Una quarta onada de creació d'estats a Europa?

Jaume López / Foto: Opinió catalana

Si examinem un mapa de les nacions sense estat a Europa, allà on les reivindicacions sobiranistes estan més estructurades coincideixen certes característiques però divergeixen en la manera de resposta de l'estat matriu, clau en la creació d'estats en el segle XX
 
DURANT el segle XX s'han produït tres grans onades de creació d'estats, amb l'ensorrament dels imperis otomà i austrohongarès després de la Primera Guerra Mundial, amb els processos de descolonització en la segona meitat del segle i, finalment, amb el col·lapse del règim soviètic a finals dels anys 80. D'altra banda, a principis del segle XXI trobem demandes d'autogovern en estats consolidats d'Europa i Amèrica del Nord, algunes de les quals plantegen noves fórmules institucionals o, fins i tot, la creació de nous estats. En aquest escenari és rellevant plantejar: ¿Fins a quin punt pot resultar plausible pensar en una quarta onada de creació d'estats? De què pot dependre? Ens pot servir d'alguna cosa examinar l'experiència dels nous estats apareguts amb l'ensorrament dels països comunistes? Aquestes són les preguntes que emmarquen l'estudi Noves estatalitats i processos de sobirania  que es va presentar fa unes setmanes al Parlament Europeu.
 
Hi ha moltes maneres de plantejar-se un estudi d'aquest tipus. En el nostre cas, ens vam proposar l'estudi transversal dels casos on es presenten aquestes demandes sobiranistes conjuntament amb els casos de creació de nous estats a Europa. En total, es van escollir 17 casos d'estudi. Deu casos de creació de nous estats europeus que cobreixen gran part dels nous estats de la tercera onada: Bòsnia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Kosovo, Letònia, Lituània, Macedònia, Montenegro, Ucraïna, sis casos de societats europees amb minories territorials que presenten demandes d'aprofundiment del seu autogovern i de reforma institucional: Catalunya, Escòcia, Euskadi, Flandes, Groenlàndia i Irlanda del Nord, i, finalment, un cas a Amèrica del Nord, dins de l'OCDE, que ha servit de model en el qual s'han reflectit algunes d'aquestes societats: Quebec.
 
Les principals conclusions de l'estudi es poden dividir en tres blocs. Pel que fa als possibles candidats, es pot descartar, d'entrada, qualsevol hipòtesi que faci referència a una variable geodemogràfica com a determinant per marcar cap diferència explicativa entre candidats a convertir-se en nous estats i els que ja ho són. En segon lloc, des del punt de vista dels elements distintius i de cohesió sobre l'estat del qual formen part tots aquests casos, el que podríem anomenar els factors sobre els quals es construeix el demos  propi subestatal, no observem més factors on aquestes comunitats o nacions sense estat es van convertir en estats que allà on això no s'ha donat. Al contrari, si examinem els nous estats apareguts a partir dels anys 90, ens adonem que aquestes societats presenten menys factors distintius respecte dels estats matriu dels que formaven part que els que presenten algunes minories territorials o nacions sense estat que trobem actualment en democràcies liberals consolidades i que reclamen noves fórmules d'encaix en els seus respectius estats.
 
De fet, si examinem un mapa de les autodenominades nacions sense estat a Europa, ens adonem que allà on les reivindicacions sobiranistes estan més estructurades socialment i políticament, coincideixen a tenir aquestes tres característiques:
 
1 .- Haver disposat d'institucions pròpies en l'edat moderna (XV-XVIII).
 
2 .- No pertànyer a la cultura majoritària o dominant de l'estat matriu del qual formen part, prenent com a indicador l'existència d'una llengua o religió diferent
 
3 .- Disposar d'algun tipus d'administració pública pròpia i algun grau de reconeixement institucional vinculat a ella, fruit de processos de descentralització política i administrativa, cosa que li permet disposar en l'actualitat d'un sistema de partits propi.
 
Utilitzant un llenguatge col·loquial podríem parlar de dues lligues pel que fa a l'estructuració social i política de les reivindicacions de les minories territorials. A la primera lliga hi hauria nacions o minories amb les característiques esmentades.
 
El segon objectiu de la investigació ens encaminava cap l'examen de les transicions d'aquells demos  que van esdevenir nous estats. Naturalment, el context és molt singular i irrepetible. L'esfondrament d'un règim polític, el règim comunista i soviètic. Deixant de banda, doncs, el context es poden destacar alguns elements que no són subratllats habitualment. En primer lloc, els moviments socials que reclamaven un nou encaix dins l'Estat no eren independentistes o secessionistes en primer terme, sinó fonamentalment de demanda de més democràcia. Cap dels moviments que es van convertir finalment en secessionistes ho era en un principi. Per això, els moviments socials van aconseguir ser tan amplis i transversals.
 
En la transformació d'aquests moviments en reclamacions de signe secessionista és clau el paper de l'estat matriu, la resposta negativa a canvis institucionals que garanteixin un millor encaix (des del punt de vista de les particularitats culturals i territorials) i més democràcia. El que la literatura politològica ha denominat "failure of recognition ". L'exemple paradigmàtic de la importància de la resposta per part de l'estat és Ucraïna, on en l'interval de vuit mesos es van fer sengles referèndums. En el primer, un 70% votava a favor de continuar formant part de la federació soviètica, en el segon, un 90% votava a favor de la independència. Entremig, hi va haver l'intent de cop d'estat involucionista que volia tornar enrere en el procés de descentralització i democratització.
 
Aquest nou esquema analític ens permet arribar a noves conclusions amb les quals analitzar les demandes de més autogovern que s'estan produint actualment en estats com el Regne Unit, Bèlgica, Dinamarca, Canadà o Espanya. En aquest sentit s'observen dos tipus de resposta: model canadenc-danès-britànic-belga i model espanyol.
 
Tant a Escòcia, com al Quebec, com a Irlanda del Nord, Groenlàndia i Flandes s'han donat reconeixements de l'existència d'un demos  diferent del que constitueix el conjunt de la societat de l'estat matriu sota fórmules diverses. Per contra, la resposta estatal és completament diferent a Catalunya i a Euskadi, on no només no es produeix un reconeixement explícit de la identitat nacional diferent sinó que es postula l'existència d'una única nació espanyola. El que ens porta a dir que és aquí on la corda s'està tensant més.

Jaume López és professor de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra

11.116 lectures

Comentaris (2)

On diu "domus" hauria de dir "demos"
Per demos s'entén un conjunt social de referència, amb consciència de ser-ho (el que porta sovint a que s'autoqualifiqui com a nació) sobre el que aplicar algun tipus de regla de la majoria per generar decisions col·lectives democràtiques.
Per arribar a ser un Estat, cal veure clar
A Escòcia, Quebec, Irlanda del Nord, Grenlàndia i Flandes, aquestes nacions no són tractades com a enemigues de l’Estat on encara hi són incloses en aquests moments. Com diu l’article, la resposta estatal és completament diferent a Catalunya i Euskadi i, per tant, aquestes dues nacions són, com a tals, considerades com a enemigues d’Espanya només pel fet que no se les reconeix.

Joan Solà ho deia ben clar: “Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres.”

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament