20 anys sense Pedrolo: desfer-nos de la nostra condició de colònia envers Espanya

L'escriptor Manuel de Pedrolo

"Manuel de Pedrolo fou un polemista amb un verb contundent, brillant en la defensa radical dels nostres drets nacionals. Un intel·lectual compromés al llarg de la seva vida i obra, fins el moll de l’ós, amb la nostra llengua i cultura com ho demostren els seus nombrosos escrits a revistes i diaris des dels anys 60, i sobre tot durant els anys 70 i 80. A través dels articles i columnes, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs i poques els catalans i catalanes que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim" (de la web de la Fundació Pedrolo) 

Catalanisme obert i catalanisme tancat

(Avui, 26 de maig de 1983)

“Si ens tapàvem les orelles a les declaracions i proclames dels “nostres” grans partits i obríem més els ulls a la realitat dels fets, potser veuríem que, ara, ser catalanista és una manera de renunciar a la nostra terra, els Països Catalans. No és un atzar que, entre els defensors de la independència del nostre poble, de “catalanistes” no n’hi hagi.”

Quant t’alliberes d’un altre, t’alliberes

(Avui, 26 de gener de 1984)

“Província és el territori administrat per un altre, la metropòlis, i formes de vida provinciana són les que se’n deriven de l’ocupació. En aquest sentit, el nostre país ha estat, és encara provincià en la mesura que acceptem la colonització sense denunciar-la.”

Moriré com un estrany a casa meva, 1978

Article recollit en el volum A casa amb papers falsos , Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició, 1981

“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

Sense títol

(Avui, 18 de novembre de 1988)

“Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres. No és democràcia l’Anglaterra, que s’obstina a retenir l’Ulster i britanitza el país; no ho és la França en aquests moments suposadament socialista que encotilla una colla de pobles diferents i encara allarga les mans fins a Nova Caledònia; no ho és l’Espanya que a les Nacions Unides vota a favor de les descolonitzacions que ja no la toquen de gaire a prop i aquí, en terres europees, s’estima més treure el fetge per la boca que fer-se bons veïns.”

Sense títol

(Diario de Barcelona, 10 de desembre de 1987)

“Em sembla que avui ningú no pot dir amb un mínim de bona fe que, d’ensopegada en ensopegada històrica, no perdem personalitat, ja que cada cop que ens “refem” hi ha , en aquesta personalitat, menys que no hi havia abans del darrer trasbals; cada cop és més pobra de partícules i més apoderada per partícules alienes.”

Cròniques d’una ocupació

(Avui, 12 d’agost 1988)

“Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

Quan els arguments no toquen fons, 1978

Article recollit en el volum A casa amb papers falsos . Llibres a l’abast 1ª edició desembre, 1981

“I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura.”

11.969 lectures

Comentaris (5)

On estan els Pedrolo d'avui ?
No si son, i no es que estiguin de vacances, senzillament dels pocs intel·lectuals vigents al nostre petit/gran país, no hi ha ningú -encara- que arribi a la sola de la sabata del que pensava, deia, escrivia el Sr de Pedrolo, encara ara tan vigent, però interessadament silenciat... I és una llàstima i així ens va... Volem trobar els enemics a fora, quan a dins encara hem de suportar la mediocritat de la majoria dels nostres polítics i la covardia dels intel·lectuals... Per a més escarni els nostres medis amb més poder silencien vilment a persones que com Pedrolo denunciava la hipocresia i les misèries del nostre entorn, i a més donava solucions amb valentia i contundència, i que tanta falta ens fan ara...
Et trobem a faltar Manuel
He rellegit "cròniques d'una ocupació". Com si el temps no hagués passat.
Tant vigent, tant inspirat.
Ens hem de dir amb força: som molts, som milers, milers de milers...
Un patriota
"Els partits ‘catalanistes’ es divideixen entre els que s’entretenen eternament i els que ja surten desmoralitzats a competir. Son dues maneres de viure desenganyat, doncs: de perdre sempre. Hi ha catalans que no són independentistes, perquè no es volen “deixar aixecar la camisa”, per dir-ho d’una manera gràfica: més s’estimen que els la prenguin. La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres. La societat ‘premia’ els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors que més bel·licosament defensin aquesta submissió."
Manuel de Pedrolo
L`Or de Roma
Aquet article del any 1978, estimat Pedrolo, es tan vigent en aquell any com o es en aquet nostre 2010. Sembla que han 32 anys, no ha passat res, per que ens han tingut perduts en els laberints del interessos politics de uns quans. Aquet poble encara esta el seu “messies” , que tan necessita, i quan el troba l`or de Roma el corromp i llavors, tornem a començar. Ara sembla amic Pedrolo, que podríem tenir- ne un altre, millor dit dos, (millor dos que un segurament diries), dons si es diuen Carretero i Laporta, que si mes no a aquets l`Or de Roma, estic prou segur que no els enlluernarà.

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res
Fa uns anys vaig rellegir aquest llibre que m'havia comprat (http://www.eljonc.com/baix_ctlgMuix_CalProtestar.htm) i ara més que mai torna a ésser vigent. Us el recomano per recorda que som una poble colonitzat i cal alliberar-nos.
Salut i terra i llibertat!

Total 5 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament