha anat acudint al país i—més o menys bé—hi ha anat arrelant, i que naturalment manté tota mena de vincles amb el seu país d’origen, demana, perquè puguin col.laborar de grat en la nova situació, que quedi clar que la seva participació en la construcció del país és també indirectament una participació en la del seu país d’origen.

"Precisions sobre aquesta compensació econòmica:

--hauria de ser un percentatge fix sobre el nostre PIB—el màxim a què, en redactar la proposta del darrer estatut d’autonomia, crèiem que en justícia podíem arribar,
--evidentment, d’aquesta compensació caldria descomptar-ne la nova despesa que representaria per a nosaltres el manteniment d’un estat propi, corresponent a l’estalvi que representaria per a ells no haver-se de fer càrrec de nosaltres,
--aquesta compensació hauria de durar tota una generació—uns 30 anys--, i durant per exemple uns 10 anys més s’hauria d’anar reduint escalonadament fins al 0%,
--ara, això sí, només s’hauria de fer efectiva mentre el seu PIB per habitant fos inferior al nostre,
--i, en cas que el seu PIB per habitant fregués per sota el nostre, caldria que la compensació fos tal que, un cop feta, els diguem-ne PIB per habitant resultants, seu i nostre, quedessin igualats.
--(per tal que no hi hagués malentesos en els càlculs respectius, caldria que fossin fets sota la supervisió—posem per cas—de la Unió Europea.)"


Jordi


Respostes clares i precises, com ha de ser.
De totes maneres m'ha fet riure la pregunta de "Creu que és espiat pels serveis secrets espanyols? "!
Ja me'ls imagino... hahaha

Pregunti-li
Recomano al Sr Carretero que quan el tornin a entrevistar en qualsevol mitjà, aprofiti per preguntar el Sr.Pepe Montilla per quina raó la independència suposaria la decadència de Catalunya. Perquè és clar , les afirmacions amb contingut s'han de demostrar amb raonaments.
Precisament els catalns tenim una paraula preciosa: enraonar!.

Total 3 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament