Amb el temps, el darrer llibre de Francesc Canosa esdevindrà un exemple clàssic de periodisme d’investigació ben fet. El seu autor hi obté un triple encert: escriure un llibre interessant i amè, fer un magnífic exercici de memòria històrica i renovar l'estil del reportatge a casa nostra. Cap d’aquests tres aspectes no és menor.

Aquests dies es commemora el 50è aniversari de la cançó de Bob Dylan, “Like a rolling stone”. Han passat els anys i les peces de Dylan conserven la frescor dels clàssics. A més, Dylan és autor d’un interessantíssim llibre de to memorialístic, autobiogràfic, Cròniques I, magníficament ben escrit (sortirà el volum II?). Crec que, sobretot per la qualitat de les seves poesies, mereix el premi Nobel de literatura (...)

Fa uns quants anys vam viure un gran boom, amb l'arribada massiva de novel·les negres d'escriptors escandinaus. Ara, tot i que la cosa encara dura, aquesta invasió literària nòrdica s'ha reduït. Per això, cal celebrar que també ens n'arribin ficcions narratives que van més enllà del gènere negre. 

Aquest any es commemora un segle de l'inici del genocidi armeni. En plena Primera Guerra Mundial, els turcs del poderós però ja decadent Imperi Otomà van emprendre una operació sistemàtica i planificada d'eliminació i deportació del poble armeni, molt present a Anatòlia. Els armenis són un poble antic, de gran interès històric i cultural, fins i tot tenen un alfabet propi, i la seva és una de les primeres esglésies cristianes.

Aquest llibre, amb el qual l'ebrenc Andreu Carranza va obtenir el darrer premi Josep Pla, és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, estructurada en tres grans parts i un breu epíleg. Cada part correspon a un viatge que fa de fil conductor de la narració, mentre es van desgranant els records i esdeveniments passats. 

S’ha dit sovint que l’horror dels camps de concentració nazis fou tan irracional que gairebé resulta indicible. Això explica que, per exemple, l’escriptor hongarès i premi Nobel, Imre Kertész, no publiqués el seu primer llibre basat en la seva experiència als camps d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz fins als anys 70 (vegeu La Veu núm. 25 ).

La prestigiosa editorial Salamandra ha obert aquesta tardor una nova línia de publicació de llibres en llengua catalana. Pocs mesos després que ho hagi fet Anagrama i algunes altres editorials petites (vegeu La Veu, núm. 35 , on els parlava del darrer llibre d’Amélie Nothomb traduït al català), cal celebrar que ara tindrem alguns dels nous títols que publicarà Salamandra en la nostra llengua.

A punt de cloure les activitats de l’any Xammar, toca tornar a l’escriptor de l’Ametlla del Vallès, és a dir, llegir-lo i rellegir-lo. Si encara no han devorat els Seixanta anys…  afanyin-se a anar a la biblioteca o la llibreria més propera per a posar-hi remei. S'ho passaran millor que no pas enganxats a alguna pantalla o llegint coses massa tovetes i sense substància que es publiquen.

Aquest any, una altra vegada l'escriptor d'origen txec, Milan Kundera, no ha obtingut el cèlebre guardó de l'Acadèmia sueca. De fet, cada any hi ha una pila de candidats a qui no s'atorga el Nobel, que no resultaran mai premiats i gairebé la notícia acaba essent més a qui no l'hi donen. Lògicament, si es tracta d’una cosa que perjudica la cultura, els catalans també ens afecta, i tenim diversos no-premiats, un dels quals fou Àngel Guimerà, primer escriptor català candidat al premi.

Davant dels grans escarafalls d’alguns que diuen que els catalans volem implantar fronteres artificials, és una bona ocasió per llegir la darrera novel·la amb què Vicenç Pagès Jordà va obtenir el Premi Sant Jordi, bona part de la peripècia de la qual es desenvolupa al nord de l’Alt Empordà (La Jonquera, Port -Bou…), on hi havia hagut la frontera entre França i Espanya, ara gairebé en procés de dissolució en el marc de la Unió Europea.