
Vaig sentir vergonya amb l'apunt biogràfic que la majoria dels diaris van publicar amb motiu de la mort de Ramon Folch i Camarasa. A partir d'una nota d'agència poc documentada, tots els mitjans van anar repetint que s'havia mort l'adaptador en historieta o còmic d'Aventures extraordinàries d'en Massagran escrites pel seu pare, Josep M. Folch i Torres. No vull desmèreixer el valor del còmic; ara bé, Folch i Camarasa és autor d'una vintena de novel·les...

La recent mort de l'escriptor israelià Amos Oz ens porta a parlar aquí de la novel·la El meu Mikhael . També en podríem parlar pel fet que és una obra clau de la literatura israeliana moderna o perquè va fer esclatar l'escriptor, que va arribar a ser candidat al premi Nobel. A més, l'any passat fou el cinquantenari de la seva publicació i encara hem de tenir ben present que aquest llibre fou la primera traducció catalana d'una obra moderna escrita en hebreu (1973), en una excel·lent traducció a càrrec de l'hebraista Eduard Feliu i Marbres.

Confesso que fins ara jo no havia llegit res de Núria Cadenes ni tampoc no sabia gran cosa del Turó de la Peira. Amb Secundaris , he cobert aquestes dues mancances. Ho he fet per l’interès en aquesta original iniciativa que ha emprès l’editorial Comanegra amb la sèrie de set novel·les amb el nom “Matar al monstre” , de la qual ja vaig parlar en una altra ocasió aquí mateix.

El conseller d’Interior del govern del president Carles Puigdemont, Joaquim Forn, ha publicat un dietari dels primers mesos que ha passat a la presó. És un llibre ben escrit, que conté anotacions vinculades a la quotidianetat d’algú que ha rebut el càstig injust de la repressió antidemocràtica aplicada pels poders públics de l’Estat espanyol (del Govern al Senat, de la Fiscalia al Tribunal Suprem o l’Audiència Nacional).

En el seu darrer llibre, La crisi catalana , el president Carles Puigdemont s’adreça a Europa i, especialment, als ciutadans europeus per desbordar els dirigents europeus que conceben la Unió Europea com un club d’estats de pa sucat amb oli. Aquests mateixos dirigents, que vetllen més pels interessos de l’statu quo que no pas els de la ciutadania, són els que van mirar cap a un altre costat i van deixar sols els ciutadans de Catalunya davant de la violenta i desmesurada repressió policial espanyola.

La novel·la que comento és la primera que engega una interessant i ambiciosa iniciativa de l’editorial Comanegra. Set escriptors ben diversos (Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol, Núria Cadenes i Mar Bosch) són embolicats en el desafiament creatiu d’escriure una novel·la amb diverses restriccions: de temps, cada novel·la s’ambienta en una data concreta i significativa entre 1818 i 2018; d’espai, l’acció ha de transcórrer a Barcelona; de contingut, hi ha d’haver un personatge que aparegui en totes set.

El llibre Abans ningú deia t’estimo aplega el testimoni de cinc joves, fills dels presos polítics catalans. Hi apareixen les dues filles del conseller Forn, les dues del conseller Turull i també el fill gran de Jordi Sánchez. És un llibre que sorprendrà perquè no es limita a recollir el plany o la queixa. La veu dels joves aflora amb naturalitat i no exclou les contradiccions, els dubtes, les incerteses que caracteritzen el moment vital dels protagonistes.

Dies que duraran anys és un llibre que durarà anys. Efectivament, quan en contemplem les fotografies i en llegim els textos, tenim la sensació —curiosa en un llibre que parla de fets recents— d’estar palpant la història. De fet, és més un document d’història que no pas un document estrictament periodístic, perquè ja des del títol invoca la perdurabilitat; en canvi, el periodisme sol ser més efímer.

Autoficció, humor, ironia, sàtira, postmodernitat, hipertextualitat, múltiples nivells narratius…, tot això, pel que fa a la forma, és el que trobarà qui s’acosti a Ganivetades suïsses, el primer llibre publicat per Quim Torra el 2007, sobretot si ho pot fer sense prejudicis. Pel que fa al contingut, el llibre es basa en l’experiència que va viure Torra a Suïssa com a executiu al capdavant d’un projecte empresarial a la seu central de Wandenberg, una important multinacional d’assegurances.

Dedicat a tots els presos polítics catalans i, especialment, a Jordi Cuixart, amb el desig que recuperi la llibertat per poder lliurar el premi d’Honor a Quim Monzó.
La qualitat literària de Quim Monzó mereix que hi tornem, que el llegim i el rellegim. Fa uns dies fou guardonat merescudament per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, que té el seu president, Jordi Cuixart, a la presó injustament per motius polítics, cosa que —com recordava el mateix Monzó— no havia succeït ni tan sols durant el franquisme.