Encara que no està tenint la repercussió que mereixeria, enguany es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (1917-2008). Un dels seus primers fruits és la reedició per part de Proa, en un sol volum, de dos llibres de narracions (Contes despullats i La tesi doctoral del diable), publicats inicialment pels mítics i enyorats Llibres del Mall el 1983 i el 1984.

Gairebé cent anys després de la Gramàtica de Pompeu Fabra, assumida com a oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia ha publicat fa poc una nova gramàtica de la llengua catalana (en aquest país, per a coses tan essencials, sembla que anem de segle en segle). La nova gramàtica és una obra molt diferent de la de 1918, que era molt breu i succinta, i deixava moltes coses a l’aire.

He aprofitat aquests darrers dies festius per llegir Càndid o l’optimisme , la cèlebre obra de Voltaire en la magnífica versió catalana de Jordi Llovet. Els recomano molt que la (re)llegeixin perquè, encara que resulti força passat de voltes, és un text magnífic, divertit, càustic; i, tot i que fa més de dos segles i mig que fou escrit, és ben vigent, estranyament vigent.

L’any vinent farà cent anys que va engegar les seves activitats l’anomenada colla de Sabadell, que comptava, entre els seus membres més destacats, amb autors de la categoria de Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Cal dir-ho amb temps perquè ja sabem com poden anar les coses al nostre país: el centenari del naixement de Trabal l’any 1999 va passar massa desapercebut.

Ara que farà 70 anys que l’Índia va independitzar-se de l’Imperi Britànic, és especialment oportú emprendre la lectura de l’obra de Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit , tot i que aquesta novel·la és una autèntica joia literària, valuosa per si mateixa. Precisament, en la història que conta Rushdie, té una importància decisiva el dia i l’hora exactes —mitjanit del 15 d’agost de 1947— en què l’Índia va esdevenir un Estat independent.

Aquesta tardor passada el politòleg Josep Sort ha aplegat en un llibre una cinquantena dels seus articles a La Veu  de Reagrupament. El recull és de gran interès perquè permet repassar l’evolució de nombroses fites del procés cap a la independència de Catalunya dels darrers sis anys. El llibre pren el títol d’un article especialment brillant on l’autor defensa la necessitat d’anar més enllà de l’anomenat soft power  (estructures basades en la persuasió, la complicitat, el bon rotlllo…) i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú.

De Joan Francesc Mira, ja n'havíem comentat aquí la magnífica traducció de l’Odissea  (vegeu “El veritable viatge d’Ulisses”, juny de 2012 ), però l’escriptor valencià i premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més de traduccions i d’assaigs, compta amb una obra narrativa de ficció molt interessant a la qual cal parar atenció. Una de les seves peces cabdals és la novel·la Els treballs perduts , primer lliurament d’una trilogia ambientada a València, ciutat que hi apareix retratada amb cura i saviesa, com un escenari singular, potser no del tot convencional com a capital europea.

Si algú té dubte sobre l'aptitud literària de Dylan, a part dels seus coneguts poemes i cançons, pot llegir el seu llibre autobiogràfic publicat el 2004, Cròniques I , teòrica primera entrega d'una trilogia no continuada. A cavall entre les memòries i l'autoficció —cal distingir entre veritat i literatura—, és un llibre valuós, formidablement ben escrit.

Habitualment, quan es parla de Dahl, se sol fer referència a l'escriptor adreçat al públic juvenil i es deixa de banda l'interessantíssim escriptor per a adults. La seva popularitat li ve del primer vessant, profusament adaptat al cinema, però jo tinc una debilitat especial per al segon vessant, especialment en els relats curts, on crec que el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet. 

Convé aprofitar el 700è aniversari de la mort de Ramon Llull per aturar-se a llegir alguna de les seves obres escrites en la nostra llengua. El català medieval és sorprenentment assequible i poder tastar un clàssic com Llull en la seva llengua original no requereix un gran esforç a un lector català culte del segle XXI. L'esforç que cal fer és més cultural i ideològic que no pas lingüístic.