És interessant acostar-se al darrer llibre de Naomi Klein no tan sols per l’acreditada capacitat analítica i explicativa de l’autora, sinó perquè, ja des del títol, aquesta obra s’adreça explícitament a fomentar la construcció d’una alternativa creïble per a la societat del segle XXI. Efectivament, no n’hi ha prou amb dir no com expressa el títol del llibre, que té un subtítol ben explícit: “Contra les noves polítiques del xoc i a favor del món que necessitem”.
Ara fa cinc anys el periodista Martí Anglada va publicar un llibre molt interessant sobre els processos que van portar a la constitució de quatre nous estats a Europa a finals dels 80 i començaments dels anys 90. Se centrava en Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia, que van esdevenir repúbliques independents en els convulsos moments d'esfondrament del bloc comunista.
Aquest any es commemora el segon centenari de la mort de l’escriptora anglesa Jane Austen, que va desaparèixer el 1817 quan tenia tan sols 42 anys. Pot ser un bon motiu per emprendre la lectura d’alguna de les seves obres. Nosaltres, gent del segle XXI, no hem de llegir textos de principis del segle XIX per raons merament històriques, sinó sobretot per accedir a la inspiració creativa que conserven les grans obres clàssiques.
Novament cal celebrar una oportuna reedició que ha tingut lloc a principis d'aquest 2017 per part de l'editorial mallorquina ifeelbook. Es tracta de la novel·la Antípodes , segona de la trilogia protagonitzada pel personatge de la detectiva Lònia Guiu, creat per Maria Antònia Oliver. Reedició oportuna per diverses raons, però sobretot perquè és una obra mestra del gènere negre en llengua catalana.
Encara que no està tenint la repercussió que mereixeria, enguany es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (1917-2008). Un dels seus primers fruits és la reedició per part de Proa, en un sol volum, de dos llibres de narracions (Contes despullats i La tesi doctoral del diable), publicats inicialment pels mítics i enyorats Llibres del Mall el 1983 i el 1984.
Gairebé cent anys després de la Gramàtica de Pompeu Fabra, assumida com a oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia ha publicat fa poc una nova gramàtica de la llengua catalana (en aquest país, per a coses tan essencials, sembla que anem de segle en segle). La nova gramàtica és una obra molt diferent de la de 1918, que era molt breu i succinta, i deixava moltes coses a l’aire.
He aprofitat aquests darrers dies festius per llegir Càndid o l’optimisme , la cèlebre obra de Voltaire en la magnífica versió catalana de Jordi Llovet. Els recomano molt que la (re)llegeixin perquè, encara que resulti força passat de voltes, és un text magnífic, divertit, càustic; i, tot i que fa més de dos segles i mig que fou escrit, és ben vigent, estranyament vigent.
L’any vinent farà cent anys que va engegar les seves activitats l’anomenada colla de Sabadell, que comptava, entre els seus membres més destacats, amb autors de la categoria de Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Cal dir-ho amb temps perquè ja sabem com poden anar les coses al nostre país: el centenari del naixement de Trabal l’any 1999 va passar massa desapercebut.
Ara que farà 70 anys que l’Índia va independitzar-se de l’Imperi Britànic, és especialment oportú emprendre la lectura de l’obra de Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit , tot i que aquesta novel·la és una autèntica joia literària, valuosa per si mateixa. Precisament, en la història que conta Rushdie, té una importància decisiva el dia i l’hora exactes —mitjanit del 15 d’agost de 1947— en què l’Índia va esdevenir un Estat independent.
Aquesta tardor passada el politòleg Josep Sort ha aplegat en un llibre una cinquantena dels seus articles a La Veu de Reagrupament. El recull és de gran interès perquè permet repassar l’evolució de nombroses fites del procés cap a la independència de Catalunya dels darrers sis anys. El llibre pren el títol d’un article especialment brillant on l’autor defensa la necessitat d’anar més enllà de l’anomenat soft power (estructures basades en la persuasió, la complicitat, el bon rotlllo…) i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú.
