Salvador Espriu marca la línia política a Sánchez-Camacho?

"Ha passat mig any des que Camacho va dir que havia pensat a marxar i no ha marxat. Aquest posat de Camacho, doncs, sembla retòric i presenta una certa afinitat amb el famós poema d’Espriu, “Assaig de càntic en el temple”
Pere Torra
Pere Torra
Associat a Reagrupament

En primer lloc demano perdó a Salvador Espriu i, en general, a tots els que admiren la seva literatura, pel fet de situar el seu nom al costat d’algú tan —diguem-ne— diferent com Alícia Sánchez-Camacho. Espero que, si pogués llegir aquest article, el bo d’Espriu —partidari que les persones s’atorguin “una almoina recíproca de perdó i tolerància”— em dispensaria.

La camarguiana dirigent del PP de Catalunya, que té amics fiscals o fiscals amics, va fer unes afirmacions insòlites el passat mes d’abril, ara ja fa alguns mesos. Va declarar en públic que ja no podia més. Segons Camacho, "molta gent s'està plantejant deixar de viure a Catalunya. Jo mateixa m'ho estic arribant a plantejar". "Si aquesta situació segueix així", va afirmar, "jo no vull que el meu fill pugui viure en una societat on no hi ha llibertat, on no hi ha pluralitat". 

Pel que sembla, les causes d’aquesta angoixant situació que afirmava patir la cèlebre clienta del restaurant “La Camarga” van lligades a l’anomenat procés sobiranista. No sé ben bé a quina manca de llibertat es refereix la dirigent del PP que, fins i tot, quan dina ho fa en estéreo. No obstant això, fins i tot ella deu entendre que la seva presumpta “manca de llibertat” no es pot comparar amb la situació que, justament ara fa 75 anys, va obligar a marxar milers de catalans cap a l’exili, com a conseqüència de la guerra de 1936-1939. Les persones que van haver d’exiliar-se i van haver de deixar-ho tot ho van fer per salvar no tan sols la llibertat o la dignitat, sinó la vida, amenaçada per un règim dictatorial que, per exemple, no va dubtar a assassinar el mateix president de la Generalitat.

Però ha passat mig any des que Camacho va dir que havia pensat a marxar i no ha marxat. Aquest posat de Camacho, doncs, sembla retòric —anava a dir poètic, però tinc massa respecte per a la poesia— i presenta una certa afinitat amb el famós poema d’Espriu, “Assaig de càntic en el temple”, del llibre El caminant i el mur . El poeta s’hi declarava cansat “de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n nord enllà”. No sabem si Sánchez-Camacho aspiraria a marxar cap al nord o bé li plauria més l’oest o el sudoest, però sí que deu trobar la seva pàtria “covarda, vella i salvatge” i potser coses encara pitjors. El poeta, però, es mostra incapaç de seguir el seu desig de fugir: “i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge”. Segurament no és encertat assenyalar aquesta afinitat de Sánchez-Camacho. De fet, costa assegurar que la senyora Camacho comparteixi el final del poema quan la veu del poeta afirma: “i estimo amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.

3.213 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament