Resposta a Gregorio Morán

"Els historiadors de més prestigi del país han posat de manifest el caràcter essencialment popular del catalanisme"
Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

Dissabte passat, a La Vanguardia, el Sr. Morán es feia una pregunta inquietant: “Sanidad o 1714? ” i, un cop refet de l’ensurt, el lector que s’atrevís a continuar es trobava davant d’un reguitzell de tòpics tronats de la progressia espanyola establerta a Catalunya, passant per la imprescindible cita de Gaziel (Ortega y Gasset va quedar aquesta vegada per a una propera ocasió), i acabant en un veritable túnel del temps històric, retrocedint a la dècada gloriosa de Jordi Solé Tura i tot allò de la burgesia catalana com a encarnació dels mals infinits davant de les classes obreres que van arribar al país, esclafades pel jou burgès i tal i qual.

És clar que, d’acord amb els articles que aquest senyor publica, hi afegia els sarcasmes habituals, en aquest cas dirigits a desprestigiar els comissaris de 1714, en Miquel Calçada i en Toni Soler, o titllar el Born de Valle de los Caídos. Com a director d’aquest Centre Cultural, em va semblar una comparació lamentable i que em dol no pas per mi sinó per tots els que van morir lluitant per les llibertats de la nostra nació; com a català, m’ofèn, perquè no hi ha insult pitjor a casa nostra que ser titllat de feixista. Però no perdem temps en això, no paga la pena ni intentar contestar.

M’he pres la molèstia de llegir el darrer llibre del Sr. Morán, La decadencia de Cataluña contada por un charnego , destinat a convertir-se en el Kempis dels admiradors del partit dels Ciudadanos. És un llibre ideal per entendre moltes coses. En primer lloc, per damunt de tot, l’atàvic odi que un personatge com el president Pujol desperta a la categoria d’homes com el Sr. Morán, genuí representant del “espíritu del mal de tantos años de nacionalismo de comarcas”. De fet és tot el que fa referència a la identitat, el que rep, “rebuzno patriótico”, “el futuro de la lengua catalana, plenamente subvencionada...”; “¡qué sería de la ANC sin un adecuado engrase financiero”; “envuelto en la estelada”; “la gran batalla del ñigui-ñogui”; etc... Ja s’ho poden imaginar. Només salva un polític, Alejo Vidal-Quadras, i també al bufó Boadella.

Tanmateix, per mi el moment clau del llibre és quan Morán, xerrant amb Julià de Jòdar, es declara incapaç d’entendre’l. Acostumat al teorema infal·lible de: catalanisme=burgesia= delinqüent, al Sr. Morán se li trastoquen tots els esquemes quan des de l’esquerra s’alça l’estelada. Perquè, és clar, o el Sr. de Jòdar és un burgès o un delinqüent. I aquest és, sens dubte, el perquè de tot plegat.

Afirma el Sr. Morán que va arribar a Barcelona el 1968. Ah!, quins temps aquells de la lluita antifranquista a la capital de la província! , en la que es vivia antifranquistament de dia i jazzísticament a la Cova del Drac de nit. Sí, sembla que el català no es podia ensenyar a les escoles i que la cultura catalana corria per les clavegueres del país, com les seves institucions d’autogovern, però això eren petits detalls sense importància enmig de la lluita pel materialisme històric, menudeses burgeses, folklore regional. Però va arribar la democràcia, el pujolisme, l’autonomia i tot aquell món idíl·lic es va començar a trencar. I ara, darrerament, han aparegut dos jugadors que no estava previst: Catalunya, el país, el poble, les comarques –horror!-, per una banda; i Barcelona, de nou, de l'altra, fins fa poc darrer refugi de les polítiques anacionals, que torna a recuperar la condició de capital de Catalunya. La combinació de tants factors ha estat decisiu. I a sobre, volen guanyar. Letal.

Desconec si el Sr. Morán ha llegit Josep Termes, o Josep Fontana o Pere Anguera, o Josep Benet (sobretot el seu "Marxisme català i qüestió nacional catalana ", signat amb el pseudònim de Roger Arnau i publicat a París per aquelles coses que a Catalunya un llibre com aquell aleshores no es podia publicar). De Ferran Soldevila a Joaquim Albareda, els historiadors de més prestigi del país han posat de manifest el caràcter essencialment popular del catalanisme. Una estranya combinació de professionals liberals, menestrals, botiguers, pagesos i classes populars, obreres. Breu, la classe mitja, avui emigrada en la seva pràctica unanimitat a l'independentisme. 

Fa uns mesos, el professor Carles Boix es preguntava: "si realment el catalanisme va ser un invent de dominació d'una classe o d'un partit, ¿com podem explicar la seva persistència secular malgrat canvis econòmics i socials molt profunds dels darrers dos segles?". Diguem-ho d'una altra manera, com ja va desemmascarar Joan Fuster: "Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols no han sentit parlar de l'espanyolisme com d'una ideologia de classe".

I encara una darrere cita, la Montserrat Roig, escrit al Mundo Diario el 1977: "I ve un senyor que acostuma a dir paraules sàvies. Aquest senyor et diu, sorneguer, els teus símbols són, si fa no fa, els mateixos que aquests que rebutges, tot és qüestió de colors... i tu prefereixes no emborratxar-te, fóra fàcil, i prefereixes pensar que s’ha equivocat o que la boira de la memòria és tan densa que el senyor de les paraules sàvies tampoc no és capaç de treure-la del seu davant. Quatre barres..., quatre rius de sang, com diria en Raimon, i tu, que t’has passat la vida combatent el sentimentalisme i el folklorisme dels vells, dius, tot d’una, que ja n’hi ha prou, que aquestes quatre barres volen dir moltes coses, i t’empesques tot d’exemples per a demostrar què carai són aquestes quatre barres —o què representen— i prefereixes, una altra vegada, usar la raó abans que la ràbia. Dius que aquesta bandera ha estat acceptada pels immigrats, que és la seva, que és la nostra, dius que els obrers de “Laforsa” venien escuts amb la senyera molt abans que fos tan pública com ara —molt abans que en Samaranch la posés a la Diputació—, que els obrers de “Laforsa” del Baix Llobregat la venien per a fer calés per a mantenir la seva vaga. O bé recordes quan els xicots de l’OJE t’estossinaven pels carrers quan tu tenies tretze anys i portaves, cofoia, l’escut de les quatre barres, o..."

La pregunta no és Sanitat o 1714 , la pregunta és per què el Sr. Morán es fa una pregunta com aquesta. En un article demolidor de fa uns mesos, el professor Joan B. Culla ja apuntava respostes. Interessant constatar com una part notable d'aquella intel·lectualitat d'esquerres que venia de la lluita antifranquista assumeix avui sense embuts la defensa dels postulats més retrògrads, conservadors i proestablishment que es poden sentir al país. Avui el Sr. Morán veu Catalunya i no l'entén. Veu un poble que es dóna la mà i s’esgarrifa; veu espais de memòria recuperats i posa el crit al cel; veu que el discurs hegemònic gira al voltant de la llibertat i la democràcia i es refugia en el sarcasme. El seu discurs és trist i agre. En un moment de Renaixença del país ell hi veu decadència. No podem viure en països més diferents.

En les entrevistes que li fan, el Sr Morán sempre recorda que ell no vol integrar-se, acostuma a posar com exemple que ha viscut a París i que tampoc allà no va voler integrar-s'hi. Naturalment, és molt lliure de voler formar part d'aquest país o no. Els catalans tenim l'enorme sort de ser una nació per adhesió. Però aleshores per què utilitza per definir-se la paraula "xarnego"?. A mi em sembla molt bé que hi hagi espanyols que visquin a Catalunya, només faltaria, és més, si no ho acceptem així no ens aclarirem mai. Però si ell no vol ser català no pot ser un "xarnego". Aleshores per què fa servir aquesta paraula? Qui fa servir aquesta paraula avui, al segle XXI, a Catalunya, i amb quins motius? No juguem, a aquestes alçades de la partida.

Tot això, la Catalunya que no entén el Sr. Morán ho ha superat. Molts dels xarnegos del país avui encapçalen el procés cap a la independència, lluny, llunyíssim, dels senyors de l'estatus quo que l'acomboien a ell. Sense els xarnegos, el procés cap a la independència no hauria arribat mai fins aquí. Ells han volgut integrar-se, la cosa més natural del món del lloc on treballes i on veus créixer els teus fills. Per això, el títol del seu llibre és errat: no és Catalunya qui està en decadència sinó aquelles elits, catalans de quinze generacions, que sempre s'han oposat a l`avenç nacional. Però tots aquests senyors i senyores, el Puente Aéreo per entendre’ns, què tenen a veure amb el catalanisme? Ells precisament són els consumidors d’articles que pregunten per Sanitat o 1714, no pas els xarnegos.

I acabo amb una cita recent de Josep Termes: “Amb motiu dels debats sobre el sobiranisme tornem a sentir com s’evoquen a Madrid les malvestats d’aquella fera mitològica anomenada “burgesia nacionalista catalana”. (…) I pensar que fa vuitanta-un any que visc a Catalunya i no he aconseguit veure mai ni un sol exemplar d’aquest animal mitològic!”.

6.414 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament