No perdem el Nord

Castellet Perpinyà

Per a la majoria de catalans, la pèrdua de les nostres llibertats nacionals començava un fatídic 11 de setembre del 1714. Els més conscienciats encara t’hi afegeixen que, tot plegat, havia començat el 1707 quan les tropes de Felip V derrotaven les catalanes a la batalla d’Almansa. Tots recordem la dita “quan el mal ve d’Almansa…”.

Pocs són, tanmateix, els realment conscients que les nostres desgràcies, la nostra primera derrota, s’havia esdevingut prop de 50 anys abans quan espanyols i francesos, a espatlles de les corts catalanes, signaven el Tractat dels Pirineus un 7 de novembre del 1659. En virtut d’aquest tractat el Principat era escapçat i perdíem les comarques septentrionals, la Catalunya Nord. Han passat 350 anys però la pèrdua encara ens hauria de fer mal. Tres-cents cinquanta anys de resistència, de lluita per mantenir la identitat en l’estat jacobí per antonomàsia. Anys de treball abnegat, silent, sovint solitari. Anys d’esforç per recobrar la llengua repudiada per uns poders omnipresents, per una escola castradora nacionalment. I, malgrat tot, el nord segueix sent una part del Principat on viuen, a voltes oblidats, compatriotes de pedra picada.

Massa sovint hem oblidat des del sud, que el nostre país s’estén més enllà de les Alberes. Massa sovint els nostres germans del nord s’han trobat escandalosament sols defensant una catalanitat que senten tan viva encara. Massa sovint la feina d’espanyols i francesos ha fet forat en el nostre imaginari col·lectiu i hem acabat oblidant-nos d’aquest nord que és nostre, d’aquest nord que ens mira des del cim del Canigó amb recança. Història, identitat, llengua. Els mots i la consciència. El convenciment de ser catalans, de voler ser-ho, d’exercir-ne malgrat tantes dificultats.

Dissabte vinent, 6 de novembre, milers de catalans tornarem a omplir els carrers de Perpinyà per expressar la nostra irrenunciable voluntat de catalanitat, de país complet, de retrobament. Dissabte recordarem la ignomínia del Tractat dels Pirineus i n’exigirem de nou la seva anul·lació. “Esborrem el Tractat dels Pirineus” diu la convocatòria. I l’esborrarem, si més no de les nostres ments.

Dissabte cal tornar a ser un sol poble i caminar plegats en honor de tots els qui durant tants anys han resistit l’ocupació. Dissabte tornem a cridar ben fort: “Ni Espanya, ni França: Països Catalans!”

A Reagrupament tenim molt clar quin és el nostre país; on comença i on acaba. I també tenim molt clar quin país volem i quina és la millor manera d’arribar-hi. Per això sabem que no podem perdre el nord. Dissabte Perpinyà ha de veure de nou la marea grana omplint carrers i places. Una allau d’esperança fraternal, de consciència col·lectiva. Un torrent de catalanitat que arrossegui les pors i la incertesa. Dissabte, Catalunya tornarà a començar pel nord. I Reagrupament hi serà!

9.970 lectures

Comentaris (5)

Moltes gracies
Bona nit a tothom, jo soc un catalan del Rossello i vol dir moltes gracies a els catalans que en recordeu de nosaltres de catalunya nord i volt dir aqui el meu reconeixament a tot els catalans del principat i del paisos catalans i a Reagrupament i volt dir por fin i també que tenim que estendre molt més el lligan entre nosaltres del nord i del sud pero estem tots catalans i orgullos ser-ho !.

VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT.
D'esquena a...
Molt bé l'article. Un detall: quan dieu " a espatlles de les corts catalanes" suposo que hauria de ser "d' esquena de les Corts catalanes".
La independència es un procés que necessita el seu temps de maduració
Estic d'acord am en Raymon. La independència no es farà en dos dies com pretén algun eixelebrat. Som a l'inici del procés. Per això cal que Reagrupament entri al Parlament i pugui defensar la seva veu des del lloc apropiat. Els propers anys han de servir per a preparar-nos bé. Visca Catalunya Lliure!

Per cert, en menys d'una setmana, el lip-dub per la independència ja té més de 530.000 visites al youtube!
http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8
Más lecciones de la historia
Como las lecciónes de la Guerra de Sucesión (cuando 1714 y tal). No fue una guerra entre Catalunya y Castilla sino una guerra Europea por el trono de España. De un lado Inglaterra, Holanda, Catalunya,...; de otro Francia y Castilla. Ahí ni los ingleses ni los holandeses fueron nuestros amigos sino que perseguían sus propios intereses estratégicos por el poder en Europa. La flota (no recuerdo si holandesa o inglesa) que protegía Barcelona por mar nos abandonó de la noche a la mañana. Poco le costó a Inglaterra pactar la paz con Felipe V (y los aplastamientos posteriores de Barcelona, Cardona,...) a cambio del jugosa tajada de Gibraltar y Menorca (¡puerto de Mahón!) para dominar el Mediterráneo. Para Londres, "Gibraltar y Menorca bien valieron una Catalunya". ¡Ojo porque eso sigue siendo válido hoy!

No pensemos que el proceso de independencia va a ser un camino de rosas en el que los países europeos nos van a poner la alfombra roja. Una vez declarada la independencia por el Parlament y aprobada en mayoría absoluta en referendum, habrá que conseguir la aprobación por parte de la UE y negociar nuestra incorporación a la UE. Nuestra incorporación no será gratis: habrá que realizar una contribución anual neta alrededor del 3% del PIB de Catalunya (eso sí, menor que el expolio actual del 8(?)%). No contemos con 20 o 22.000 millones de € más al año: es fácil que unos 7.000 se nos vayan anualmente a los Países del Este (vía Bruselas/Estrasburgo). Yo creo que tenemos que luchar por la independencia (por nuestros abuelos y por nuestros hijos), pero, amigos, va a ser molt fotut y va a ser necesaria mucha astucia. Necesitamos buenas relaciones internacionales. Por eso me parece muy bien que la Constitució de Catalunya que propone Reagrupament esté escrita también en inglés. Enhorabuena!
¿El error de Pau Claris?
En primer lugar, pido disculpas por escribir aquí en Castellano, pero fui educado en Castellano y el burro viejo no cambia fácilmente de lengua. Sólo sé escribir rápido en Castellano. Ahora bien, Visca Catalunya! Ojalá Reagrupament tenga una buena voz en el nuevo Parlament!

La historia explicada arriba encierra grandes lecciones para nosotros los catalanes de hoy.

No tendríamos que olvidar que el Tratado de los Pirineos concluyó la guerra que se había iniciado entre España y Francia cuando la Generalitat de Pau Claris sometió Catalunya al Rey de Francia (en respuesta, eso sí, a los agravios del Rey de España hacia Catalunya en época del Conde Duque de Olivares). No olvidemos ahora las lecciones de esta historia que nos muestra que los pueblos, las naciones, no tienen amigos sino intereses. Francia demostró no ser amiga de Catalunya. Pau Claris pensó que Catalunya estaría mejor bajo el Rey de Francia, pero poco le costó al Rey de Francia pactar con el de España la partición de Catalunya. Por cierto, la Catalunya Norte vio rápidamente sus leyes tradicionales abolidas por el centralismo de París mientras el Rey de España (Felipe, Austria) fue bastante más respetuoso tras la guerra con las instituciones de Catalunya al Sur del Pirineo.

Para mí la lección es que tenemos que ser sumamente cuidadosos en el proceso de independencia, no sea que entremos en Europa en peores condiciones económicas o institucionales que las que tenemos en España. No sea que salgamos de Guatemala para entrar en Guatepeor (como le pasó entonces a la Cataluña Norte).

Total 5 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament