Barcelona, olímpicament sòrdida

Núria Cadenes, 'Secundaris', Barcelona, Comanegra, 2018
Barcelona, olímpicament sòrdida

Confesso que fins ara jo no havia llegit res de Núria Cadenes ni tampoc no sabia gran cosa del Turó de la Peira. Amb Secundaris , he cobert aquestes dues mancances. Ho he fet per l’interès en aquesta original iniciativa que ha emprès l’editorial Comanegra amb la sèrie de set novel·les amb el nom “Matar al monstre” , de la qual ja vaig parlar en una altra ocasió aquí mateix.

Des de la creació literària, es posa de manifest que el 1992 tampoc no fou un període tan lluminós de Barcelona

Cadenes, que ja compta amb unes quantes obres prèvies, exhibeix en aquest llibre una bona habilitat tècnica i sap aprofitar la capacitat de suggestió que ofereix l’escriptura de ficció. La localització de la novel·la, principalment al barri del Turó de la Peira i a la presó de Wad-Ras (amb alguna incursió a can Tunis), és un grandíssim encert. Perquè l’autora situa en aquests indrets uns fets de l’any 1992, poc després que Barcelona hagués viscut la febrada dels Jocs Olímpics i dos anys després de l’ensorrament d’un edifici al Turó de la Peira, que va provocar la mort d’una persona. Ara que la gran mentida de la “Transició exemplar” ja ha caigut a trossos, va bé que, des de la creació literària, es posi de manifest que el 1992 tampoc no fou el període lluminós de Barcelona que ens han venut sovint.La narració conté molt diversos personatges i té una voluntat coral, encara que n’hi ha un que pot ser identificat com a protagonista. Es tracta d’en Sergi, que és un jove intel·ligent —probablement un superdotat amb el seu talent desaprofitat— que mata un pobre vell de forma tenebrosa i vil. Així mateix, cal destacar la Conxi, tancada a la presó de Wad-Ras per uns fets de tràfic de drogues que ella no ha comès.

La novel·la esdevé una esmena a la totalitat de la suposada brillantor olímpica

Els fets i els ambients sòrdids, tant físicament com moral, són una constant en la novel·la, que esdevé una esmena a la totalitat de la suposada brillantor olímpica. I aquesta esmena és ben certa, si bé les referències als Jocs Olímpics són indirectes, apareixen de passada i no són forçades. Les elits de la Barcelona del moment van potenciar l’estereotip d’una ciutat moderna, oberta al mar, creativa i solvent, amb renovades infraestructures al servei de l’automòbil, etc. Els suburbis perifèrics són concebuts com indrets de baixa qualitat urbana, llocs inevitables on situar allò que fa nosa, on gairebé no importa que una persona mori per l’ensorrament d’un edifici mal construït ni tampoc que calgui desplaçar famílies senceres. Aquests suburbis són habitats pels secundaris a què remet el títol del llibre. En aquest ambient, escau la citació de Frankenstein , que recorda en Sergi per la feina que fa de llegir a una dona gran que s’està quedant cega: “—Vaig veure com el cuc heretava les meravelles de l’ull i del cervell.”

El text aconsegueix molta espontaneïtat, ofereix una llengua viva i dona entrada a un joc metaliterari eficaç i divertit

El llibre és força breu, però, en el seu desenvolupament, sacrifica la simplicitat, la facilitat de lectura. La meitat dels capítols figuren en ordre cronològic invers i, a més, la veu del narrador en 3a i en 2a persona és interferida constantment per la subjectivitat de cada personatge. Són 144 pàgines en què el lector ha d’estar sempre al cas i, encara que hom s’hi acaba acostumant, la tècnica emprada entela innecessàriament el relat. Sens dubte, el lector apressat agrairia algunes pistes més, sobretot al començament. Ara bé, gràcies a tot això, el text aconsegueix molta espontaneïtat, ofereix una llengua més viva i dona entrada a un joc metaliterari eficaç i divertit. Per exemple, el narrador fa explícites sovint expressions que diu que mai no serien utilitzades pel personatge en qüestió: “I que potser ja els toca, a tots dos, un bri de tranquil·litat i de tendresa. Però aquesta paraula, tendresa , el Sergi no la fa servir mai. És de gent tova, ridícula, de voluntaris olímpics o kumbaiàs: l’armilla, el mocadoret al coll, la guitarra, si em dius adeu, puaft!”.En síntesi, Secundaris ens acosta a una Barcelona existent, que fins ara no havia estat objecte d’atenció per part de la nostra tradició literària, sense adoptar un antipàtic to de reivindicació, sinó posant el mirall davant dels fets, de manera semblant a la novel·la negra. Ofereix encara un ajustat contrapunt, sense didactisme, a la ridícula eufòria olímpica barcelonina. Finalment, contribueix amb escreix a enriquir la gran novel·la polifònica de Barcelona que persegueix l’encàrrec editorial i esdevé una lectura ben oportuna ara que s’acosten les eleccions municipals.

183 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament