Ara que farà 70 anys que l’Índia va independitzar-se de l’Imperi Britànic, és especialment oportú emprendre la lectura de l’obra de Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit , tot i que aquesta novel·la és una autèntica joia literària, valuosa per si mateixa. Precisament, en la història que conta Rushdie, té una importància decisiva el dia i l’hora exactes —mitjanit del 15 d’agost de 1947— en què l’Índia va esdevenir un Estat independent.

Aquesta tardor passada el politòleg Josep Sort ha aplegat en un llibre una cinquantena dels seus articles a La Veu  de Reagrupament. El recull és de gran interès perquè permet repassar l’evolució de nombroses fites del procés cap a la independència de Catalunya dels darrers sis anys. El llibre pren el títol d’un article especialment brillant on l’autor defensa la necessitat d’anar més enllà de l’anomenat soft power  (estructures basades en la persuasió, la complicitat, el bon rotlllo…) i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú.

De Joan Francesc Mira, ja n'havíem comentat aquí la magnífica traducció de l’Odissea  (vegeu “El veritable viatge d’Ulisses”, juny de 2012 ), però l’escriptor valencià i premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més de traduccions i d’assaigs, compta amb una obra narrativa de ficció molt interessant a la qual cal parar atenció. Una de les seves peces cabdals és la novel·la Els treballs perduts , primer lliurament d’una trilogia ambientada a València, ciutat que hi apareix retratada amb cura i saviesa, com un escenari singular, potser no del tot convencional com a capital europea.

Si algú té dubte sobre l'aptitud literària de Dylan, a part dels seus coneguts poemes i cançons, pot llegir el seu llibre autobiogràfic publicat el 2004, Cròniques I , teòrica primera entrega d'una trilogia no continuada. A cavall entre les memòries i l'autoficció —cal distingir entre veritat i literatura—, és un llibre valuós, formidablement ben escrit.

Habitualment, quan es parla de Dahl, se sol fer referència a l'escriptor adreçat al públic juvenil i es deixa de banda l'interessantíssim escriptor per a adults. La seva popularitat li ve del primer vessant, profusament adaptat al cinema, però jo tinc una debilitat especial per al segon vessant, especialment en els relats curts, on crec que el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet. 

Convé aprofitar el 700è aniversari de la mort de Ramon Llull per aturar-se a llegir alguna de les seves obres escrites en la nostra llengua. El català medieval és sorprenentment assequible i poder tastar un clàssic com Llull en la seva llengua original no requereix un gran esforç a un lector català culte del segle XXI. L'esforç que cal fer és més cultural i ideològic que no pas lingüístic.

Quan vaig conèixer el resultat del referèndum de l’anomenat «Brèxit», de seguida vaig anar a cercar Tres homes en una barca (per no parlar del gos) . És un llibre deliciós, divertidíssim, que, malgrat haver estat escrit al segle XIX conserva una frescor que ja voldrien moltes obres del XXI.

“En el principi va ser el Wert”. Aquesta frase amb què els autors introdueixen el llibre permet resumir l’esperit irònic que el travessa de cap a cap. Es tracta d’una obra que procedeix de la cultura d’Internet i que ara s’ofereix impresa, com un àlbum de cromos que s’ha anat aplegant durant setmanes i mesos després de completar la col·lecció. 

¿Com es pot escriure un llibre tan ple d’idees, emocionant, divertit, reflexiu, capaç de retenir l’atenció del lector i, a sobre, explicant una història ja molt coneguda?La resposta, la dóna Divendres o els llimbs del Pacífic, una novel·la excel·lent del malaguanyat Michel Tournier —mort aquest començament d’any 2016—, que reprèn el mite de Robinson Crusoe creat per Daniel Defoe.

Som als metres finals d’una llarga cursa de 300 anys que ens ha de conduir a la llibertat? El darrer llibre de Quim Torra parteix de la premissa que és així. Certament, els darrers anys hem avançat moltíssim i ja és hora que anem tancant la fase definitiva, que esprintem, que ho acabem. Si som al final de la cursa, no hem de reservar forces per a més endavant, sinó afanyar-nos a enllestir la feina engegada.