Una Catalunya en castellà

Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

Visita a l'exposició de l'Espai Betúlia a Badalona, “Pompeu Fabra, una llengua per a tot i per a tothom”. Vostès sabien que el Mestre va viure des de 1912 a Badalona, un cop va tornar de Bilbao i fins que va haver de fugir a l'exili? Doncs un grup de badalonins s'ha encaparrat en recordar-nos-ho. Han hagut de lluitar de valent, però al final, a poc a poc, aquest trosset de memòria segrestada també està tornant: una plaça i una estació de metro portaran el seu nom, i ara aquesta exposició serveix per recordar-nos que fou allà, a Badalona, on Fabra va repensar la nostra llengua.

Cal imaginar-se l'escena: cada dia, a primera hora, agafava el tramvia fins a Barcelona, aturant-se a la parada de Trafalgar; al migdia tornava a dinar a casa i després pujava de nou al “43” (que és el que feia la ruta Badalona-Plaça Urquinaona) que el retornava a la capital. Més treball, a l'Institut, i una estona de lleure, a l'Ateneu. I de nou a Badalona. Els caps de setmana, una partida de tennis, probablement amb la seva filla Carola, i una llarga passejada pels boscos i les vinyes dels voltants, a l'hivern, o un bany de mar, a l'estiu.

Fabra aprofitava les llargues hores passades al tramvia per parlar amb tothom. Benguerel sospitava que aquí van néixer les Converses filològiques i, en qualsevol cas, sens dubte al Mestre li servia per escoltar la llengua, per sentir-la viva, per imaginar-la neta, per somniar-la normal.

D'acord amb la darrera enquesta d'usos lingüístics coneguda, del 2008, el 62,8% dels ciutadans no identifiquen el català com la seva llengua. Ni un de cada tres ciutadans té la llengua pròpia del país com la inicial. A Badalona i a la resta de l'àrea metropolitana, el català és usat poc més que pel 20% de la població. Escac i mat. La llengua se'ns desfà a les mans. Si Fabra pugés avui al tren de rodalies, podria fer diccionaris de qualsevol idioma, excepte de català.

El més extraordinari de tot plegat és que aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la reculada tocada de mort del català, la ruïna cultural del país, el cisma de la Barcelona metropolitana i la Catalunya comarcal, la destrucció del paisatge, l'emigració desbordada, la paorosa centralització del poder econòmic, la suburbialització mental que ens envaeix, etcètera, siguin fets que s'han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. 

Quan Mercè Rodoreda va tornar de l'exili van preguntar-li quina diferència trobava respecte a la Barcelona que va haver de deixar. Va contestar: “Era catalana”. A veure si ens entenem. El franquisme va ser un cop del qual encara no ens hem recuperat. Van passar gairebé cent-cinquanta anys per refer-se de la derrota de 1714. N'han passat només trenta des de la democràcia restaurada. Som com som perquè el franquisme ens ha fet així. Si banalitzem els efectes del franquisme no entendrem res. Ara bé, el 2010 hi ha una segona dada sobre la taula: l'autonomisme s'ha demostrat inservible, ineficaç per redreçar una situació que degenera cada cop més ràpidament. En contra de tots els qui ens guien pels camins de la virtut i del seny -i de la paciència eterna-, que ens titllen d'il•lusos i somiatruites, si alguna cosa té d'interessant la proposta independentista és que precisament pot ser una eina útil, raonable i pragmàtica que ens doni els instruments necessaris – i l'esperit- per poder canviar les coses. Si encara hi som a temps.

Una Catalunya en castellà? L'altre dia, el senyor Carod defensava que havíem de ser plurinacionals, es veu que s'ha acabat allò de “Som una nació”, ara en som unes quantes; el senyor Iceta ens alerta cada cinc minuts del risc d'esquinçament -quina paraula més bonica, llegeixin la definició de Fabra, llegeixin- i el català esquinça per definició, ja se sap; els camarades d'Iniciativa estan permanentment ocupats en altres qüestions més importants com Palestina o el Sàhara; i no cal que recordem ni el PP ni altres artefactes similars que els agradaria tornar als mítics anys de llibertat de 1940, per exemple, quan la qüestió de la llengua estava tan ben resolta. En rebutjar l'entrada a la Real Academia Española, Fabra va dir: “si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot" . Si continuem així, falta ja molt poc perquè falli tot.

11.042 lectures

Comentaris (1)

La llengua i la cultura és un assumpte polític
Només hi ha un cami per a la supervivència de la llengua i cultura catalanes, la independència de Catalunya: L'estat de Catalunya o la República Catalana Independent al si de la Unió Europea.
Amb Franco el català va passar de viure a sobreviure i ara només queda passa de sobreviure a morir.
Si volem una vida sana pel català, la solució és política , no un voluntarisme cultural exclusivament.

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament