Belles històries de la diàspora armènia (en record del genocidi d'ara fa 100 anys)

William Saroyan, Em dic Aram, traducció de Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, Edicions 62, 1966 [1941]
Em dic Aram de William Saroyan

Aquest any es commemora un segle de l'inici del genocidi armeni. En plena Primera Guerra Mundial, els turcs del poderós però ja decadent Imperi Otomà van emprendre una operació sistemàtica i planificada d'eliminació i deportació del poble armeni, molt present a Anatòlia. Els armenis són un poble antic, de gran interès històric i cultural, fins i tot tenen un alfabet propi, i la seva és una de les primeres esglésies cristianes.

Amb gran encert, Edicions de 1984 acaba de publicar Els quaranta dies del Musa Dagh  de Franz Werfel, que narra un apassionant episodi de resistència popular armènia contra l'exèrcit turc. Werfel era un jueu nascut a Praga, que escrivia en alemany com Franz Kafka i Max Brod, dels quals era amic. El llibre —publicat el 1933— fou llegit amb avidesa pels jueus perseguits pels nazis. Aquest serà un dels llibres que em firaré per Sant Jordi. Precisament, el 24 d'abril de 1915 és la data en què el govern turc va executar centenars d'intel·lectuals armenis residents a Istanbul.

Com que no els puc parlar del de Werfel, recupero aquí Em dic Aram , un preciós llibre de William Saroyan, escriptor nord-americà d'ascendència armènia que va néixer a Fresno i escrivia en anglès, llengua que parlava “sense accent”. Les històries de Saroyan giren al voltant de la comunitat armènia instal·lada a la vall de San Joaquín, a Califòrnia, dedicats a tasques agrícoles en la vinya i els fruiters de la regió.

Com sempre passa amb la bona literatura, el més interessant de Saroyan no és tant el contingut com la veu narrativa —servida en català per la magnífica traducció de Ramon Folch i Camarasa, escriptor que convindria rellegir. A Em dic Aram  trobem un narrador en primera persona que correspon a Aram Garoghlanian, un infant que explica les seves vivències en la comunitat on viu en el període entre 10 i 14 anys. Al començament del llibre hi ha una nota de l'autor en què fa una mena d’advertiment:

“Al meu entendre, aquest llibre és la història d'un noi americà que es diu Aram Garoghlanian. No pretenc pas que la història tingui cap mena d'argument, i m'afanyo a avisar honestament el lector que no hi passa res d'extraordinari.” (p. 7)

Potser “no hi passa res d'extraordinari”, però aquest llibre, per mitjà de la mirada tendra i divertida del narrador, obre la porta a un microcosmos rural, ple de personatges memorables, molts dels quals són oncles o cosins d'Aram, com Melik:

"L'oncle Melik era, si fa no fa, el pitjor granger que ha existit mai. Era massa imaginatiu i massa poeta perquè li anés bé. El que ell volia era bellesa. Volia plantar bellesa i veure-la créixer." (p. 33)

Tal com avisa l'autor, les històries no pretenen teixir un relat novel·lesc convencional, però confegeixen un acolorit retaule amb el fil conductor d'Aram, narrador i sovint protagonista. En ocasions, hi ha relats que mostren la versatilitat narrativa de Saroyan, com ara “Vells consells camperols al viatger americà”, que conté un diàleg senzillament hilarant, digne d'un guió del millor dels germans Marx.

Inevitablement, hi ha moments que emergeix la qüestió de la identitat d’Aram, que es mostra de forma més directa, curiosament, en una conversa amb un indi:

"—Jo no sóc americà —vaig dir.
—Ja ho sé —digué l'indi—. Tu ets armeni. Ho recordo. T'ho vaig preguntar i m'ho vas dir. Tu ets un armeni nascut a Amèrica. Tens catorze anys i ja saps que sabràs conduir un automòbil només de pujar-hi. Ets un americà típic, encara que la teva pell, com la meva, sigui fosca." (p.129)

El llibre no cau en la malenconia, però certa nostàlgia de la “vella pàtria” impregna l’entorn d’Aram, que ell anomena “la seva tribu”:

"En general el local era freqüentat per armenis, però també hi anaven d'altres. Tots els qui recordaven la vella pàtria. Tots els que l'estimaven. Tots els que havien jugat al tavli , o al scambile , amb cartes, a la vella pàtria. Tots els qui fruïen amb les menges de la vella pàtria, el vi, el rakhi , i les tassetes de cafè de les tardes. Tots aquells que estimaven les cançons i les històries. I tots aquells que els agradava de trobar-se en un lloc que feia una olor familiar, a milers de quilòmetres de la pàtria." (p. 147)

Al final, on el record de “la vella pàtria” es fa més present és en els gustos de menjars i begudes, cançons, jocs de cartes, però, sobretot —com vam aprendre de Proust— en les olors, capaces de recórrer milers de quilòmetres.

4.044 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament