Apropiació indeguda, crònica d'un mal d'amor

Lena Andersson, "Apropiació indeguda. Una novel·la sobre l'amor", traducció de Carolina Moreno, Barcelona, Angle editorial, 2015
Apropiació indeguda, crònica d'un mal d'amor

Fa uns quants anys vam viure un gran boom, amb l'arribada massiva de novel·les negres d'escriptors escandinaus. Ara, tot i que la cosa encara dura, aquesta invasió literària nòrdica s'ha reduït. Per això, cal celebrar que també ens n'arribin ficcions narratives que van més enllà del gènere negre. És el cas d'una obra de Lena Andersson, que ve avalada per diversos premis (en la mesura que obtenir premis es pugui considerar un aval a la qualitat d'una obra) i per un gran èxit a Suècia. Ha estat esplèndidament traduïda a la nostra llengua per Carolina Moreno, experimentada traductora de diversos autors suecs contemporanis com ara Henning Mankell, Ingmar Bergman, Jan Guillou, Steve Sem-Sandberg, i clàssics com Hjalmar Söderberg o Tomas Tranströmer. 

Apropiació indeguda , com indica el seu subtítol, és una novel·la d'amor, és a dir, de desamor, que descriu la relació amorosa entre Hugo Rask, un artista d'èxit, i Ester Nilsson, una jove escriptora. Està narrada en tercera persona i, en general, adopta un to objectiu, si bé la dissecció dels sentiments resulta més penetrant i rica sobre la protagonista femenina. Aquesta és qui, de fet, experimenta el veritable mal d'amor, que ben sovint és descrit com a patologia, arribant a fer servir termes mèdics:

"Li trucava perquè la picor havia tornat, la picor de la malària amorosa que sempre està latent un cop ha envaït el sistema cel·lular i pot esclatar de nou en qualsevol moment." (128)

"No tenia sentit que algú que havia vist un llibre per a un altre que sabia que havia estat mig en coma d'enyorament i amb qui, a més, havia tingut una relació, no pretengués dir-li alguna cosa més amb això." (151)

En essència, el conflicte de la novel·la —com passa sovint en els textos sobre l'amor, des dels trobadors i Ausiàs March fins als actuals culebrots televisius— deriva del gran desequilibri que hi ha en la relació entre els dos protagonistes, cosa que ja es posa de manifest des del començament: "Cap dels dos no estava gaire interessat en ella, però tots dos estaven interessats en ell." (36). I és que ja se sap que "quan estimes i el teu amor és correspost, sents el cos lleuger. Quan es dóna el cas contrari, un quilo et sembla que en pesa tres." (55)

Finalment, l'extracció intel·lectual dels dos protagonistes permet incorporar comentaris llibrescos i diàlegs més o menys filosòfics que acaben d'amanir un text molt ben escrit que, tot i certa reiteració en els patiments d'Ester, fa de molt bon llegir.  A més, Andersson domina el llenguatge i té una enorme capacitat per fabricar agudes frases lapidàries, com ara "la desolació que plana en el pis que l'amant acaba d'abandonar és la més gran de les desolacions" (76). Per cert, l'editorial inclou a la contraportada una citació que recomana llegir el llibre si "tenen previst enamorar-se", però, amb franquesa, jo diria que és justament al contrari.

  • Nota: En el número 45 de La Veu vaig ressenyar El poeta del poble , d’Andreu Carranza, abans d’haver pogut llegir un documentadíssim article de Lluís Bonada a la revista El temps , que posa de manifest nombrosos errors i incoherències que conté el text. Tot i que l’obra de Carranza ofereix abundant i útil informació sobre Verdaguer, no és apropiat qualificar d’excel·lent —com vaig fer jo—  el treball de documentació en què es fonamenta.
4.766 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament